20 de setembre del 2010

Crisàlida


La festa continuava alegre, tal com va començar. La música seguia sonant i els veïns i les veïnes estaven la majoria abstrets en enceses converses, la copa a la mà. Algunes parelles ballaven al so d’una cúmbia. La gent entrava i sortia de la cuina a buscar glaçons i begudes. Algú es tancava al bany, d’on sortia poc després, amb ulls  encesos A l’ampla biblioteca, els més lletraferits departien sobre literatura i la política del moment. Les portes de les habitacions eren obertes a anades i vingudes. Una festa habitual de fi d’estiu a cal veí de dalt. 

Em vaig fixar en ella. No havíem coincidit en tota la nit. Ja feia temps que la veia distant. A l’ascensor, als matins, tan sols les salutacions de rigor i unes besades cordials. Silenciosa i un pèl moixa. D’altres cops, però, semblava revitalitzada. Era quan duia les sabates vermelles que tan la caracteritzaven. Sabia que aleshores tenia una cita amb algú que l’esperava. Potser a la casa del bosc. Potser en alguna cala aïllada. A ella li escau el mar, només cal veure-la.  Si es perdés en una illa no em costaria imaginar-me en quina. La dels cinc fars, segurament. Però veia clar que alguna cosa no rutllava del tot.
Encara recordo el dia que va arribar al replà. Arrossegava una maleta grossa, gastada, farcida d’enganxines i receptes. Era més aviat un bagul. Segurament plena de roba, llibres i records. Els llibres, els vam intercanviar. Alguns eren de cuina; però no em van servir de gaire, maldestre com sóc. La roba, de gust exquisit, la vaig anar trasllucant en trobades aïllades. Els records, no. Els records són personals i cal entaforar-los a la butxaca. Per poder tocar-los de tant en tant i cerciorar-se que hi són, sense gastar-los. O airejar-los quan no facin mal. Sempre he respectat el silenci entre línies. Hi ha escrits que diuen més del que no citen. Jo no conec aquest art de la metàfora. Per això m’agraden tant els seus posts. Tenen el do de l’alquímia i la bruixeria. Serp enigmàtica, en cos i ànima.
Asseguda en una cadira, departia amablement amb d’altres veïnes. La nit estelada de rerefons. Se li retallaven els rínxols en l’skyline de la ciutat. Es va alçar les ulleres. Va tirar els cabells enrere, en aquell gest tan particular i elèctric que em subjugava. Segur que m’és d’un home s’ha rendit en aquell posat. Sempre he pensat que els seus ulls maragdes eren un horitzó on abocar-se. I en canvi, ara semblava que ella era el naufragi. 

Ens vam fitar. Li vaig fer un gest i em va venir a trobar. “Tinc fred” va dir a les companyes com excusa per entrar dins el pis.  M’hi vaig avançar i la vaig prendre, amicalment per la cintura, fregant-li els braços amb les dues mans. Estava destemprada. certament. Potser havia de cercar una nova escalfor que cap flassada oferia. 

Prop seu, oloro el seu perfum de te verd, d’un to lleugerament picant. Tendre posion. Mentre sortíem al replà, algú havia posat  Yan Tiersen al disc. Ella es va aturar. La música sempre encén un reducte a l'ànima. “La història es repeteix”, em diu de cop. Sé que pensa en aquella tarda, al carrer Jourdain.  “De fet, tot no anava tan bé, asseguts a la terrassa del cafè de davant, veiem casa nostra, tan trista, al final, amb nosaltres a dins”, fa la cançó. Algú que té París de referència té tota una manera d’entendre el món al seu abast. París, no sempre és una festa; com diria Vila Matas; però si un confident fidel. Per sort, tots nosaltres tenim Blogville; riba i pont a la vegada.  

Recordo que una nit va venir a sopar a casa. Deuria ser el mes d’abril. El seu mes preferit, com el de Sabina. I recordo aquell coulant que em va regalar com a benvinguda. Encara se’m desfà als llavis. El cor d’un home es pot conquerir per l’estómac. Des d’aleshores van intercanviar discs i confidències. I una nit, al cafè de sota casa, ens vam posar a ballar aquella cançó melangiosa. Ell també hi era, sortit de no se sap on. Va ser el dia que vam descobrir que hi ha ànimes bessones en cossos diferents. Per això d'esperits irreconciliables. És estranya la distància. I és més sorprenent l’oblit.

Per sort sempre hi ha gent al voltant. Sempre hi ha gent a qui acollir-se en la pròpia solitud. Penso això ara, quan m’anuncia el que li ronda pel cap. “Vull deixar el barri”."Com?” “Potser deixaré el pis una temporada”, em diu, mirant passadís enllà. Sembla que li costi dir les paraules. L’agafo per la cintura i la vaig girar cap a mi. “Com?” repeteixo. “Ja res em reté aquí…” “Però estem nosaltres, els veïns…” En aquell moment em va semblar un ocell caigut del niu, fràgil, que cal acaronar. I en canvi, m’adono que fa temps que vola ferma pels boscos de la desmemòria i l'oblit. Hi ha esperits que traspuen llum. Hi ha escrits que són tot un paisatge. El seus ho són. Ho llegeixo en el seu gest i ho llegit al llarg d’aquests anys en el seus posts.

En el fons entenc perfectament el seu sentiment. O crec entendre-ho. “Algú s’entristirà…” “Ho creus?” “Saps que sí...” 

Li demano que em deixi les claus del pis. “I això?”, em diu. “Tens alguna veïna que t’hi espera i no ho sé?”, em demana amb un somrís mig lasciu. “No. És per quan la nostàlgia  em llivanyi l'ànima. Per fer una mirada al passat”. "El passat ja no hi és, veí. Tot és un pervenir incert. No siguis melangiós." Té raó. La vida és un camí sinuós, amb marges i dreceres. Les seves paraules em recorden aquell vers de Gil de Biedma. “Para pedir la  fuerza de poder vivir / sin belleza, sin fuerza, ni deseo/ mientras seguimos juntos / hasta morir en paz los dos / como dicen que mueren los que han amado mucho”. Potser està esgotada. Potser a de fer taula rasa. I no sé si cap vident dirà el que ella ja veu. Potser necessita reinventar-se. Deixem-la, doncs. Ella és un esperit lliure amb un cor que no cap en un puny.

Em recordo de quan era petit, a escola, m’encisava la màgia dels cucs de seda quan, tancant-se dins els capolls filamentosos que havien construït, ressorgien metamorfitzats com papallones al cap d’un temps. Potser ara li cal això, esdevenir una crisàlide. Quan retorni -que tornarà-, serà la més bella papallona del jardí.

"Ens deixes, doncs?"

Em mira. I no respon. Somriu. Es planta al davant i em dona un bes al front. Com fa un mare a un nen petit. Gira i m’ofereix una esquena que fendeix l’aire. Hi ha cossos que no caben en un quadre per molt que t'hi escarrassis. Ni en mil. Se t'esmunyen als dits. “Tornaràs?”, alço la veu perquè em senti. No respon. Com fa la Liza Minelli a l’escena final de Cabaret -a ella, que tant li agrada ballar-, d'esquena a mi alça la mà dreta,  mou els dit enlaire i sense girar-se, els agita mentre la seva figura es perd en el fons del passadís. Es fon en negre. Misteriosa. Inclement.

“Estic aquí. Estarem tots aquí” li dic, cridant ja, des del llindar. Sé que ho sap. Sé que ho sent.

Deixo la porta ajustada.

Potser sí que hi ha una vent nou que puja del replà...




21 comentaris:

Xurri ha dit...

carai, veí, l'has ben dibuixat :)
T'ha quedat un post preciós, la faràs plorar.

Rita ha dit...

Veí, preciós! I deliciós! Potser encara faràs que s'ho repensi quan et llegeixi...

I com diu la xurri, molt ben dibuixada! :-)

Montse ha dit...

esperem que no s'estigui massa temps "fora". Si ja la trobem a faltar, imagina't si passa gaire temps més...

fra miquel ha dit...

Em trec el barret, veí. Un post deliciós.
Si gairebé em fas plorar a mi!!! ;o)
Tots ens l'estimem aquesta veïna.
Faci el que faci estarem amb ella, i ella ens tindrà al seu costat.

Una abraçada


PS: a mi si que m'agraden Els Amics de les Arts

Sergi ha dit...

Fins i tot jo, que no la conec massa i només l'he llegida els darrers temps, m'he emocionat amb aquest post, amb aquesta dedicatòria. És difícil veure marxar algú que apreciem tant. Però més difícil és per aquesta persona deixar-ho tot enrere, encara que de vegades és l'única solució per moltes coses. Que li vagi bé, i que quan torni, ho faci amb força. Molta sort per ella.

Curiós que ningú encara no ha dit el seu nom, però tots sabem qui és. Senyal que l'has retratada molt bé. Senyal que aquí som una mica malalts, però que ens coneixem una mica més del que des de fora es pot entendre.

MK ha dit...

A mi no em fa plorar .A mi un post així em fa enveja!!.
Tant per la destresa del qui sap lligar aquestes paraules com per a la qui van dirigides!

uff! com m'agradaría guanyar-me un post així!!

I jo espero que no marxi del mon virtual .Però desitjo de tot cor que no s'allunyi del meu mon real.

Anna Tarambana ha dit...

Un post molt maco, veí. Jo també la trobo a faltar, els seus posts eren una de les meves finestres favorites... Una abraçada.

Candela ha dit...

A mi sí que m'has fet plorar :_

La trobo molt a faltar...

El veí de dalt ha dit...

Xurri,
traurem mocadors, doncs.

Rita,
si s'ho repensa o no, que faci el que cregui o convenient i li vagi bé allà on segueixi. Blogville perdria un referent...

Arare,
haurà d'enviar el Blauet a rescatar-la!

Fra
i tant que sí!

PS Algú ha dit que no li agraden Els Amics de les Arts?

Xexu,
no calen noms... Les imatges si els enllaços ja canten de quina flor parlem. oi?

MK,
No seràs gelosa? Tu fes posts de supervivència i te'n dedicaré algun algun dia... ;-)

Anna,
finestra i porta!

Candela,
tu també vas fugir i vas tornar. Ja veus, la vie...

fra miquel ha dit...

Al final del vídeo, veí. Mirat el final del video que has penjat.

Cris (V/N) ha dit...

Veí, em trec el barret, ets la canya.... Tan de bo retorni, i tant que si.... felicitats, el que has escrit és una passada :)

RaT ha dit...

... no sé pas que farem, amb aquesta xicota... ntsé...

helena ha dit...

Mon Veí, je suis desolé, je conviens ne pas avoir profité plus sa compagnie…

Je n'aime pas celles écartées, suis meilleure dans les accueils…

Mon cher Violette, non des après-midi en retourner ou a voient moins commenter nous parfois.

Un baiser

Mecachis ara que havia aprovat francès... ainss

khalina ha dit...

Veí, quin post tan preciós! Realment l'has retratada molt bé.

rhanya2 ha dit...

I jo aquí dins el meu refugi de seda, esperant... Jo que sóc impacient de mena, ara espero però no desespero. Escric però ho guardo dins d'una llibreta de viatges negra que em va regalar la meva princesa perquè seguís escrivint sempre, allà on fos.
No sé què ho fa, no sé què fa que no escrigui per a tothom però tinc un munt de posts al cap i em dic que podria escriure sobre això i allò i fins i tot allò altre que fa temps que em va passar o que vaig veure o que vaig sentir però potser haig d'esperar encara una mica... No ho sé. Em perdonareu estimats veïns, em perdonaràs estimadíssim Veí... Però ara sé que tornaré. Com podria no tornar després d'haver llegit un post tan preciós? L'he llegit unes quantes vegades i m'ha fet somriure, m'he posat vermella, m'he emocionat, m'he sentit estimada... i de debò que m'hi he sentit!
Gràcies per aquest post, Veí, gràcies a tots per les vostres paraules. Tornaré, però encara haig de sortir del meu embolcall i espero fer-ho amb ales de papallona gegantina.
Un petó molt fort. A tots.

Violette

El veí de dalt ha dit...

Fra,
ja ho havia vist. No hi queia..

Cris, e
s fa el que es pot. O et deixen.

RTta,
birgueries...

Hélène,
je suis étonée! Quelle charme! Moi, je t'embrasse!

Kha,
qualsevol ho hagués fet, segur.

Papallona,
ja saps... Aquí estarem. Un plaer fer el post. A vegades, m'embalo i em em sorprenc a mi mateix. Però suposo que una mica tots i totes diríem el mateix. Ja veus que t'apreciem.
A banda, què no faria jo per la mare espiritual de Blogville, una de les nostres (meves) muses!!!
Pren-te el temps que et calgui.

BACCD ha dit...

Me n'he assabentat a casa del Paseante. Nois, esteu tocats per la inspiració en estat pur! Ja es nota qué és la vostra musa.

I m'alegra el que he llegit al seu comentari. De vegades es necessita temps. Es necessiten altres coses. Es necessita desconnectar. I si ella mateixa sap que tornarà, només cal esperar.

Cris (V/N) ha dit...

Aquesta és la NOSTRA Violette, oleeeeee :) Petons de tornada, estimada!!

kika ha dit...

emoció i enveja, com han dit més amunt. i contenta d'haver descober aquest món. i més contenta de tenir notícies de la violette :-)

Joana ha dit...

Tornarà més guapa i més glamurosa que mai...
Excel.lent post Veí!
Petons

el paseante ha dit...

Veí, et vaig llegir fa temps i juraria que t'havia comentat. Potser vaig decidir que ho faria més endavant.

En qualsevol cas, et felicito. No només perquè la protagonista és l'entranyable Violette. També perquè l'has escrit amb el cor (normalment escrius amb la bragueta), i t'ha quedat amb aquell punt just de sentiment que fa que un text no sigui sensibler. Que fa que sigui sensible. Felicitats, repeteixo.

I ara ja pots tornar al que saps fer: allò dels pits i cuixes :-)