De cinema (setze): La cinta blanca

Inquietant. Molt inquietant

Silenci. Inici en fosc. Lletres de crèdits, sense so. Una veu en off (que després sabrem que és la  del mestre de l’escola) ens posa en guàrdia. Es va fent la llum. Un paisatge idíl·lic que tornarem a veure altres cops. Un blanc intens que ens cega. Som en una petita localitat rural del nord d’Alemanya, a l’avantsala de la I Guerra Mundial. Tot sembla transcórrer plàcidament, però alguns fets vénen a trasbalsar la quietud monòtona que marca la vida dels seus habitants. El metge cau del cavall tornant de visita per un fil posat amb aquest pervers fi. Es trenca la clavícula i ha de ser hospitalitzat. Qui pot voler el mal d’algú que, teòricament, fa el bé? O ningú és el que realment aparenta? Altres esdeveniments d’una innata i desconeguda violència vindran a trencar el tarannà cordial de la comunitat. La dona d’un pagès mor per un accident del tot evitable en estimbar-se des de dalt un paller.  Algú demana revenja. El fill petit del baró, de poc més de vuit anys, les terres del qual treballen tots els camperols de la contrada, serà trobat salvatgement apallissat. Alguna venjança sòrdida? Ningú ha vist ni en sap res. Un neguit s’instal·la sobre la pell de la vila, com un vestit que s’ajusta a la pell i es  trasmuda. El fràgil equilibri s’ha trencat. Però la vida segueix i les estacions es succeeixen. Els nens van a l’escola. El metge tornarà guarit. L’amor ve a trucar la porta del mestre. La baronessa fuig al fill i torna.

El blanc i negre reforça aquests clarobscurs en que transcorre els avatars del poble, com una febre obstinada. Hi ha ànimes pures i ànimes perverses. Ànimes tendres i ànimes perdudes. Ànimes virginals i ànimes corcades. I un fil fràgil que uneix tots els esperits. Una pols s’acumula a les goles i ennuvola els esperits. Front la desobediència, el càstig exemplar. La cinta blanca de la puresa.

Hi ha uns nens que formen el cor de l’església de mirades líquides i silencis perversos. Tot l’odi i la por d’un nen es pot amagar en un sol esguard. És un conjur de segles el que els uneix. I l’ou de la serp va creixent, impecable i impagable. I impertèrrita. El gen d’un nazisme que esclatarà anys més tard? És el que vaig pensar en acabar de veure la pel·lícula. I el que he llegit en algun lloc. Però hi ha quelcom més d’immaterial que es fa difícil de transmetre. Una cadència lenta aconsegueix embolcallar-nos asseguts al seient. Ens guia de la mà de les reaccions humanes més primigènies: el suïcidi, la violència, la vergonya, el dolor, l’odi, la rancúnia, la brutalitat, el desànim, el fastig,.. Potser el desig de la veritat que cerca del mestre podrà trencar la fràgil gàbia de vidre?

La càmera es mou sempre amb lentitud, amorosint els diàlegs. Amb uns contrastos intensos que em recorden els quadres realistes de Jean François Millet. Es acompanya amb plànols seqüència que poden deixar fora de focus a alguns dels interlocutors. És l’espectador que ocupa el seu lloc aleshores.  Ens convida a entrar-hi a dins; a ser-hi presents. A  veure més enllà, potser. Aquesta és una pel·lícula que es mira des de dins. Que es palpa. Se sent. I fa mal. Diria que a vegades els diàlegs estan carregats d’un odi lacerant que et trasbalsa sense ni adonar-te’n.

El pastor protestant de la localitat, amb cinc fills, totalment subjugats per una relació freda i distant, basada en la por de Déu i el càstig diví (l’escena de la masturbació infantil és impagable) imposa amb mà fèrria una educació rígida, absenta de tota mostra  de tendresa que vol fer complir tothom. El metge és un psicòpata i pederasta. La baronesa, una infeliç. Els pagesos, mancats d’un esperit rebel. Els nens, unes ments silencioses,  Veient-los, no puc deixar de pensar en El senyor de les mosques, de William Golding.  O Los chicos del maiz, d’Stephen King. Hi ha un mal que els uneix i els guia. Però que ningú sap veure. Ni el mateix espectador. O potser és que el mal no té forma ni cos, ni veu; si no tan sols presència i absència?

Com no acabarien tarats tota una generació alemanya amb aquest rerefons? El director, Michael Haneke  sembla haver baixat al fons de l’infern de l’ànima humana. Allà on es gesta un odi irracional. Col·lectiu. El silenci ho tapa tot. I només queda la fugida endavant o l’aquiescència dels fets. La mirada i el silenci dels infants. La paraula i els gests dels adults. La comunitat és una metàfora universal. Sembla clar. I tots els dubtes que queden irresolts (on ha fugit la comadrona?, i el metge? I el nen bord?) no tenen resposta perquè ningú sembla voler respostes. Ni fer-se preguntes.

Escena final. La comunitat acudeix a l’església. El lloc que els agombola i protegeix. Des d’on el baró fa els discursos. Des d’on el capellà fa les arengues. Tots van seient i, àdhuc, el capellà ho fa cara a l’espectador, entre els fidels. Fos en negre. Silenci. I un lleu tel de temor ens embriaga. I un estrany neguit se’ns instal·la al fons de l’ànima. En un blanc i negre que se’ns amara a les ninetes dels ulls. Potser és el nostre torn de respostes. Però algú recorda les preguntes?

Quan més hi penso, més em commoc. Hauré d’anar a veure alguna comèdia insulsa ben aviat, que em trenqui aquest desassossec. Tinc la sensació d’acabar de veure una obra mestra i no me’n sé avenir del tot. Algú m’ho pot confirmar?