22 de febrer de 2009

De la carpeta del veí (12): Triologia de Blogville






P. i J. eren amics de feia temps. Havien coincidit al barri, al mateix bloc de pisos; fugint d’un passat convuls i atzarós. Sovint coincidien al cafè del xamfrà a primera hora del matí: hi feien la millor pastisseria del barri i a tots dos els enlluernava el somrís discret de la cambrera. P. i J. eren de mena tastaolletes, tímidament inquiets, volgudament recelosos. Al principi P. i J. eren distants, però educats, l’un amb l’altre. Se saludaven breument a l’ascensor o en creuar-se pel carrer. Discutíem amablement per veure qui deixava passar primer a qui si es trobaven al replà. I si coincidien, s’ajudaven a pujar les bosses del mercat. Al cafè, P. llegia sempre el mateix diari, que comentava després amb J. J. li passava alguna revista de països llunyans. P. hi baixava amb un gos gris, que va morir de vell. J. no suportava els animals tancats. A P. li agradaven les cançons franceses. J. taral·lejava èxits antics. P. era un expert en vins, J. odiava el formatge. P. era un amant del cinema. J., un lector voraç. P. tenia un tarannà tranquil, seré, reflexiu. J. era més obert, desimbolt, atrevit. Alguns clients, els habituals del cafè, creien que eren parella. «Mite’ls; altra cop els dos carallots...»



Un dia van convenir anar al cinema plegats. J. va arribar tard. P. es va confondre de sala. Però van saber trobar-se a la sortida. En retornar, recordaven les frases pronunciades a la pantalla: «diga’m que m’estimes, encara que sigui mentida...». Aquell vespre es va convertir en matinada. Van caure cigarrets, gots de whisky i cafès en una sobretaula que els va agafar desvetllats, al so de les set campanades que anunciaven el nou dia. Van adonar-se que eren ànimes afins. Des d’aleshores sortien junts molts caps de setmana a conèixer pobles i ciutats veïnes. Al tren –cap dels dos tenia cotxe– , llegien en silenci i s’explicaven anècdotes viscudes; històries inventades. Sempre quan arribaven a un lloc nou es perdien pels carrers costeruts, entaulaven converses amb els més vells de l’indret i es deixaven seduir pel paisatge. Als pobles on passaven, solien guixar les taules on seien; com un testimoni del seu pas pretèrit.



Però a J. i P. el que els agradava eren les noies en desmesura.




Les veïnes del barri ho sabien del cert i solien descordar-se el botó de la brusa si els veien venir. S'arrengaven el blens del cabell. Es mossegaven el sotallavi i es donaven un cop de colze l'una a l'altre, mentre es deien a cau d'orellam baixaet: "Mite'ls...aquell parell...". Algunes canviaven de vorera per fer-se trobadisses. J. i P. s’adonaven, i educadament, s’aturaven a establir-hi conversa. Sempre creuaven mirades enceses de desig mutu. Al replà de l’escala; J. solia conversar amb una o altra veïna. Després sempre acabaven al seu terrat, fonent-se en la nit de l’estiu. A l’hivern, les flames de la llar de foc perfilaven el cossos amarats de suor de les seves amants. J. sempre tenia un vers amable a la butxaca. «Deixa’m que m’enfonsi en el l’horitzó dels teus ulls». P. , pel seu cantó, les seduïa amb una veu melodiosa i una prosa circular, bífida. Pocs cops repetien, però, de parella. Un dia, J. i P. van descobrir que compartien data de naixement i signe del zodíac. Mai es van dir qui era el més jove.



Corria la brama pel barri que tenien diners. I eren solters, de bona família. Ells no tenien ni una cosa ni l’altra; però no feien res per tallar les xerrameques. P. tenia una elegància especial en el vestir i en el caminar. J. era més adust i descuidat. Tots dos eren despistats de mena. Més d’un cop P. havia de tornar les claus que J. es deixava penjades a la bústia, al pàrquing o a la porta del replà. J. sovint havia de recordar a P. que duia el jersei al revés, la bragueta oberta o les sabatilles posades en sortir al carrer. J. anava en moto. P. temia la velocitat.




Un estiu van fer un viatge plegats, llunyà, a l’altra punta del seu mar. Allí van conquerir noies illenques que es van deixar estimar, dòcils, plenes, galants; entre raigs de vent i escuma als dits. Van ser feliços en companyia diversa, volàtil, efímera. J. sempre començava les converses. Però P. era sempre el primer en caçar un bes. Molts cops, la majoria, acabaven tancant els bars del barri antic amb les seves parelles respectives; bescanviant-les al llarg de la nit. Al llit eren amants tranquils; voluptuosos, atents. En aquell temps, van ser a prop del paradís; però van deixar que aquest agafés el bitllet de tornada.



Altre cop a Blogville, en una nit d’estiu, el dia del sant de P., mentre les darreres brases dels focs es consumien a les places, i l'alcohol a la sang feia estralls en la seva miopia, van conèixer V. Eren en un cafè dels afores de la ciutat. Sonava una música melosa que incitava al ball.Van assajar uns passos plegats, d’una manera automàtica. Al poc, eren tres ments en una.




J. i P. es van enamorar bojament i a la vegada. Es van mirar als ulls i van saber a l’instant que ja no serien dos, si no tres. Des d’aleshores, P., V. i J. sempre sortien junts. D’excursió al bosc, a banyar-se la platja o al riu, a visitar museus i al teatre... Corrien a perseguir-se pels ponts de la ciutat. Bevien a galet de la mateixa font. Compartien receptes i llençols.



Però després de temps d'incerteses, de torbacions i tempestes; d'anades i vingudes; de guerres i combtas soterrats; finalment V. va haver d’escollir. "Mai et deixaré. Serem junts per sempre", va dir. I J. va ser feliç.




(...)



Un dia, molt temps després, V., J. i P. van retrobar-se de bell nou. Ja res era el mateix però tot seguia igual, malgrat tot. La conversa va fluir animosament entre els tres, com als bons temps. Els càntics, els jocs, els riures... J. va mirar primer a V., i després a P. Un a l'altre es somreien. I en aquell gest, J. va saber veure tota la veritat que s’amagava en un esguard.




J. va saber finalment que V., a qui havia estimat sempre, era a P.



(...)




Un vespre ventós d’hivern, P. va mirar enrera i va decidir emprendre el vol aprofitant el pas de les aus migratòries. Els seu temps havia arribat a la fi. No sabia ben bé perquè. Però volia un canvi. Es va deixar adoptar per mans forànies; sense retrets ni comiats. Ningú al barri tornaria a ser el mateix després que aquell ponent hivernal estengués el seu tel sobre la ciutat.



Ara P. ja no hi és. El seu pis és fosc. I V. i J. s’observen l’un a l’altre des de llurs finestrals; abocats al carrer, vetllant si s’encén alguna llum al balcó. I per això, quan la resta de veïns dormen, V. i J. es troben d’amagat al replà i entren al pis de P., amb la clau que aquest va deixar sota l’estora. En la foscor, passen les mans per les parets nues, miren els marcs dels quadres oblidats, encenen espelmes, posen música al jukbox i alcen plegats una copa d’alcohol en record de l’amic absent. Normalment no es parlen, no es toquen, ni quasi es miren. Només saben un de la presència de l’altre i tenen prou per alimentar el seu desig. A cops, el pes del destí els empeny amb força salvatge als braços l’un de l’altre. I un vendaval d’esgarips, llàgrimes i dissorts els agombola al llarg la nit. Lluny, els llops udolen. A dalt, les gavines cacen estels. I en aquell silenci que precedeix sempre al darrer bes, després d'una nit d'amor, és quan J. s’atura per mirar als ulls de totes les V. i torna a sentir aquell calfred de la derrota; entén el vertader sentit d’una absència ajornada.



(...)



Algú al barri ha sentit dir que P. ha tornat.



Però P. ja no és P. Sembla que el seu pis al replà l’ocupa un nouvingut.




Ara no hi claus sota l’estora que obrin cap porta. V. ja no s’aboca més al balcó a creuar mirades. Tampoc surt al replà a tocar cap timbre. Hi ha una altra llum que crema al finestral.



J. seguirà passejant per vells cementiris oblidats, regant les plantes del terrat, llegitn llibres caducs i explicant històries tristes; irreals o imaginàries; com aquesta mateixa.


Mai ha sabut fer una altra cosa.






Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

9 comentaris:

khalina ha dit...

Caram quina història! M'ha agradat molt i segur que també li agradarà al nouvingut i a la V.

J.saps explicar històries i transmetre un munt de sensacions

Joana ha dit...

Ostres P has acabat siguent un bon amic de P...Serà per la V que has deixat d'enfrentar-t'hi?
Ja no hi haurà partit????
I això que l'hi deies carallot...jejeje

La RaTeta Miquey ha dit...

I perquè serà que cada vegada més veig aquesta història reflexada en un curtmetratge (per no dir llarg). Bona definició de personatges, humor, amor i odi en la trama, localització clara... trio, quan volgueu ens hi posem perquè això té futur, n'estic segura.

Post evocador i preciós. Quina mà tens amb la ploma, estimat Veí. Bona setmana

(per cert, ja m'estic baixant Jules & Jim.. no me n'he pogut estar!)

Violeta ha dit...

J., t'atures per mirar els ulls de totes les V. i tornes a sentir el calfred de la derrota?

Dues versions d'una mateixa història. Per cert, excel.lents les dues.

Abraçades.

Violette ha dit...

Veí... ara sí que m'has deixat tocada... Ara ets tu qui m'emociona i em fa feliç, sí... feliç de trovar-me enmig d'un trio (i quin trio!!) com havia somiat des que vaig veure aquelles pelis franceses que van marcar una adolescència gens innocent. M'agrada com escrius, com ho expliques, com t'ho curres i com em toques tan endins com en el relat que em va deixar feta pols aquest estiu en una platja en acabar el teu "Si vens".
M'encantes!
Un petó llarg, molt llarg.

Joana ha dit...

Um! Perdona la primera "P" és una "J"...M'he atabalat :)
Bon dilluns!J

Rita ha dit...

Si és que en el fons, ets tot cor! :-)

Ara que... aquí la que s'ho passa rebé és la Violette eh!! hahahaha
Quina envegeta... :P

De debò, de debò, petons a tots tres, preciositats!!!!

El veí de dalt ha dit...

kHa,
a veure si diu res el nou P.

Joana,
i tant que hi haurà partit!

Rateta,
segur que t'agrada!

Villeta,
merci, xiqueta!

V.
un plaisir, tu le sais déjà. Bisoux!

Rita,
tu enveja? I ca!

el nadador ha dit...

Això dels trios és contra natura. Les relacions han de ser home-dona, i mai abans del matrimoni. I P. sempre surt al carrer amb la bragueta tancada. Que lo sepas. En qualsevol cas, no escrius malament del tot :-)