Idelfons Cerdà, un avançat al seu temps.

Ja sabeu que sempre m’ha agradat tot allò que tingui a veure amb Barcelona. Avui, passejant per la ciutat he entrat a veure aquesta exposició: “La política pràctica. Cerdà i la Diputació de Barcelona”. Coneixem Ildefons Cerdà com l’autor de l’Eixample barceloní i per ser un dels pioners de l’urbanisme modern. Si fos americà, Hollywood ja li hauria fet una peli, segur. De família benestant de la ruralia vallesana, va abraçar de jove els ideals del liberalisme i del federalisme polític. La seva va ser una època convulsa –tota el segle XIX i el XX ho han estat en aquest país-, i va viure d’aprop les revoltes del 1835, del bienni progressista (18554-56) i del Sexenni Revolucionari i de Ia I República (1868-73); que el van conduir a un republicanisme federal explícit. Precisament va ser president de la Diputació uns mesos abans de la restauració monàrquica el 1874. En aquesta època va advocar –i això no ho sabia- per una ordenació de la província sobre el principi de la “Confederació regional de municipis”; això és, un model basat en la cooperació intramunicipal enter grans i petits. I és que aquesta disbauxa de l’ordenació territorial (tornaran les vegueries algun dia?) ja ve de lluny!

De jove –de més jove, vull dir- vaig poder llegir i estudiar la seva “Teoria general de la urbanización”, on feia un estudi detalladíssim del modus vivendi de la classe obrera a la Barcelona de finals del XIX. Riu-te’n de les novel·les del Dickens i l’Oliver Twist! Sempre em va deixat impressionat la capacitat de treball d’aquest home. Un paio interessantíssim, que si tingués temps, ganes i savoir faire, li dedicaria una novel·la. Us deixo la idea...

Si us recomano l’exposició, a banda de ser senzilla, clara i directa; és pel vídeo de quinze minuts de durada en que es fa un recorregut, a partir de fotografies de l’època, per les principals capitals comarcals de la província barcelonina (inclosa la capital) de finals de segle XIX; que eren els paisatges de Cerdà. Veureu uns nuclis històrics i uns paisatges rurals desapareguts per sempre. El que no havia vist mai és el recurs videogràfic que s’utilitza: a partir de les fotografies planes es van empalmant les imatges i sembla talment com si fos una gravació en video i en directe. Algunes seqüències les fan girar 180 graus al voltant d'un objecte; com si fos un vol d’ocell. És espectacular, realment. Una currada de documental gràfic. No vull saber el que haurà costat...

L’expo es pot visitar gratuïtament, fins l’octubre d’enguany a la seu de la Diputació de Barcelona, Rambla de Catalunya, 126.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: