10 de maig de 2008

De lectura (40): Réquiem por un campesino español


Lo que hicieron los hombres, los hombres lo deshacen" (p. 75)


Alguna cosa se’t remou per dins quan veus que el teu fill adolescent té una lectura obligatòria a Batxillerat que un mateix va tenir fa ja... quants anys? (buf!), quan feia el BUP. Hosti! Com passen els anys! I fa gràcia veure que és un llibret pel qual, en canvi, no passa el temps. Perfectament vigent. Veig que encara no tot està perdut en l’educació als instituts públics si recomanen llibres com aquest.

Recordant aquell fet, em prenc un parell d’hores que tinc lliures (sense plats per rentar) i me’l poleixo de nou. Es fa estrany com a mesura que passes les planes recordes perfectament la trama i el rol de cada personatge. I és que aquest és un llibre petit però gran en si mateix. Ramon J. Sénder la va clavar. No té cap altre valor que la sobrietat, una certa candidesa i assenyalar, gens planfetàriament, la situació d’un país que va patir una Guerra civil i quin va ser el paper i la responsabilitat de cadascú en el conflicte.

Sender va escriure aquesta petit joia el 1953, amb el títol Mosen Millán. La censura va prohibir-ne l'edició. Va aparèixer el 1960. Uns anys en què qualsevol referència (per velada que fos) al franquisme i a la guerra s’havia de fer entrelínies. També ho és aquí, però amb una evidència i una simplicitat (potser maniqueista, si voleu) tan meridiana que no et pot deixar indiferent.

La trama si no la sabeu us l’esbosso aquí: som al 1940. Un capellà d’un poble aragonès de la Franja (alguna frase en català hi apareix), el padre Millán, prepara un missa de rèquiem en record d’un camperol, el Paco. alcalde republicà de la localitat, que va ser afusellat, sense judici, pels falangistes quan aquests entren al poble al principi de la guerra. Mentre va habillant-se i preparant la cerimònia (a la quals només hi acudiran els tres potentats del poble; botxins indirectes de la víctima), el capellà recorda el passat d’aquest pobre camperol: des del seu bateig, fins el moment que li dóna la extremunció a peu del mur d'afusellament. El romanço que va cantant l’escolanet ajuden al lector a lligar caps.

El tarannà de Paco, un heroi tràgic, és la metàfora de tot un país que volia la llibertat i que acaba sotmès per la força de les armes i el terror dels que li negaven ("Nadie reía ni nadie lloraba en el pueblo"). I on el mateix capellà , la mateixa església, n’és còmplice. Un critica directa al paper que aquesta va jugar durant el conflicte bèl.lic.

En els pensaments del mossèn Millán podeu estirar el fil hi sortirà les grans tensions de la història d’aquest país: els privilegis dels nobles arrendataris (que representa don Valeriano); la misèria del camp (els homes de les coves), el desig de llibertat, les contradiccions de la democràcia, el rol inhibidor de l’església ("A veces, hijo mío. Dios permite que muera un inocente."), la hipocresia dels que es canvien de jaqueta (com don Cástulo); les pors al canvi (com les del sabater); el paper de la dona lliure (que representa Jerónima),...Vaja; tots els ingredients que van confluir entre el 1931 i el 1939. La gràcia és que ni la guerra, ni la República, ni els falangistes, mai són anomenats directament en la novel.la. Totes les notícies al poble arriben indirectament. Per veus d'altres que les senten a ciutat.

Entenc que encara queda molt per recordar, per treure a la llum i per explicar a les actuals generacions. No paren de sortir novel.les i programes de televisió d'aquells anys. A vegades, una lectura àgil com aquesta explica (i et fa qüestionar) moltes més coses que moltes notícies i reportatges que escoltis. És la força de la bona literatura.

Li demano al meu fill que li ha semblat el llibre. Però el meu fill no escolta. És adolescent i allò que els pares expliquen són “batalletes”. Com jo feia amb els meus pares aleshores. Però imagino, i em consta, que en el fons, haurà entès l’absurditat de certs comportaments i la necessitat de seguir qüestionant-se el perquè de les coses.

Com va fer el pobre Paco, el camperol.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

12 comentaris:

Uribetty ha dit...

D'aquest llibre només podria dir, magnífic.
Un llibre bo i curt.
Salut!

Jo Mateixa ha dit...

Deixem el llibre apart (que es molt bo, val, si)...tu tens un fill adolescent???, cony, hauré de fer repàs al teu bloc, per que clar, això no ho debies pas dur amagat oi????

Jajajajajajajaja.

Júlia ha dit...

Es, efectivament, un llibre que va tenir molt de ressò, però no comparteixo l'entusiasme per ell, en el context de l'obra de l'autor, crec que en van fer una peli sense massa grapa, per cert.

Sender és un home complex, molt marcat, sembla, per aquesta mort de la seva dona, en certa manera 'culpa d'ell' si és que existeixen les culpes.

Un llibre per a generar debat, no sé com el deuen 'treballar' a l'escola, més enllà de la lectura obligatòria.

Arare ha dit...

Ui, fa moooooooolts anys, que el vaig llegir! (més que tu, et guanyo!)
El teu fill adolescent no escolta? :D i què esperaves, eh? eh? eh?

doncs espera't a que sigui pare, hehehe... veuràs la de coses que tens, encara, per aprendre! veuràs!!!!

Arare ha dit...

ep, les que tens per aprendre TU!!!

(per si no quedava clar)

És "durillo", adonar-se que el teu fill et pot donar lliçons però al mateix temps és molt interessant, afirmo.

zel ha dit...

Jo també fa molts i molts anys, que el vaig llegir... Ja no se si recordo de què va...
Veí, tins ganes de llegir el cadàver, se'n sap res? Ui, és cert que vas dir que ja pudia...

cafeambllet ha dit...

Doncs la veritat es que no he llegit mai aquest llibre, de fet crec que no he llegit a Sender...
Ja el fullegaré...
PD: he tornat!!!

chamb ha dit...

a mi em va impressionar molt en el seu moment. Tant que em fa com por tornar.lo a agafar.

Merche Pallarés ha dit...

Me has refrescado la memoria. Leí ese libro hace muchísimos años. No te preocupes que seguro que a tu hijo se le ha quedado grabado en el subconsciente... Lo recordará con los años. Besotes, M.

Jesús M. Tibau ha dit...

Jo també el vaig llegir fa moooooolts anys, i realment és molt recomanable. De fet el vaig llegir quan es va convertir en lectura obligatòria de mon germà gran. Jo devia tenir uns 12 o 13anys.

Núria ha dit...

Com la majoria, també el vaig llegir, com a lectura obligatòria, però quan el meu fill el va haver de llegir, no vaig poder resistir la temptació de tornar-lo a llegir.
I no em va decebre gens. Vaig copsar-ne molts més matisos i em va tornar a fer reflexionar.

Anònim ha dit...

eiii olaa!
jo m'he llegit aquest llibre com a lectura obligatoria del cole, tinc 17 anys, i la veritat, està bé però pot ser que sigui per què sóc massa jove per llegir-lo però no l'hi he trobat gaire sentit, no té argument, simplement explica l'història d'abans... les misses.. però no dic que no sigi bo, està bé! però el recomano a gent més gran, els hi farà més gràcia.!


...Carla*