24 de novembre de 2008

De cinema (onze):La mort en directe


Hores d’ara la xarxa en va plena.


Em ve al cap la pel·lícula de Bertrand Tavernier, «La mort en directe». Era del 1979. Ja ha plogut des d’aleshores. Una metàfora futurista sobre la baixesa moral de la condició humana. A un home (Harvey Keitel, un dels actors bons, bons de veritat) se li implanta al cervell una microcàmara amb la qual pot seguir, a través dels seus ulls, els moviments d’una dona (Romy Schneider; una de les meves muses particulars) a qui se li ha diagnosticat una mort segura i propera, sense que ella en sàpiga res. Ell anirà retransmetent, en directe, quan la televisió per qui treballa li ho requereixi, els darrers moviments d’aquesta dona, que es mou pel país amb un destí incert; i amb qui acaba per relacionar-se íntimament. Víctima i botxí en un mateix sac. La televisió en fa d’aquest reportatge un show a nivell estatal. I els dos personatges es van apropant mentre milers d’espectadors segueixen les seves peripècies. Ciència ficció? Anys més tard, Peter Weir filmaria «El show de Truman», amb un desconegut Jimy Carrey de protagonista. Un home viu en bambolines la seva vida real dins un plató de televisió sense ell saber-ne res, aliè a tot el muntatge. Una altra metàfora del poder messiànic dels mitjans de comunicació. Quan veia aquesta peli sabíem que això era impossible que mai succeís. Mai? També Aldous Huxley vaticinava un futur impossible quan va escriure “Un món feliç”. I ara ja sabem que podem, si volem, clonar humans.


El 1979 crèiem que aquestes coses eren imaginacions. Érem uns ingenus. Jo, almenys. Ja fa temps que sabem que els Reis són els pares. Fa temps que sabem que qualsevol realitat pot superar la ficció. Abraham Biggs, un jove californià de 19 anys va decidir, fa pocs dies, morir en directe. Va deixar una nota on s’insultava a si mateix i deia que no es considerava prou bo per a una noia de qui es deia estava enamorat. Es va prendre una combinació fatal de barbitúrics i es va estirar al seu llit davant la webcam de l’ordinador a esperar el fatal desenllaç. Qui ho sabés i volgués, podia fer el seguiment d’aquesta crònica d’una mort anunciada, com diria el mestre. I alguns ho van veure i el van a encoratjar a seguir. Potser creien que tot era un muntatge... D’altres, intentaren evitar-ho. La policia va arribar tard. Preguntar-nos ara sobre la fredor i la complexitat de la ment humana sobrepassa la meva capacitat de comprensió i la d’aquest post. Però sé del cert que no ha estat el primer ni l’últim decés inútil, incomprensible,... Què collons ens està passant?


Els responsables de la web justin.tv , un web on qualsevol pot retransmetre la seva vida i, així, esdevenir estrella mediàtica a la xarxa, afirmen que aquesta «manté polítiques que desincentiven la distribució de contingut inquietant.» És evident que el mitjà no és responsable del fi. Internet no és la culpable que hi hagi pederastes. D’acord. El trist del cas no és veure com un xaval de 19 anys decideix posar fi a la seva vida (quins estranys mecanismes se li hauran desencadenat per arribar a fer-ho?), sinó que decideix fer-ho en públic com si ser “centre de la controversia” per unes hores el redimís de res. El preocupant del cas és, a més, imaginar que algú té interès en veure com això succeeix davant els seus ulls.


Em demano si el meu blog es inquietant i si mai algú decidirà de tancar-lo. La mort en directe ens sotja cada dia. Ben cert. La decisió nostra és saber si volem girar el rostre o enfrontar-nos-hi sense embuts. Em neguitejar pensar que potser tenim més Abraham Biggs al nostre voltant... i nosaltres sense saber-ho.


Parlaré amb el meu fill adolescent...


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

13 comentaris:

Laura ha dit...

Estic d'acord amb el talent de Keitel. A part d'això, respecte aquest cas hi va haver una cosa que em va esgarrifar tant o més que la pròpia notícia: Segons vaig llegir, alguns dels qui estaven mirant com el noi moria el van esbroncar perquè pensaven que estava fingint. T'asseguro que per uns moments em vaig quedar sense capacitat de reacció.

Striper ha dit...

No recordo haver vist aquesta pelicula..

Striper ha dit...

No recordo haver vist aquesta pelicula..

Joana ha dit...

Molt sovint penso que vivim en una societat malaltissa... Massa sovint Veí!
Bona nit ...i parlem amb els adolescents i no tant adolescents...Parlem!

el paseante ha dit...

Nen, si sempre escrivissis així, sempre et comentaria. Ets bo (molt bo) quan vols, quan et deixes de carallotades. Però t'agrada amagar que saps escriure de veritat i prefereixes fer de clown. Ja paro. Nen, un post rodó. A veure si ho repeteixes. L'esperaré amb candeletes.

Glòria Maria ha dit...

tens raó, Joana, si només fossin els adolescents!!! Un post realment fabulós.

Txarli ha dit...

Cap on anem? Ningú ho sap, ni nosaltres mateixos però això dels realities show està arribant massa lluny...
La millor conclusió l'has dit en l'última frase. Parlem, parlem i parlem. Ah! I escrivim post com aquest. Gènial!

Anna Tarambana ha dit...

Sonaré macabra, però em preocuparia del grup de "fans" animant als Abraham Biggs.

M'explico, desafortunadament, n'hi ha moltsde Abraham Biggs, el que no és just és que una collad'imbècils (perdó) l'animin. Una persona malalta, depressiva, transtornada, el que menys necessita és una societat que "jugui" amb ell!

La web que ho retransmetia és per... Pe`rò finsa quinpunt hi ha control del què passa just en el moment que passa? Impossiblede saber?

Anem de mal en pitjor, veí! :S

C.E.T.I.N.A. ha dit...

Tinc un amic que d'això en diu selecció natural. Sona molt bèstia, però s'ha de reconeixer que una mica de raò si que en te.

Vivim en un mont de gent que no vol ni sentir parlar de la mort, potser per que pensa que allò del que no parlem no existeix.

Però la realitat és força diferent dels nostres desitjos i per molt que volguem enterrar-la sempre acaba sortint a la superfície.

potser el que no te sentit és no voler acceptar-ho.

Dessmond ha dit...

Anava a dir una cosa semblant al que apunta en/na CETINA. Perquè hem de posar tanta tragèdia en una decisió personal?. Cadascu que faci el que vulgui amb la seva vida o la forma de morir, mentre no arrossegui ningú. Qui som nosaltres per jutjar aquest paio?.
Tenim un concepte massa tabú de la mort. Gairebé malaltís.
Només espero que aquest personatge hagi trobat el consol que cerca, sigui on sigui. En aquesta vall no tot són flors i violes.

chamb ha dit...

amb la crisi viurem un esclat de suicidis....

Cèlia ha dit...

Les coses materials no poden substituir l'amor. Molt sovint veig parelles molt jovenetes, noietes d'institut (a partir de 12 anyetS, 15...) que persegueixen nois com si els anés la vida... ja sé que les hormones... no obstant sempre penso que els manca molt d'amor a casa seva que el necessiten buscar massa aviat fora... I quan no tenen sortida, què els queda?
Aquest noi s'ha suïcidat, és igual en públic que en privat (els morbosos van ser molt feliços, però jo ara treuria el carnet de "pares" als seus pares (per dir-ho finament!).
Penso que molts pares pensen que els caduca el carnet quan els seus fills van a la ESO, els han donat tot TOT (material) quan eren petits i després ja no saben com sortir-se'n... (i que consti que sóc mare i sé com costa ser-ho!).

El veí de dalt ha dit...

Laura,
ja veus que la mentalitat human és complexa i sorprenent.

Striper,
mira-la si algun dia, si pots.

Joana,
si ho fem tot el dia, aquí al replà!

Paseante,
a mi no m'enganyes: és la teva tàctica d'entrenador de segona de fer-me baixar la guàrdia i fotre'm algun gol estil Messi... ;-) Conyes a banda, un honor venir el comentari de can Turó Park. Però jo sóc així: bicefàlic. Dx)

Glòria,
merci, noia! (una cosa...tu tens blog?)

Txarli,
benvingut a cal MaAlerudeveuret! Ens llegim!

Anna,
cerftes coses van malament, i algunes, molt. Per això estem aquí, per intentar, com puguem, redreçar-les. La qüestió és si cal i si ens cal.

CETINA;
tens raó en la teva apreciació; però el post no anava tan per aquest camí. Ens fa por la mort i en general, no sabem acceptar-la. És clar que una cosa és que vingui quan toca (al final biològic) i una altra per accident o malaltia molt abans del que seria lògic. És lògic que ens hir ebelem, no? Ara bé, que un paio es vulgui suicidar ens ha de preocupa el just per saber-ne els motius. I molt m'imagino que un xaval de 19 anys ha d'estar molt despistat per tenir-ne de pes.

Dess,
caram! No et feia tan dur! És cert que que cadascú pot fer de la seva vida el que li plagui. I sóc defensor de l'eutanàsia activa. Però hi ha maneres i maneres de morir. I fer-ho, "públicament" per la xarxa i que hi hagi gent que ho vegi amb morbositat, és el que em remou. Anava per aquí, jo. (PS: per cert, l'altre assumpte, ja ha sortit?)

Chamb,
com en el crack financer del 1929? On la gent es llançava dels gratacels? Tu vius en uns baixos, oi? ;-)

èlia,
obres molts fronts alhora. La relació pares-fills, dóna per molts posts.