De lectura (44): Petita crònica d’un professor a secundària, de Toni Sala

Per la Zel, que em sembla que sap quin pa s’hi dóna
en aquesta selva de l’ensenyament.

«Els alumnes detecten la feblesa.
La feblesa no agrada, instiga a l’atac.» (p. 59)

Empàtic.

Un llibre que haurien de llegir tots els pares amb fills adolescents. Com jo.

Un crònica fidedigna de la situació que es viu a les aules i en el món dels instituts públics actuals. Trobareu totes les situacions possibles que, en un moment o altra, heu viscut vosaltres com estudiants o els vostres fills. Aquí sí que no podem dir que qualsevol semblança amb al realitat és pura fantasia. La realitat et colpeja al front i no podem amagar el cap o tancar els ulls. I ho fem constantment.

L’estructura del llibre és temporal, lineal: des del primer dia de classe en un institut –un nou destí laboral, a comarques, en una localitat turística, cosmopolita i plena de contrastos (Pineda de Mar), fins al darrer dia del curs escolar. Passa pels diferents nivells d’ESO i batxillerat, i en cada un en fa pinzellades que són de universal. La prosa de Sala és àgil, amena, planera. És impossible no entrar-hi. No solidaritzar-se amb aquesta cosmogonia educativa.

Apareixen les relacions professor-alumne, alumne-alumne (sis anys seient junts i s’obliden fàcilment), professor-professor i professor-pares. Les anècdotes són totes versemblants. Sala escriu sense paternalismes ni dogmatismea. Bé, alguna jaculatòria sí que deixa anar. Exposa, constata i proposa. No conclou perquè és impossible.. La seva actitud és una més en una món cosmopolita on cada profe és també un satèl·lit. Però són dos mons: el de l’alumnat i el del professorat en un univers comú, que es comparteix i per tant, s’han de regir per normes d’obligat compliment. I en aquesta cosmogonia hi ha forces tel.lúriques que cerquen apropaments, connexions, rebuigs, combats, enfrontament i esclats planetaris. En el fons, les mateixes situacions que es poden donar en una comunitat de veïns, en un despatx laboral o en la mateixa catosfera. El que passa és que uns vénen a aprendre i d’altres, a ensenyar. Uns a saltar obstacles fins la meta final —la selectivitat, i uns altres a empènyer o dificultat la cursa. I en el trajecte, tots els matisos del gris possibles. I el professor té un poder, un as a la màniga. Pot acabar destrossant la cursa d’algun. “Tu no serveixes. Fora del circuit”. I poden generar-ne grans fr4acassos i desgràcies Al final, tot per una xifra. Amb decimals.

Per les planes del llibre es succeeixen alumnes insurrectes, autèntics delinqüents en potència; professors vivint en el desassossec permanent; claustres ingovernables, autèntics professors cretins —d’això, en Sala no en parla gaire i puc assegurar que n’hi ha—, complicitats corporatives, seduccions mútues que freguen el llindar de la legalitat, solidaritats tàcites, enveges i aprenentatges,... la vida mateixa en una capsa tancada. Com fer-la permeable? I alguns estels que brillen amb llum pròpia en un i altre bàndol. No tot està perdut, doncs! A voltes, sembla que descrigui un combat desigual.

No tot són fracassos, però. L’èxit de està en ser original, emfàtic. Però això esgota i el currículum no ajuda. «L’intern és un espai de comprimit entre quatre parets amb trenta adolescents que s’avorreixen». És difícil mantenir l’atenció, cert.

El profe que acaba cremat, el que acaba amb depressió, la mare que nega l’evidència que els seu fill és un autèntic dropo, el Departament que sembla negar-los el pa i la sal, la manca de coherència entre els companys, uns llibres de text que més que ajudar, tomben d’esquena; com cal llençar sovint l’ham i costa que piquin... Joves de catorze anys, amb la sang bullint a les venes, que no volen estudiar i han d’arrossegar-se dos cursos més per els aules. És una bomba de rellotgeria que cal mirar que no exploti als dits. No tothom servei per estudiar. Tampoc per donar classes, diria jo. I aquesta evidència fa mal de dir; però què fer? La societat no hem resolt aquesta certesa i fem ulls grossos. “Passin, passin,...que el circ de la vida ja anirà destriant els elegits”. I amb aquest nivells de mediocricitat generalitzada, vindran de fora i ens allisaran. Això no ho diu en Sala. Ho dic jo perquè així ho percebo. Com posar-se les piles? Doncs senzillament no deixar-ho morir d’inanició. Costa; sí; però no hi ha més remei. «—Què voleu fer en el futur? —Volem fer oposicions. —Oposicions? Però a què? —És igual, oposicions...» Com podrà anar bé un país que la seva joventut vol ser funcionari en al seva majoria?

Resultat: «als centres s’acaben fent tres grups: els de la via normal, els de la via lenta i els de la via morta». Quan aquests són majoria, el grup és ingovernable. La vida escolar s’allarga per baix i s’escurça en els nivells superiors universitaris. Sempre he pensat que era un error. Nens de dotze anys entrant a instituts amb gent de divuit. Els decalaixos són oceànics. Xavals de vint-i-tres anys amb màster i postgraus de notes astronòmiques però sense ni una engruna d’experiència de què és la vida laboral. Però la Reforma i Bolonia marquen el camí

Quan entren a la Primària, els 56% d’alumnes els agrada llegir. En acabar el batxillerat, només un 6% ho fa regularment. Alguna cosa passa pel camí, oi?

Sala narra el cantó agredolç de l’ensenyament. El valor del llibre és la visió sincera “des de dins”. No escatima crítiques al Departament d’Educació («més que veure’ns com treballadors, sembla que els fem nosa»).

El primer dia de classe pot marcar tot un trimestre o un curs. Donar classe és com “actuar”, desemmascarar trenta cares i saber mantenir la distància i el teu rol. I sempre amatent a ser desbordat per la situació. No perdre el control. Caminar per una corda fluixa i no deixar-se devorar per la fera o bé, saber jugar amb ella. «Però que pot motivar més a un adolescent que la possibilitat de desmuntar una classe?» No és fàcil ser mestre. Jo n’he estat en un curt període de temps, de molt jove. Res semblant al que ara són els instituts. No ho podria suportar-ho. Em conec.

Ara ens faltaria veure com acaba el cicle i algun professor universitari ens explica la seva crònica “des de dins”. Segur que seria ben diferent a la que jo vaig viure als vuitanta. Segurament millor en molts aspectes i pitjor en d’altres. M’agradaria conèixer-la...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: