De lectura (51): El mal de Montano, d'Enrique Vila-Matas

«No me gustan nada las personas campechanas.
Si de ellas dependiera, la literatura
ya habria desaparecido de la faz de la tierra» (p. 82)

Pura erudició.

Matas és un escriptor amb un estil propi. Inconfusible. En aquest llibre, que no m’atreviria a definir de novel·la, escriu mes aviat un diari íntim, o més ben dit, el diari d’uns diaris íntims. Matas ja ens té acostumats a mesclar en un mateixa obra la novel·la. l'assaig, el conte, els dietaris,...com si no existissin els estils sino que tot fos literatura.

És un llibre que comença d’una manera que sembla clara i que, al poc, explota en diferents direccions. Que no abastes i que et porten per camins insondables. Camins que després es van retrobant. L’obra requereix una lectura atenta, tranquil·la, serena i amb ganes d’anar molt més enllà. I no sempre tinc l’ànim de fer-ho. Aquest m’ha costat força. Va guanyar el Premi Herralde de Novel·la el 2002.

El protagonista, Montano, és un malat de literatura, Escriu sota el matrònim (sic) de Rosario Girondo. Va escrivint un diari sota forma de diccionari amb noms de personatges que han estat rellevants en la seva vida. Està tan malalt per aquesta obsessió que el personatge es llença a buscar i rebuscar en diaris personals d’escriptors consagrats la essència de la seva vida; i acaba, ell mateix, transformant-se en carn i ossos en literatura mateixa. «Escribir es hacerse pasar por otro». És a dir, ja no és el protagonista qui ens parla aleshores: és el seu dietari, són els dietaris del escriptors que descriu. Confesso que m’he perdut en certs moments de la lectura d’aquestes planes. És com si el protagonista hagués esdevingut “memòria literària” de tos els autors possibles d’una Biblioteca universal. Buf! «Si a fin de cuentas la literatura es lo único que podría llegar a salvar el espíritu en una época tan depolorable como la nuestra» (p. 200). I és clar, van sortint i apareixent sense aturador, plomes i obres universals. Rosario Girondo, o el mateix protagonista (ja no sé qui del dos!) ens parla com si de la seva sort (o dissort) en depengués la sort de la mateixa literatura.

Una idea genial. Però un embolic.

La literatura és un doble de si mateix. Per això Montano deu ser el doble de Matas. I Julio Award, (Montano) plagia a Justo Navarro. O un és el pseudònim de l’altre. Tot és un joc de dobles que es doblen a si mateixos. «Quizá la literatura sea eso: inventar otra vida que bien pudiera ser la nuestra, inventar un doble,» (p. 16). Montano, un malalt de literatura, rep idees de no sap on, que el van avançar en una vida dura i perillosa. El seu fill, escriptor com ell, hi té una relació d’amor-odi, el rebutja. Pensa sovint en la mort, «que es de lo que más habla la literatura» (p.41) Fuig a Xile, a recuperar-se del seu mal i de l’estrès que l’acompanya, empès per la seva dona, la Rosa, farta del seu mal. Allí coneix Tongoy, un personatge vampíric que li fa la contrarèplica. Apareix un diari de la seva mare. El primer d’una successió interminable d’escrits d’altri. «No es pues la revelación de una verdad lo que esos diarios podían o querían darnos, sino la descripción cruda, clínica de una mutación» (p. 144)

A partir d’aleshores, el llibre és una successió continuada de noms d’escriptors, coneguts o no, i de citacions literàries de la seva obra. He comptat més de cent-vint autors en el primers cas i més de seixanta-cinc en el segon. Hi ha referències evidents a obres clàssiques, com Hamelt o el Quixot. moltes referències que van apareixent a mesura que avança la història. Autors com Puskhin, Falkuner, Benjamin, Onetti, Eliott, Neruda, Perec, Kafka, Borges, Rulfo, Magris, Pavese, Gimferrer, Bataille, Magris, Krestz, Montaigne...molts. Moltíssims. Estem doncs, davant d’un autor “malalt de la lectures”, que ens transmet la seva dèria pels llibres. I ens molts paràgrafs, hi entreveig referències subliminals a altres obres i autors. I moltíssimes més que se’n deuen haver escapar per manca de coneixement. No és fàcil, doncs, seguir el fil de Matas. Per això la seva obra deu agradar tant als crítics. D’ell coneixia Bartbely y companyia, que em va captivar; i Paris no se acaba nunca. El que ara us comento, confesso que m’ha costat acabar.

Autors que han escrit diaris i autors que han escrit i reescrit sobre la mort. Tota l’obra gira entorn aquest concepte. Amb el seu Diari, vol explicar, transformar, justificar el conte que inicia el llibre. Decideix esdevenir protagonista del conte que el seu fill escriu i dibuixa un mapa geogràfic del “mal de Montano”. «Todo lo ves en literatura [...] no me extraña que ya hasta quiera fundirte en ella» (p.190). El narrador juga amb el lector: de cop, tot el que hem llegit ens pot semblar una fal·làcia.

Al final surt de viatge a l’encalç de Montano. Ell és un Mzungu, “un que camina sense rumb”, com deien els africans als primers blancs. Anava a la recerca de Musil. En el seu viatge per la literatura l’envelleix frepentinament. I és un viatge sense final. El protagonista viatja per Barcelona, Nantes, Valparaiso, les illes , Basilea, Budapest i Praga. «Praga es intocable. Con Praga nunca han podido, con Praga nunca podrán» (p. 316)

Jo tampoc he pogut amb aquest llibre. Ho confesso. És greu, doctor?

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: