De lectura (28) i memededicatòries blogaires: Els gàngsters de Barcelona, de Josep M. Planes

"Ens sembla que hem demostrat i seguirem demostrant ,
que en molts casos un estret lligam, per no dir una veritable fusió,
entre aquest dos mons diversos
(els atracadors i les associacions anarquistes) ha existit."

"Sóc un periodista que, potser, cometo la imprudència de dir en veu alta el que el noranta per cent dels catalans diuen en veu baixa".

Josep Maria Planes (Manresa, 1907- Barcelona 1936) era un jove periodista, compromès a fons amb la seva professió. Va ser director de la revista Imatges (un magazine de gran qualitat fotogràfica i lterària) i del setmanari humorístic El Bé Negre (una revista satírica de principis dels anys trenta que riu-te’n tu de les portades de El Papus d’ara). També va ser l’autor de les Nits de Barcelona, una acurada descripció de l’agitada vida noctàmbula barcelonina d’avantguerra i de ressenyes d'esdeveniments esportius, especialment de ciclisme.

El llibre que us ressenyo aplega una trentena d’articles publicats al diari La Publicitat entre el 4 d’abril i el 27 de maig de 1934 sobre el rerafons de l’anarquisme barceloní, català i espanyol. Ho va fer en dues sèries: “Els gàngsters de Barcelona” i “L’organització de l’anarquisme a Catalunya i Espanya”. El mot gàngster, en el context de l’època, es referia als pistolers a sou. I en els afers que ens ocupa, es referia als elements infiltrats en el moviment anarcosindicalista català ja des de principis dels anys trenta. Els grups d’incontrolats que tan tristament famosos es van fer en els primers mesos de la Guerra civil a la reraguarda catalana, en general i barcelonina, especialment.

Planes estava compromès amb la legalitat republicana. Des del seu ofici de periodista va dur a terme una important tasca de d’investigació —pionera a l’època— sobre diferents camps de la política catalana, alhora que escrivia sobre crítica teatral, crònica esportiva i sàtira social. Un crac, doncs. I sense arribar a la trentena.

Els articles que coformen el llibre estan basas en confidències de primera mà i en investigacions documentades. Parla de noms i cognoms dels "gàngsters" i dels capitosts, de xifres de recaptació per quotes i per robatoris, de les actuacions dels diferents sindicats (aleshores, cada ram de la producció -l'Aigua, el Metall, el Tèxtil,...- tenia el seu; de votacions, de reunions de confederacions nacionals, d'adreces de reunions secretes, de bars on es conspirava, de polítics de la Generalitat implicats, de policies, de confidents, de morts,... Sabíeu, per exemple, que en la lluita bruta entre sindicats de la patronal (el Sindicat Lliure) i els anarquistes, entre 1910 i 1923 van haver-hi a Catalunya uns 1.700 atemptats; amb el resultat de 234 morts, la majoria (215) entre 1918 i 1923? I d'aquests morts, el 80% eren obrers? Un assassinat cada setmana, de promig. Allò sí que era “soroll de pistoles”.

La segona part de llibre és un estudi sintètic (recordem que és una recopilació d’articles periodístics, no d’un historiador) de la instauració de l’anarquisme d’arrel bakunista des del primer terç del segle XIX i del seu triomf a Catalunya, a l’inrevés del que succeïa a la resta de l’Estat espanyol, sobre les tesis socialistes. Des d’aquí comença un repàs des de l’època de les bombes (del Liceu, de Canvis Nous, ..), dels processos de Montjuïc, de la Setmana Tràgica, de l’època de la Guerra Mundial, dels anys del Sindicat Lliure i del Sindicat Ünic, de les bandes parapolicials del baró de Koenig o Bravo Portillo i la seva “llei de fugues” (això és, assassinar a sang freda obrers detinguts acusant-los que volien fugir de la policia), de l’auge dels membres de la FAI de Garcia Oliver, Durruti o Ascaso (i la seva “gimnàsia revolucionària” sobre els “trentistes” de Pestaña o Peiró. I en els darrers anys, de la pèrdua de la mateixa preponderància de la CNT. "És el l'anarquisme que s'aprofita del bandolerisme o el bandolerisme de l'anarquisme?"

Tot aquest afer li va valer la mort.

Certament, algun del grups faistes que ell va posar a la llum li van fer la pell els primers dies de l’inici de la Gerra Civil. Uns incontrolats el van anar a buscar al pis de Muntaner on estava amagat i el va assassinar a la carretera de l’Arrabassada. Tenia set trets al cap (tot un senyal) i només vint-i-nou anys d’edat. Va ser la primera víctima del periodisme català. Avui en dia, amb vint-i-nous anys, amb dures penes estem sortint de l’ou. L'historiador Jordi Finestres el va batejar com el reporter calidoscòpic.

“Està comprovat que les bandes d’atracadors que han actuat darrerament a Barcelona no són una altra cosa que uns agents de la FAI particularment actius. Els nostres gàngsters no són lladres vulgars. Treballen, per dir-ho amb el seu lèxic, per l’ideal”. Escrivint veritats com aquestes no és rar que els de la FAI li fessin la pell.

Un bon amic, manresà com ell, li ha dedicat recentment una pàgina web. Senzillament, excel.lent. Si us interessa la història de la Catalunya republicana, no us la podeu perdre.

______________________________________

I ara un repte pels lectors; especialment dedicat al Viatger, el del bloc Barcelona pixel a pixel, que sempre ens posa reptes de coneixement de la ciutat. Visteu-lo si no el coneixeu...

Quin és el personatge del dibuix i qui és el lloc exacte que representa? Com podeu saber de quin lloc es tracta avui dia? Difícil...? No gaire. Si algú ho endevina ràpid, la resta podeu aportar anècdotes sobre aquesta persona.