5 de juliol de 2009

De calents i contents ( 27 ): Conte d'estiu, del veidedalt

Abans que ho digui el Robertinhos, ja ho dic jo: aquest relat ja havia aparegut aquí. Però em faltava material pel programa i el vaig passar per ser llegit. I és clar... amb aquesta calor que fa, què millor que fer un canita al aire a la vora de la mar? I quin millor lloc que anar que no sigui la Illa Roja, a l'Empordà? (que no hi heu estat mai? Doncs allí em trobareu!) I és clar... a qui et pots trobar vora l'aigua colrant-se al sol si hi vas? Doncs a ella; és clar! I això que quan vaig fer el post encara no tenia blog, la xiqueta. I deixeu-la anar, ara...! Amb premi c@ts inclòs! Digueu-me tonto de no fer-li cas...



Aquí, l'audio



Aquí, el text

Arribes cap el tard. A l’horabaixa. Quan el sol comença a escapolir-se rere el penya-segat. T’he vist baixar amb parsimònia les escales que menen a la badia. Aturant-te als esglaons, albirant l’horitzó i qui sap si les clapes a la sorra que deixem els grups de banyistes, que tots nus, s’escampen ací i allà de la petita cala. Decidint d’antuvi on aniràs a jaure. La mar és ben quieta avui. La tempesta de la nit ha deixat un cel límpid de núvols i un aire net de boires i calitja. Sembla que véns a posar el colofó a un jornada silent, amable; encara amb sorpreses, que cap oratge que no anuncia.


En arribar a baix, a la sorra, et descalces. Llences, ara una ara l’altra, les sandàlies endavant. T’ajups en recollir-les i el clot de la brusa, llarga, de cotó blanc, que t’arriba a mitja cuixa, et destapa uns pits morens, turgents; els mugrons fent-se escàpols. Esguardes al teu entorn. Sembla que no saps per on decidir-te. Avances pel dret, cap a l’aigua, però en ser prop la riba, gires cap a la dreta; a prop d’on jec jo. Sense ni fitar-me, deixes caure a la sorra el cistell de vímet i en treus la tovallola. L’estires a poc més de dos metres de la meva. Et veig de reüll. L’antena posada, atén al teu anar i venir. Dissimulo amb la vista posada al llibre que tinc a les mans. En aquell moment s’alça una brisa que fa que la tovallola es plegui sobre si mateixa. Un cop i un altre, les puntes semblen no voler aquietar-se. Mig incorporat, sense dilació, t’aguanto els dos extrems i així, pots estirar-la tota. “Gràcies”. Somrius feblement, forçada. Et dedico un “de re” escarit, educat, per resposta. Torno a la meva ocupació lectora. Tu et vas traient la roba. Asseguda; amb parsimònia; la mirada fixa endavant, impertèrrita. Brusa. Calces... No, no duus sostenidors. Sí, n’estava cert: tens un cos turgent. Colrat pel sol. Contingut. Voluptuós. Afable. M’has conquerit, sense saber-ho.


Em mires, breument, en posar la roba dins el cistell. I somrius. Aprofito el regal. “Arribes quan el sol és a punt d’anar-se’n”. “És quanta menys gent hi ha. I s’està més tranquil·la, oi?”. “Tens raó”. I callo. Torno a la lectura. Impossible unir dues frases seguides. Véns al meu ajut; potser sentint-te culpable de la rudesa. “És freda, avui, l’aigua?” “No, gens”. “Me n’hi vaig, doncs”. T’alces de cop. Decidida. Camines ferma, segura de tu mateixa. Tens una silueta vaporosa. La columna marcada; i unes espatlles notòries. Unes lleugeres cartutxeres; alguna estria. Unes natges generoses, com a mi em plauen. Se’t veu un cos cuidat. Encara no motllurat per cap maternitat. Et faig prop la quarantena... O ni això.


Vas entrant sense temor a l’aigua. Et gires. Saps que t’estic sotjant. Et recrees, coqueta, en els moviments. Et duus l’aigua al coll, al ventre, als braços, als pits. T’hi fregues a consciència, però lleugerament. Et deixes engolir mig cos en la cortina d’aigua. I de cop i volta, fas un bot, un salt en davant, i arquejada com un dofí, et capbusses a dins. Les cames ben juntes. Sí. Decididament tens unes natges fermes, alteroses. T’allunyes en ràpides braçades. Compassades. És evident que nedes habitualment.


Quan tornes, t’atures davant la tovallola. Prens el manyoc de cabells, llargs, ondulats, felins, i com si estrenyessis la bugada, els cargoles sobre si mateixos pren treure’n l’aigua sobrera. Te’ls allises amb els dits oberts i estirats. La barbeta alçada, ulls clucs. No puc deixar de mirar-te de gairell. Em fonc a batzegades. I et deixes caure de genolls primer, i de colzes després, amb tot el cos endavant. Noto l’aire que expulses. És un perfum fresc, cítric. Tanco el llibre. I tanco els ulls. Què fer? Què dir?


Al cap de poc no me’n puc estar: “Què escoltes?” Somrius de nou i m’atanses un dels auriculars. L’altre penja de la teva orella. Una música coneguda m’omple els timpans. “T’agrada?” Sembla que acceptes el joc i l’embat. “Sí. Tinc el seu darrer disc.” Em mostres la crema solar. “Me’n poses?” No em puc negar, és clar. Pot ser anem a prop del costat fosc, ara. “Estira’t”. Em poso rere teu, de genollons, sobre la ronyonada. El meu sexe et deu pessigollejar el borrissol de pèls del final de l’esquena. Procuro no deixar-me caure a sobre... Encara. M’omplo les mans de crema. I te l’aplico diligentment.


—Véns sovint per aquí?

És la meva illa, no ho sabies?

—He, he, he...

Ja. Per això t’esperava...

—Com?

—Per pagar-te el peatge, és clar!

Ha, ha, ha,...

Dos cops, ja.

Dos cops, què?

—Que has rigut: dos cops.

Ho comptes tot, tu?

Si, sóc de lletres. Em perdo, si no. Sempre em perdo...


I callo. Els meus dits van fent cercles. Cercles concèntrics a cada espatlla, en un paral·lelisme precís, volgut. Cadenciós. No sotgen. No premsem. Només acaricien. Benèvolament. Tímidament. Amb els polzes encadeno les vèrtebres de la columna. I baixo a poc a poc. I llisco cap a confins insondables. Cap el cantó fosc. Obres les cames; potser en un gest maquinal. Involuntari. No ho entenc així. Hi poso un genoll en l’espai lliure i l’avanço; a frec del clot sinuós de les natges. Noto la humitat de l’aigua. O no és la salabror de la mar el que el teu cos em trasmuda? Premo imperceptiblement endavant. Vers la flonjor del teu sexe. I imperceptiblement, tota tu, tremoles.


Continuo el massatge, doncs. Ara les costelles, amb els palmells ben estesos; els dits encerclant-te la flonjor del naixement dels pits. I les mans van dibuixant tot un paisatge al teu cos. El de la platja. El del bosc que ens encercla. El de l’horitzó que ens empeny. Les línies que el rocam m’esbossen m’aboquen a tu. Torno a omplir-me les mans de crema. Allargues els braços tot al llarg del teu cos i amb la punta dels dits, m’acaricies la part alta de la cuixa. Al mateix temps que alces les cames i véns a tocar-me amb els peus, sorrencs, l’esquena; com empenyent-me a seguir amb el massatge. No parles. No parlo. No ens cal. I ja no hi ha aturador. Les mans baixen, lentament, parsimoniosa, per la cintura i s’agombolen en les dues natges. De dins enfora, d’amunt avall. Acollidores. Hi passaria tot l’estiu allí, així; silent, però el temps no es detura. Premo fort als costats. Ja és evident la tebior del teu sexe. Ja és evident la duresa del meu. M’aboco sobre teu i ens besem llargament, sense vergonya.


Una parella de noies, allunyades uns metres d’on som sembla que fa estona que estan sotjant-nos. Queda poca gent a la cala. Només un grup molt retirat que no pot inferir els detalls. Es diuen alguna cosa a cau d’orella i també es besen àvidament l’una a l’altra. Em poso de gairell al teu costat. En tota l’estona no has obert els ulls. “Ja estàs?” “No. Des d’aquí ho faig millor”. Ara, al teu costat, t’encerclo les cames amb les meves. Fràgil presonera. I una mà va amunt a cercar-te el naixement del bescoll. A enfonsar-se en el boscam del teus cabells humits, foscos de cobdícia. L’altra cuita cos avall. A trobar el camí franc, de les dues cames. I s’ensenyoriren del teu caliu. Hi poso un dit, després l’altre. Un al forat estret. L’altre, al cau emboscat. I no hi entra sol aquest. Si no amb dos més. Allí comença un vaivé tardorenc que el dit gros, aquest cop exclòs del joc, es mira de fora estant. Sóc presoner del teu reialme. I els meus dits beuen a pleret dels teus sucs.


Les dues noies, ens observen. L’una li té el pit a la mà de l’altra. L’altra, la seva mà entre les cames. Semblen voler-nos imitar en el nostre joc. Em somriuen alhora i em dediquen una besada pregona i càlida, amb llengües goloses que fan de topall una amb l’altra. Això em fa accelerar el ritme. A l’altre costat, una parella de nòrdics segueixen bocaterrosa; distrets a tot, però m’adono que ell mira per sota l’aixella, amb un ull esbatanat. Petri. El teu cos més una simfonia als dits. El teu alè, una fragor als nadius.


Sembla que ja no pots més. Perquè noto que la teva presó m’encalça amb fúria i no em deixa fugir. Una, dues, tres sacsejades, luxurioses, inclements, indòmites. I te’m desfàs a les mans. Obres per fi els ulls. Un somríure franc en la mirada. I et trobes amb la meva que t’acull.


—Mai abans, ningú... En una platja.. No et pensis que jo...

És la teva illa, no?. El peatge, ja saps... Espero que em deixis tornar

Ha, ha, ha,...


Tens un riure badívol, franc, obert. Se t’il·lumina la cara. Un darrer raig de sol que t’enlluerna els sentits. T’incorpores de cop. Em beses apressadament als llavis, quasi imperceptibles. “Sí, tens gust a fruit de bosc”. T’alces del tot. T’observo de sota estant, les cames creuades i un somrís als llavis. Et gires i m’ofereixes la mà. “Véns?”, fas senyalant l’aigua. “Ara et segueixo, avançat”. “T’espero. No tardis” I surts, en una cursa breu, irisant, cap a l’aigua. Les gavines s’apropen a la costa en vols rasants. Sembla com si la llum de la tarda s’hagués de perpetuar en aquesta quadre. No hi ha cap més soroll, cap crit, cap remor que trenqui l’aire, més enllà del teu braceig.

Comença a fer fred a la badia.


* * *


Ella va nedar una estona. Mar endins. I en girar-se per saludar el seu company ocasional no el va saber veure. Va tardar una estona en retornar a la sorra; gaudint, feliç, trèmula encara, pels darrers espasmes. Hagués volgut menjar-se, golosa, agraïda, el seu sexe dins l’aigua. Però ell no va venir. Va nedar lentament fins a la riba. En arribar on tenia la tovallola, no va trobar cap rastre d’ell. Va mirar a un cantó i altre. “Heu vist el noi que hi havia aquí abans?”. Les noies que eren prop seu li van respondre amb un gest d’estranyesa, d’incomprensió, alçant les espatlles. Semblaven que no entenien el seu idioma. El seu massatgista havia desaparegut.


Perquè havia hagut algú realment?


Ja a casa, desant els estris de platja, va tenir la certesa del fet. Al cul del cistell, sota el paquet de tabac, s’amagava un petit llibre de poesia, les planes girades per la humitat. Encara les paraules, de Joan Vinyoli. No podia haver vingut sol allí! Així doncs...


I havia una marca en una pàgina, amb un vers senyalat, «Al mig de la badia»

No inverteixis en causes
perdudes: no recordis els dies
de la felicitat
bevent, ulls aclucats, la llum,
al mig de la badia,
pres en un cercle
de passió.

(...)

Però el clar de la mar, el guspireig
de l’escuma, els blancalls.
i sobretot una precisa
manera de comunicar-nos
per les metàfores
dels grans poetes i una certa
vida indigent tornant-se foc,
cremaven l’aire destruint, imperceptiblement,
l’ordre establert.”


A la coberta va llegir, dedicada, la resposta a l’enigma. “Per una tarda encisadora. Desitjo que t'agradés el massatge. El veí”. I a sota, un dibuix, talment un gargot fet apressadament. No. No era una signatura. Era..., sí, el perfil d’una badia.


Tots els relats de Calents i contents:

1. "Mitja taronja", de El veí de dalt

2. "Papers cubans", de la Joana Torres

3. "Unes botes fetes a mida", de la Caliope

4. "Debilidad", de Guiller Pirata (no té blog)

5. "Un dissabte qualsevol" de l' Estripanits

6. "Mandra", de Llum de dona

7. "Cita a cegues", de Trina Milan

8. "Ments-turbacions, de El Gatot

9. Entrevista de feina de l' Skorbuto eròtic

10.Rashia , de Rebeca

11. Bassals, de Clint

12. Tan diferent, de Lady Griselda

13. La taquillera. de El veí de dalt

14. Menjarte'm, de l'Arare

15. Orgasme compartit, de la Iruna

16. El mòbil, de la Mar

17. La febre americana, del Gatot

18. Emdeixes fer-ho a mi? de l'Albanta

19. Vols una catània?, de Violeta

20. Si véns, de El Veí de Dalt

21. Boeing 707, de Guspira

22. Des de les altures, de Té la Mà Maria i el veí de dalt
23. La ressaca, del veí de dalt
24. Trobant Remei, de Lady Griselda
25. Reencontre (Ell) , pel vei de dalt
26. Reencontre (Ella), per Violeta
27. Conte d'estiu, pel vei de dalt





Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

22 comentaris:

Rita ha dit...

Uff, veinet, m'has fet sortir els colors... :P

(Ja et vaig dir que hi ha programes de ràdio que a l'estiu haurien d'estar prohibits...)

caliope ha dit...

hola veí, elegant i provocatiu. L'he llegit gaudint de cada paraula, de cada imatge.

Violeta ha dit...

Ep, serà qüestió de passar-se per l'illa roja...

Un gustàs de relat, Veí.

Emily ha dit...

Ai, veí. Sempre em queda un lloc de l'esquena que em queda desprotegit del sol. Vostè per casualitat no va mai per les platges del sud?
Rita, quina sort, nena!
El relat està molt bé, veí.

Joana ha dit...

L'altre nit quan tornava a casa després d'un sopar a la ràdio feien el "calents i contents"...
Vaig riure de gust i els del cotxe no sabien el per què :)
Bon estiu Veí!
Sort en tenim de les platges de l'Empordà :)

atikus ha dit...

Mira que no me gusta la playa pero con este tipo de trelatos a uno le entran ganas de tomar el sol o la sombra mejor dicho, claro que es cuestió de ir con una amiga (que no sea de las de "Te quiero como amigo")...ah y no tener complejo de que te miren.

Que casualidades la foto también la use para el post de la peli de esta semana jeje!"

Saludos

khalina ha dit...

caram, quins massatges!

Molt bé el relat veí. El teu escrit imaginant la Illa Roja és incomparable

Wedding Reception ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
United States Fish And Wildlife Service ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
vpamies ha dit...

Petita endevinalla:

Coneixeu algun prohom català, escriptor, traductor, poeta, crític, memorialista, professor, que va dirigir la Fundació Bernat Metge, que va dirigir també l'Institut d'Estudis Catalans, vicepresident de la Institució de les Lletres Catalanes, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i que el pròxim 12 de juliol farà 50 anys que va morir?

El veí de dalt ha dit...

Rita,
un plaer; ja saps...

Caliope,
Merci. Records.

Violeta,
ens veiem!

Emily,
vaig a mirar els trens que baixen...

Joana,
el proper, el teu.

Atikus,
casualidades...

Kha,
merci, carinyet!

Vpamies,
en Ventura Gassol, potser?

vpamies ha dit...

Vpamies,
en Ventura Gassol, potser?

─Fred, fred... :-)

Duschgel ha dit...

Sí, ja recordava aquest relat. I tens un estil inconfusible, sempre ho dic.

La raTeta Miquey ha dit...

Estic a la feina i no puc llegir-me tot aquest conte llaaaarg. Ho faré més endavant perquè crec que no el conec. Ara bé, aquest petó... Déu meu... qui el pugués rèbre....

Petonassos, Veinot!!

Rita ha dit...

No és el cinquentenari de la mort d'en Carles Riba?

vpamies ha dit...

Premi, Rita! :-)

- assumpta - ha dit...

Bé per la Rita i per tu.
Una lectura que s'assaboreix mica a mica, com un bon vi.
;)

El veí de dalt ha dit...

Vpamies,
era el primer que m'ha vingut el cap.

Dusghel,
tornes? Vaig a treure el cava!

Rateta,
és un conte per escoltar!

Rita,
sort de tu!

Assum,
i que puja al cap...

Little Rock Arkansas Business Directory ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Columbus Georgia Yellow Pages ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Morbosa ha dit...

hola! m'ha agradat molt el blog! felicitats! no en sabia res de l'existència del programa :) l'escoltaré, petons tendres.

contractor ha dit...

I found your blog on google and read a few of your other posts. I just added you to my Google News Reader. Keep up the good work. Look forward to reading more from you in the future. Please come visit my site Realtor Home Builders Directory when you got time.