De lectura (29): Ensayo sobre la lucidez , de José Saramago

“Si no estamos dispuestos a hablar ahora,
dame una buena razón para que quiera hablar después.”

Inquietant.

Molt inquietant.

Dia d’eleccions municipals a una gran ciutat. Plou a bots i a barrals. Ningú apareix en cap col·legi electoral en tot el matí. És el preludi d’un canvi d’actituds que remourà els fonaments de tot l’Estat. Inquietud generalitzada a les meses i entre els interventors. De cop i volta, a primera hora de la tarda, arriba l’allau de votants. Recompte final: un 70% de vots en blanc. Cap del tres partits en lliça (el de la dreta, el del centre i el de l’esquerra) obté prou representació. El govern, i els partits, opten per una actitud paternalista, condescendent; fan repetir les eleccions. Algú tenia que haver enganyat el poble; “el habitual preclaro criterio de los electores de esta ciudad se vio inesperadamente confudiod y desvirtuado”, deia el primer minsitre.

El diumenge següent es posen espies a les meses. S’interroga aleatòriament abans i després del vot. Tothom respon el mateix: “El voto es secreto (...) Ni una sola persona había confesado votar en blanco”. Es tornen a repetir els resultats: 83% de vots en blanc. Es declara l’estat d’excepció a la ciutat. S’agafaran a 500 ciutadans per interrogar-los a fons, a la recerca d’un complot que no existeix. Es detenen a 50 per fer-los passar pel polígraf, a la recerca d’un líder imaginari. Es parla d’una “conjura anarquista de abasto internacional”.

A partir d’aquesta premissa poc probable però no impossible, Saramago basteix una faula sobre els mecanismes i els ressorts del poder i dels encaixos i fonaments de la democràcia. Bé, del que en diem democràcia occidental.

La situació s’anirà agreujant. De l’estat d’excepció a l’estat de setge. El dia a dia de la ciutat esdevé un caos (més que a Barcelona i les seves rodalies!). Però no hi ha aldarulls, no hi ha revoltes, no hi ha manifestacions. El poble roman en pau i segueix fent el seu tarannà habitual. El govern decideix deixar la ciutat sense dirigents, ni policia, ni exèrcit, ni lleis: al seu lliure albir, segur que el caos serà tan descomunal que demanaran el seu ajut. “Puesto que habían querido limpieza, iban a tenerla.” Només l’alcalde, home de partit però honest en el seu càrrec, roman al seu lloc.

Res d’això succeeix. La gent s’autorganitza sola. I els responsables dels serveis, els secunden. La ciutat rutlla , i el govern de l’estat (encarnat en el primer ministre i els seus principals assessors), no ho poden tolerar. Estranyament, pocs dies després de l'autarquia, esclata una bomba en el metro. (“Quien quiere los fines, también tiene que querer los medios.”) Vint-i-set morts i desenes de ferits. El terrorisme s’ha apoderat de la ciutat. I ja hi som. La premsa busca líders a qui jutjar; el govern busca líders a qui culpar. No hi ha res d’això. Ni el dol col.lectiu esdevé en aldarulls. Ni les dissidències internes entre ciutadans votants d’un partit o altre, atiats pel govern, causen forat entre la ciutadania. Estan tots units com un puny.

Però hi ha un carta que arriba a les mans del primer ministre. I una història que lliga el seu autor amb una novel·la anterior de Saramago Ensayo sobre la ceguera. Allí, era a mateixa ciutat on tots els habitants queden cecs un rera l’altre. Tots? No. Una dona se’n salva. I sobre aquesta dona recauran les perquisicions. “Els fontaners”, els treballadors de les “clavegueres” del poder de l’Estat s’infiltren a la ciutat a la seva recerca i captura. “La policía es quien está en el extremo de la cadena del montaje (…) hay verdades que no conviene decir en voz alta.” Els culpables han de ser trobats i eliminats. I si no, s’inventen. “Las pruebas inexistentes, al final están ahí”. Pur estil PP.

Però no tot és com ho pinta el poder. I a voltes, els seus sequaços també pensen... I és la gran pregunta central de la novel.la: "Nacemos y en ese momento es como si hubiéramos firmado un pacto para toda la vida, pero puede llegar el día en que nos preguntemos. Quien ha firmado eso por mi?"

En fi, no segueixo perquè l’explico tota, si no. Saramago m’ha arribat al cor amb aquest assaig. I ho ha fet amb un estil potser recargolat, però directe. M’ha deixat mal al cos, ho reconec. Una redacció continuada. Tan sols punts i seguit i punts i apart. Amb els diàlegs inserits en el text. I no et perds. Només un Nobel de Literatura com ell o com García Márquez, saben fer-ho tan bé que sembla que ni te n’adones. Potser, pel meu gust, fa massa viaranys per arribar a les idees centrals. “Los humanos son universalmente conocidos como los únicos animales capaces de mentir (…) a veces lo hacen porque comprenden a tiempo que es la única manera a su alcance de defender la verdad.”

L’obra és una faula, d’acord. I la literatura és ficció. Però cada cop crec més, veient com va el país, la necessitat d’una resposta exemplar als nostres polítics i dirigents. Potser el qeu reclamava l'ínclit Dessmond en un dels seus àntics posts ("Societat civil").

I és que girava l’última pàgina del llibre el mateix dia que s’esfondrava una estació de tren a Bellvitge.

Potser era un símbol. Una premonició...

Esperarem ara que s'enfonsi la Sagrada Família...

Potser...