De lectura (52): El misteri de l’amor, de Joan Miquel Oliver

«Dic jo...com seria posar-li el cervell d’una dona a un home?”

Oníric.

Em declaro fan dels Antònia Font. Per això em vaig agafar amb ganes el llibre de Joan Miquel Oliver, el compositor, lletrista i guitarrista del grup menorquí.

El llibre és una anada d’olla molt al seu estil. L’essència de la trama és una clàssic de relacions amoroses a quatre bandes. Amb intercanvis de parelles consentides. I és que hi ha gent molt lliberal... En literatura.

En Biel Massutí, artista plàstic de trenta anys en hores baixes i la Mònica Briand, una ex-model (“una d’aquelles persones que per agradar, només han de comparèixer, p. 121”), mantenen una relació que semblen unes muntanyes russes. Tenen una filla, la Martina. Ell decideix fer una escultura a partir d’una vulva de paper que ella li fa, a semblança del seu cony. Un cop fet, ella creu que no s’ha inspirat amb ella i el deixa, revoltada. Ell pren mal esculpint la figura, que a voltes, sembla tenir vida i expressar-se per ella mateixa. És na Pixeiras. Una anada d’olla subliminal. La inauguració de l’obra és tot un esdeveniment.

En Toni Armengual està casat amb la Marga. Tenen un fill petit també, en Miquel, amic de la Martina. La seva també és una relació-esponja. Ara l’estiro, ara m’arronso. Ara em mullo. Ara m’asseco. En Toni i la Mònica són antics amants. I es retroben. En Toni és el prota de la novel·la (si es pot dir així), un alter ego de l’autor, ja que és músic com ell. L’antiheroi per excel·lència. “L’amor és de tots els processos psicològics el primer de tots que s’aprofitarà perquè deixarà de tenir sentit” (p. 174)

L’acció entra a sac. Es mesclen passat, present i futur sense ordre ni concert. Bé un ordre sí que hi és, però costa de trobar-lo al principi. Van perfilant-se les infidelitats d’una i altra parella amb les veu pròpies de cadascú. “Però a mi em va sortir un “no has entès res” i a ell “ets un imbècil” i ja entre nosaltres els “abisme” i fins ara.(p. 74)

La majoria són soliloquis; a voltes, un narrador omniscient. Fins i tot sembla escriptura automàtica, com feien els surrealistes els anys trenta. Sense punts, sense majúscules, sense pauses. Una gavadal de sensacions que s’assemblen més a un somni que a una acció real. Aquí el temps lineal no interessa. Una acció del passat enllaça amb el futur i el lector va confegint una història feta a cops de trobades i desencontres, Banyes mútues per tot. Metàfores sublims (“T’enyor com cent mamuts al galop” (p. 115)

Hi ha episodis totalment hilarants: la parella d’amants viatja en un autobús per paisatges desèrtics al futur per retrobar el seu destí. O el calendari de “dies mundials” que ens proposa celebrar (6 de maig: trobada internacional de testicles desaparellats”, 2o de maig; dia del professor de baixa,...), l’home que va a “pensar a domicili” enlloc del qui el contracti;..., A la contracoberta veig que la defineixen com una “novel.la pop”. Jo la definiria com l’antinovel·la clàssica.

L’obra té referències inevitables: als músics que li deuen plaure a l’Oliver (Nyman, Calamaro, Floyd, Sinatra, Mertens, Santana, Clapton,...) a títols de cançons pròpies (surten batiskafos, katiuskes, taxis, bombay’s,...). Escenes d’erotisme tòrrid (és que la Mònica està per sucar-hi pa); diàlegs colpidors, sincers; situacions cruels i cíniques, descripcions estrambòtiques; recursos tipogràfics originals,... El millor, el final; on tot conflueix com un riu en un delta oceànic. Però abans haureu de patir una mica.

Oliver juga amb la llengua. I amb els recursos estilístics. En alguns, excel·leix —conversa telefònica a quatre veus (amants i fills) té la seva gràcia. En altres, patina de llarg —els poemes inserits a cops de cabota, em sobren. Però cadascú és ben lliure d’escriure com li plagui. I Oliver no s’està d’osques. Però el lector també és ben lliure d’agradar-li o no.

Seguiré sent fan incondicional de les lletres d’Antònia Font. I de la seva música, Com aquesta.

Però no dels seus llibres.

PS

I el misteri de l’amor? (“ja sé que l’amor és una hormona”). Indesxifrable, encara.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: