20 de novembre de 2008

De lectura (53) : Baies, de Susanna Rafart

«Es pren la vida un temps per tal d’alliçonar-nos:
sorra llançada al cos i un formigueig d’exili
només per fer camí» (Sense els anys)

«Cerqueu allò que es viu i és mort.» (Art de róssec)

Desigual

Les baies són a la natura el que la inspiració a la poesia. Saps que hi són, però sinó la conrees i la treballes, no en treus cap fruit. El que és segur és que el fruit poètic que en surt d’aquestes planes és resultat del treball sincer de la Rafart. El que no sé és si se m’ha indigestat el fruit un cop llegit el llibre. «La força de la poesia és la força de saüc, amarga i plena, ascendent en el triomf de la flor blanca, crescuda enmig dels marges d’una terra innoble.»

Estem davant llibre dividit en tres parts clares: una primera (ja no dic la millor, si no la que a mi més em plau) formada per un seguit de poemes basats –tot és poesia en prosa,– en els lligams que l’autora veu entre la Natura, l’acte poètic i el fet d’escriure «Verd el vers més eixut, rocall de farigoles.»; una segona part (massa críptica per mi), titulada “Si t’ofegava l’herba”, també escrita en poesia en prosa, però ben llarg; sense punts ni pauses i que sembla una carta, onírica i intransferible, adreçada a un antic amor ja oblidat; i una tercera (ben curiosa), a guisa d’epíleg, “Els fruits amargs de la poesia” que és un assaig sobre el recurs poètic del saüc –i altres arbusts– en alguns poetes catalans i europeus, com a símbol recurrent. En conjunt, un llibre desigual. Com fet a trossos.

La primera part és un seguit de poemes esparsos que semblen una declaració d’intencions. No ho diu explícitament, però molt poemes se m’abelleixen com poemes d’amor. O desamor. Hi ha poemes que evoquen l’oblit, «Entre tu i jo hi ha un cor –rodat pels anys. No tornis ara amb els dits tacats d’engrunes.»; la temença, «I no voldria saber que plomes tan lleugeres demà seran coltells.» (Henry David Thoreau; la dissort, «La casa abandonada ha estat tancada. Cegues, les finestres, afusellen l’esperit. Sense nord cercaré més estranyes belleses»; la desmemòria, «Però no és facultat dels éssers accedir a la memòria dels paradisos propis.» (Pati sorprès per la pluja); o sobre l’exercici poètic «L’illa excavada, va obrir-se, com s’obre un poema dissolt en la seva metàfora.»; però sempre amb un rerafons d’esperança «A poc a poc, ens adonarem que viure és escapar d’un temps més ple.» (Líquens)

Es repeteixen en molts poemes figures simbòliques referents al bosc, a la terra «Mou-te en mi, terra esperada, creix i atura’m de les teves estacions senceres.», el pas del temps «Eventuals, les nostres veus són la flotilla que s’atura al flanc de l’alba.» (Sense els anys); als arbres i les plantes, com motors de l’ànima. «Clos per a tots els temps, sóc furt del teu miratge, d’on s’han perdut les flors.»; al mar, «Transeünts, som dues ciutats a la deriva, illes sense llum en oceans eterns.»,... Símbols extrets directament de la Natura. Com en la millor tradició romàntica. Sembla que la Natura sigui la mesura de totes les coses. Personalment, no hi puc estar en més desacord. Però això és un altre tema.

La poesia de Rafart no em desplau però tampoc m’entusiasma. La primera part és la que exposa el seu mètode de treball «De cavar, n’he après dels poetes: llevar-se enmig del son, obrir un forat al cor i mantenir l’opacitat dels mots». Doncs a voltes, ami, els mots m’han estat massa opacs. No n’hi tret la llum.» Però és certament, pel seu puritro d’erudició que se’m fa carregosa. Té metàfores sublims; però en general, em deixa bastant fred.

La segona part és totalment incomprensible, tot i que té frases de desolació que ja m’agradaria haver escrit a mi en alguna ocasió: «...mentre passa la balena del desig sobre les mòrbides arbredes dels oceans perduts.». Però la majoria són inabastables; tan personals que no hi arribes a copsar per molt que t’hi esforcis. Sembla un llarg poema adreçat a algú en concret que entendrà la tirallonga d’imatges que els mots amaguen. N’hi ha algunes de totalment fora de lloc, que cal haver llegit mot per arribar a intuir: «...de l’orbament que causa la petja alliberada en l’efluència ostrera del deler nocturn?, s’esvaeix el diàglif i un or més trist perboca l’ull homèric a la platja.» Ho reconec, em supera. Jo sempre he pensat que la poesia ha de ser planera, clara, directa; incisiva. No per emprar mots poc habituals o rars, que cal recórrer al diccionari per entendre’ls, és més acurada o elevada. Oi? Per això m’agrada tan Vinyoli o Benedetti.

La tercera part és ja una lliçó clara d’erudició. «Existeix , en tots nosaltres, un temps que salvem de l’oblit i potser també de la memòria».Només per a viciosos del fet poètic. Sabreu com poetes com Novalis, Verdaguer, Maria Àngels Anglada (un vers seu obre el llibre, «i entre el saüc i l’heura s’acoblaven les merles”), Marçal, Celan, Hölderin, Rimabud, Espriu, i d’altes que no conec, Rizzi, Trakl o Brobowski; han parlat del saüc en la seva obra. Curiós.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

3 comentaris:

khalina ha dit...

El dia que em casi prohibiré ninotets horteres!
Clar que pitjor un cas, on de sorpresa van sortir uns coloms volant junt amb el pastís. La núvia els hi tenia pànic. Imagineu els resultats! jaja

Striper ha dit...

M'apunto la recomanació.

El veí de dalt ha dit...

Kha,
t'has equivocat de post, oi?

Stri,
apunta!