De cinema (onze):La mort en directe

Hores d’ara la xarxa en va plena.

Em ve al cap la pel·lícula de Bertrand Tavernier, «La mort en directe». Era del 1979. Ja ha plogut des d’aleshores. Una metàfora futurista sobre la baixesa moral de la condició humana. A un home (Harvey Keitel, un dels actors bons, bons de veritat) se li implanta al cervell una microcàmara amb la qual pot seguir, a través dels seus ulls, els moviments d’una dona (Romy Schneider; una de les meves muses particulars) a qui se li ha diagnosticat una mort segura i propera, sense que ella en sàpiga res. Ell anirà retransmetent, en directe, quan la televisió per qui treballa li ho requereixi, els darrers moviments d’aquesta dona, que es mou pel país amb un destí incert; i amb qui acaba per relacionar-se íntimament. Víctima i botxí en un mateix sac. La televisió en fa d’aquest reportatge un show a nivell estatal. I els dos personatges es van apropant mentre milers d’espectadors segueixen les seves peripècies. Ciència ficció? Anys més tard, Peter Weir filmaria «El show de Truman», amb un desconegut Jimy Carrey de protagonista. Un home viu en bambolines la seva vida real dins un plató de televisió sense ell saber-ne res, aliè a tot el muntatge. Una altra metàfora del poder messiànic dels mitjans de comunicació. Quan veia aquesta peli sabíem que això era impossible que mai succeís. Mai? També Aldous Huxley vaticinava un futur impossible quan va escriure “Un món feliç”. I ara ja sabem que podem, si volem, clonar humans.

El 1979 crèiem que aquestes coses eren imaginacions. Érem uns ingenus. Jo, almenys. Ja fa temps que sabem que els Reis són els pares. Fa temps que sabem que qualsevol realitat pot superar la ficció. Abraham Biggs, un jove californià de 19 anys va decidir, fa pocs dies, morir en directe. Va deixar una nota on s’insultava a si mateix i deia que no es considerava prou bo per a una noia de qui es deia estava enamorat. Es va prendre una combinació fatal de barbitúrics i es va estirar al seu llit davant la webcam de l’ordinador a esperar el fatal desenllaç. Qui ho sabés i volgués, podia fer el seguiment d’aquesta crònica d’una mort anunciada, com diria el mestre. I alguns ho van veure i el van a encoratjar a seguir. Potser creien que tot era un muntatge... D’altres, intentaren evitar-ho. La policia va arribar tard. Preguntar-nos ara sobre la fredor i la complexitat de la ment humana sobrepassa la meva capacitat de comprensió i la d’aquest post. Però sé del cert que no ha estat el primer ni l’últim decés inútil, incomprensible,... Què collons ens està passant?

Els responsables de la web justin.tv , un web on qualsevol pot retransmetre la seva vida i, així, esdevenir estrella mediàtica a la xarxa, afirmen que aquesta «manté polítiques que desincentiven la distribució de contingut inquietant.» És evident que el mitjà no és responsable del fi. Internet no és la culpable que hi hagi pederastes. D’acord. El trist del cas no és veure com un xaval de 19 anys decideix posar fi a la seva vida (quins estranys mecanismes se li hauran desencadenat per arribar a fer-ho?), sinó que decideix fer-ho en públic com si ser “centre de la controversia” per unes hores el redimís de res. El preocupant del cas és, a més, imaginar que algú té interès en veure com això succeeix davant els seus ulls.

Em demano si el meu blog es inquietant i si mai algú decidirà de tancar-lo. La mort en directe ens sotja cada dia. Ben cert. La decisió nostra és saber si volem girar el rostre o enfrontar-nos-hi sense embuts. Em neguitejar pensar que potser tenim més Abraham Biggs al nostre voltant... i nosaltres sense saber-ho.

Parlaré amb el meu fill adolescent...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: