D'exposicions: "Yves Tanguy. L'univers surrealista" al MNAC

Una molt bona exposició per un molt bon artista. Yves Tanguy (París 1900-Woodbury, Connecticut, 1955), definit com «el pintor més surrealista dels surrealistes» per André Bretón, el pare putatiu del moviment –que no és poc. Jo només li coneixia el nom i alguna pintura de referència, i m’he quedat gratament impressionat de la seva obra. Una obra que ell sempre es negà a donar justificacions perquè... els artistes han de donar explicacions sobre l’obra que fan? Per això estan els crítics, no?; artistes frustrat la majoria. Com jo, segurament.

Orfe de pare als vuits anys, de petit va mamar directament de l’escola dels baixos fons de París, entre putes i rodamóns. Una escola on es forgen els més durs. Mariner de professió, va conèixer Jacques Prévert (una altre personatge ben curiós aquest) el 1918, al servei militar —del qual volia escapar-se fent-se passar per boig. No deuria tenir la sort d’alguns altres). Els seus ulls blaus, el seu front ample, i el seu pentinat estrafolari —com si dugués un rulo permanent al cap—, li marcaven els trets i la presència.

L’exposició és un recorregut per la seva evolució pictòrica a França (a partir de 1923) fins a la seva consagració als EUA (des de 1939). Des de les primeres pintures postcubsites i expressionistes (inspirades en Giorgio de Chirico), fetes sense cap tipus de formació prèvia i imbuïdes d’esperit surrealista pur (mireu “Fantomas”), a la seva darrera obra (i segurament; la síntesi de tot el seu corpus artístic), “Multiplicació dels arcs”. La va pintar als 55 anys. Poc després moria d’una vessament cerebral. Les seves cendres i les de la seva segons dona, la Kay Sage —que li va sobreviure vuit anys i que va acabar suïcidant-se— van ser espargides per un amic comú, Pierre Matisse (fill del famós pintor) a una badia de la seva Bretanya natal. Un final ben artístic, per cert. El recorregut es clou amb un documental televisiu de factura impecable.

Poques vegades he vist una exposició tan ben travada com aquesta. Però és clar, el MNAC és el MNAC i te quartos per fer-ho. Fins al 18 de genr teniu temps per anar-hi. Per entrar i deixar-se seduir pel món màgic i oníric de Tanguy, podeu servir-vos de les autoguies sonores que deixen gratuïtament o seguir una vista guiada (que ho fan molt bé, també). Hi ha més de 250 obres a visionar. Que destacaria? Les dels primers anys. Les interpretacions dels jocs eròtics. Els divertiments al fotomaton. Els “dibuixos automàtics”. Un joc de l’oca surrealista, fet a diverses mans (reproduït a la botiga). L’economia dels seu traç en la pintura, les seves construccions d'artefactes impossibles que semblen volar en un somni sense horitzó,... Si hi aneu, us semblarà veure-hi quadres d’un aire dalinià, o magrettià...; però tenen tots ells tenen un força innegable d’una personalitat absorbent.

Sempre he pensat que si hagués pogut escollir viure en un a altra època i lloc, segurament seria el París d’entreguerres, amb l’eclosió del surrealisme i tots els ismes europeus del moment. Precisament Tanguy faria amb Bréton una obra il·lustrada conjunta (l’única que se li coneix al pare del surrealisme) però es distanciaria més tard d’ell fins ignorar-se mútuament. Ja ho tenen això els artistes.

Veient una fotografia que es mostra a l’exposició on es veu a Tanguy amb Salvador Dali, Marx Ernst, André Breton, Paul Élouard, Tristan Tzara, Man Ray, i altres que ara no recordo; t’agafen ganes de posar-te fins el cul d’absenta amb ells i fer algun dels “cadàvers exquisits” als que eren tan afeccionats. Precisament van ser ells qui van inventar el terme, a la seva residència de la rue de Chateau, 54, on vivia amb Prévert i Charles Duhamel. Un catau autèntic de la bohèmia parisenca del moment.

Que no sabeu el que és això del “cadàver exquisit”? Doncs estigueu atents, que algun dia, en una de les nostres Històries veïnals hi jugarem plegats... Precisament, d'això volia parlar: encara trobo a faltar veïns i veïnes en la convocatòria de la segona tongada. Us he de venir a buscar?