13 de maig de 2008

De cinema (nou): Elegy., un elogi caut, però sincer

Em feia mandra haver-hi d’anar. Per ella. Ho reconec. Però la Coixet em tira molt i, al final, em van arrossegar. I no em va decebre. Fins i tot diria que la Pe està notable i tot en la peli.

Us parlo d'Elegy. La trama ja la sabeu, però pels desvagats com jo, us faig una pinzellada. En David Kepesh (Ben Kingsley), és un cincuentón segur de si mateix, casat de jove però divorciat al poc temps. Té un fill metge que sempre li retreu que l’ abandonés a ell i a la mare, de petit. Home culte, professor universitari de literatura comparada. S’enorgulleix amb el seu íntim amic George O’Hearn (Dennis Hopper), un poeta cràpula com ell, de seduir a les seves alumnes que busquen experiències diferents. Cal dir que el paio, per tenir el tacos que diu tenir, es conserva de collons. Ja m’agradaria a mi tenir els seus abductors! Però sempre són noies tipus kleenex: “Aqui te pillo, a qui te mato”. Però un dia coneix la Consuela Castillo (la Penélope Cruz; collons no li podien posar un altre nom!), una cubana amb qui li demanries que et fes una ídem a tothora; la qual, és clar, fa pujar la líbido a qualsevol, si la tens a un pam del nas. Diguem que no la suporto, però que la carn és dèbil, senyor. Fins i tot ens faria renéixer el nostre cadàver exquisit, mira tu què et dic!

La noia l’incita i l’excita. Evident, digueu-li tonto al Kingsley. I ella, s’hi presta al joc de seducció. «Les noies maques no les acabes mai de veure», li diu l’amic. I pot ser és cert. Les maques i les no tan maques, eh veïnes? Però sembla que aquest cop en David va de debò. Consuela esdevé una obsessió per al madur professor. «Tens una bellesa que fa mal», li diu. I això que el paio una amant fixa amb qui té establerta una relació sentimental que podríem qualificar de, "civilitzada": polvo quinzenal i res de lligams afectius. (Això és possible?)

La cosa acaba com ha d’acabar, és clar. La por d’un no supera la devoció de l’altra. Collons! Si em passés a mi, ja veuríem! L’home queda desconsolat, pobret. Però al cap de dos anys la xicota torna de cop i volta amb una petició angoixant. I us ho deixo aquí; que si no l’explico tota i és en la segona part de la peli on la Pe es guanya el sou. El Kingsley, notable tothora. De tota manera, crec que no eren la parella per aquesta peli.

La Coixet em va trasbalsar amb «La vida sin mi» (potser de les poques pelis que m’ha fet plorar, de debò, al cinema). En va encantar amb «La vida secreta de las palabras» i aquí, m’ha deixat content; però no encantat. Em sembla que va de baixa, la noia. Això sí: a totes les seves pelis apareix un hospital i hi ha malalts de tota mena. Serà hipocondríaca la xicota? El que sí és, és melòmana. La banda sonora de les seves pelis sempre està molt ben trobada. Aquí, l'Erik Satie i les seves Gymnopedies (crec que era la 3a) són per tot. Escolteu-la aquí

I me’n vaig del cinema amb dues alegries. Una, retrobar-me el meu Dennis Hopper (que fa d’amic del David i el pobre, no acaba gaire bé) que idolatro des d’aquell mítica Easy Rider (tot tenim un passat). I anar-me’n amb la certesa que algun dia llegiré un llibre de Philip Roth.

Ho reconec: no li he llegit res. Alguna proposta?

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

16 comentaris:

el paseante ha dit...

Aquest diumenge em volien portar a veure aquesta peli. M'agrada la Coixet (vaig plorar amb "Cosas que nunca te dije", que m'agrada més que "Mi vida sin mí"), però el Kingsley i la Cruz és una parella que no me la crec. A més, diuen que a la novela, ella es diu Consuelo, no Consuela.

Tinc un dubte. Tu pots fer "cubanes"? Tal com ho has escrit queda raro, raro, raro, jajaja. Potser ho he llegit malament eh? Mira-t'ho.

Cuida't.

caterina ha dit...

La veritat tinc moltes ganes de veure-la però no sé si abans llegir l'obra de Philip Roth. Algú l'ha llegit? Què tal és?

Toy folloso ha dit...

Penso igual.
Per la Coixet, que per el càsting me s´en van les ganes de veure-la.
He llegit que el Satie posava noms sense sentit a les seves obres, per escoltar cent anys després; (les antípodes del NewAge?).

Oscar Ramírez ha dit...

Hola.
He entrat al teu blog i m’ha semblat molt interessant. M’he permès linkar-te al meu blog perquè hi entraré sovint. Ens parlem.

Joana ha dit...

Em va agradar. Jo dubtava de la Pe , però no de la Coixet ni d'en Ben.
Al principi no sembla de la Coixet, el final sí.
Els diàlegs encertats i reals com la vida mateixa. La Pe genial i el Ben inmillorable i en forma! ;)

Viatger ha dit...

Totalment d'acord, i n'has fet un bon resum de mes de la meitat de la peli. Jo no hauria dit millor i, crec que si , que els papers eren per una parella , mes estil Coixet, poc coneguts pero creibles. Potser l'error es propiament la Pe i el BK. I el Dennis genial !!(recordant Easy Rider oh!)

Ah, i l'altre cosa que no em va agradar es que hi vaig anar el cap de setmana (cosa que no acostumo fer i el cinema Verdi estava ple ple, ple , 2 persones assegudes al terra i tot!) Uf quina calor i pudor !!

Mikel ha dit...

doncs a mi la Pe m´agrada, sobretot despullada ;-PPP

Júlia Costa ha dit...

Hi vaig anar, la parella em va semblar 'increible' i la peli no em va convèncer. Té un bon envoltori, bons actors, 'parrafades existencials', té ofici, però, per mi li manca alguna cosa i el melodramàtic final, sobra.

He fet un vers en broma sobre la peli, però encara no l'he penjat, espero que no em lapideu.

Júlia Costa ha dit...

..i, sí, tants hospitals i malalts a les pelis fan pensar, ep.

Júlia Costa ha dit...

Ja he penjat la meva pseudocrítica, te la dedico, Veí.

Trina Milan ha dit...

Veí, com ho fas lo de la música?...
aniré a veure la peli, la Coixet sempre em sorprèn...

salut

Metis ha dit...

jo aniria al cinema nomes a vorel a ell, m'encanten de cincuanta anys per amunt i en ben es molt de ben, encara que estigui repat¡ em vaig enamorar d'ell amb "casa de arena y niebla".

Arare ha dit...

veí... diria que era una de les Gymnopedies... no?

A mi em va agradar molt, el Kingsley. I la peli.

El veí de dalt ha dit...

Paseante,
jo puc fer de tot, xavalote...

Caterina,
doncs jo no, ja veus...

Toy,
un tio curiós el Satie...

Òscar,
doncs benvingut!

Joana,ç
potser els diàlegs massa evidents...

Viatger,
si, sembla que no hi ha química real entre els dos, oi?

mikel,
coi! I a mi!

Júlia,
mai deixes "titere con cabeza", eh?

Trina,
doncs, jo he copiat del teu Deezer i he enllaçat amb un paio que tenia una selecció de jazz!

Metis,
cinquanta en amunt? Ja t'avisaré d'aquí un temps...

Arare,
em sembla que tens raó. Ho canvio.

MK ha dit...

La vaig anar a veure ahir. No em vaig creure gens el tàndem protagonista tot que ella no ho fa malament(acabarà sent actriu i tot aquesta xicota) i ell està perfecte.
Li falta això , intensitat i li sobra esteticisme. Es a dir , amb permís , hauria de brutejar una mica.
Cubano , es allò que es fa amb cafè , llet i xocolata i un polsim de canyella?. Peró si això ho sap fer tothom!.
També s´hi pot afegir un rajolí de rom cubà. D´aquí l´hi deu de venir el nom..
Salutacions , Veí .
Bonica la música del replà.

Merche Pallarés ha dit...

Aun no he visto la peli pero seguro que me encanta. ¿Metis, dónde la has visto? Por cierto, que aunque he entrado a tu blog recientemente (espero que no te importe que escriba en castellano) te he dejado un regalito en el mio. Besotes, M.