22 de maig de 2008

De lectura (41): Trilogia de Nova York, de Paul Auster

«Costa de conformar-se amb el silenci com a resposta« (p. 118)


Post dedicat a l'Agnès Llorens, de Cal Seixanta,
que he vist al llibre de la
Catosfera literaria,
que li encanta l'Auster


«La vida ens arrossega d’una manera que no podem controlar i gairebé res no es queda amb nosaltres» (p. 221). Potser aquesta frase sintetitzaria l’obra que avui us comento. L’Auster és un escriptor de la solitud, de l’aïllament, de l’atzar, dels cercles concèntrics, d'històries dins històries, dels vasos comunicants... I tot enmig d’un brogit d’una gran ciutat, Nova York, la seva; present tothora com a marc de referència.

Auster és un escriptor que t’atrapa o t’avorreix. A mi em va a tongades. He de reconèixer que no m’ha encantat l’obra. I això que tot el que li havia llegit fons ara m’havia anat agradant cada cop més. El cuento de Navidad de Augie Wren, Leviatan, Tombuctú, Brooklyn Follies. Potser és que no he sabut veure més enllà del que diu. Que també pot ser.

El llibre és un pack de tres novel.les curtes: La ciutat de vidre, Fantasmes i L’habitació tancada. "Tres en uno", com deia el lubricant aquell. A la fi, ens adonem que hi ha un sibil·lí fil conductor que les uneix.

En la primera història, una trucada telefònica errònia farà que tot es desencalli: un escriptor (en Quinn), home solitari, auster (hosti, tu, com el cognom de l’autor!), allunyat del món i de la gent, s’implicarà sense ni saber perquè, en una complexa trama de recerca, seguiment, bogeria i redempció d’un personatge (en Peter) que s’ha estat reclòs onze anys (dels dos als tretze) anys en una habitació sol, sense cap mena de contacte extern; sotmès per un pare tronat que vol experimentar amb ell estranyes teories panegíriques. Anys després de descobrir-se l’horrible captiveri i ser recuperat, el seu pare acaba de ha sortit de la presó. Peter i la seva dona (la psiquiatra que el va tractar durant anys) temen que torni per acabar la feina... I jo pensava que Auster era un exagerat amb aquest plantejament i, el mateix dia que acabava de llegir la novel.la, els diaris anaven plens de la història de Joseph Fritzl a la localitat austríaaca d'Amstetten. En fi, que l’escriptor posat a detectiu seguirà fil per randa els passos del Stelmann pare, anotant-ho tot detalladament en un bloc vermell. I ja us ho imagineu, oi? Les teories del “bon salvatge”, les profecies catastrofistes de les religions, disgregacions cervantines i quixotesques, la baixada als inferns, la solitud extrema,...van apareixent i essent anotades. Un final obert per una història angoixant.

La segona història és també la d’un detectiu privat (Blue) a qui un home estrany (White) li encarrega un cas de seguiment (el de Black) que serà, a la fi la seva perdició; caient en un procés d’autodestrucció i anihilació. Estem al 1947. Aneu lligant caps...Qui vigilarà a qui? Qui és víctima i qui botxí? Qui ens dirigeix realment els nostres actes? Qui és el gat i qui la rata? En fi, embolica que fa fort. Un personatge dins la pell d’un altre; la transformació d’un en el rol de l’altre. L’home, pres dins un eix, acaba girant dins una altra roda, creient que està alhora en una altra. I va saltant d’un eix a un altre, fins que jo no sabrà ni en quina es troba ni com se salta d’una a l’altra. «Entrar dins de Black, aleshores, va ser l’equivalent d’entrar dins de si mateix, i, una vegada a dins de si mateix, ja li és impossible d’imaginar-se enlloc més.» (p. 211). I tot queda escrit també en un bloc vermell de notes.

La tercera novel.la descriu l’enfrontament d’un novel·lista de mitja volada (Fanshawe) –coi, tots són escriptors!- que s’enfronta amb els seus fantasmes arran la desaparició voluntària d’un amic d’infantesa a qui acabarà per suplantar a poc a poc. Acabarà casat amb la seva (suposada) vídua (Sophie), serà amant de la seva mare, la gent acabarà creien que ell és l’autor de les obres de l’altri. en fi, más de lo mismo. I en aquesta recerca cap al seu passat comú, és un retorn dels seus propis fantasmes i als seus neguits. Potser mai hem de mirar enrere? Potser no podem ser sincers amb nosaltres mateixos, sota risc de perdre allò que hem assoli? En fi, són algunes de les preguntes que em motiva la lectura. i Aquí també hi ha un bloc de notes vermell. «La mort no és l’únic àrbitre de la felicitat […] si no que és l’única mesura amb la qual podem jutjar la mateixa vida.» (p. 280)

Potser hem estat tothora llegit una mateixa història, un mateix prisma vist de moltes perspectives coincidents? Pot ser...

En els relats d’Auster hi juga molt l’atzar; la reflexió sobre el “jo mateix” (coi; si apareix un personatge –fictici- que es fa dir com ell!; i que, és calar, és escriptor de novel·les) i un joc constant que ens fa moure entre la realitat, la imaginació dels personatges i la imaginació el lector. I sempre surten els seus autors fetitxe: Cervantes, Whitman, Montaigne, Poe,... Auster reflexiona sobre el pes del passat, del pes insofrible de l’assumpció dels actes propis, de records que no es volen recordar, sobre el sentit de la mort; de la derrota; sobre la bogeria que tots duem dintre i que, amb un simple “clic” pot desfermar-se sense aturador. I la ciutat. Nova York sempre com a marc propiciatori. El paio està enamorat de la ciutat. Però el retrat que en fa no és per alçar flors al vol. «He vingut a Nova York perquè és el lloc més desolat de tots, el més abjecte» (p.90), fa dir en un moment donat a un dels sues personatges.

Potser és si que m’ha agradat l’obra i no m’adono. «Ningú detesta res tan violentament si no és que, en part, també li agrada» (p. 121). Com em passa a mi amb Barcelona. Som una colla de urbanites masoques.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

10 comentaris:

Xenofílic ha dit...

Considero la Trilogia de Nova York com un tot que, encara que estigui format per tres històries diferents en el fons són variacions d'una mateixa. De fet, hi ha tantes referències d'una vers l'altra que acaben sent indestriables!
Felicitats pel post!

Violette ha dit...

A mi em va encantar. Me'l vaig endur a NY i ja no el vaig poder deixar... Auster m'enganxa, sempre.
I això té mèrit.

Arare ha dit...

buf buf... l'Auater... està bo... però no m'agrada gaire (ehem, és pecat?)

petonets marinats

Merche Pallarés ha dit...

Mira que aún no he leido nada de Auster (aunque vi la pelicula "Smoke" que me gustó mucho). Me ha gustado mucho tu análisis de este libro, quizás lo lea... Petonets, M.

Arare ha dit...

bufffffff, a la llum d'un dia plujós rellegeixo i veig que vaig escriure Auater en lloc de AuSter.

Veig que hi sóc a temps, per tant, diguem-li pel seu nom!!!

Agnès ha dit...

Merci per l'enllaç!
Aquest es el meu llibre preferit d'Auster, juntament amb El país de les Últimes Coses, i un dels que és m'han marcat.
Bona lectura i un petó!

Tako ha dit...

Paul Auster, un geni. Encara recordo "Brooklyn Follies" com a molt bona obra

Gulchenruz ha dit...

No m'agrada l'Auster i la trilogia es una de les seves novel·les més patètiques, per a mi. Com a molt "La música del azar" i encara... o encara gràcies.

caterina ha dit...

M'encanta Auster, sobretot El llibre de les il·lusions i Brooklyn Follies, però reconec que la Trilogia de NY em va decebre una mica. No és de les meves obres preferides de Paul Auster. Potser no era un bon moment quan la vaig llegir...
Salutacions!

Gulchenruz ha dit...

Ah, i "tombuktu" està força bé, és distreta.