Crisàlida

La festa continuava alegre, tal com va començar. La música seguia sonant i els veïns i les veïnes estaven la majoria abstrets en enceses converses, la copa a la mà. Algunes parelles ballaven al so d’una cúmbia. La gent entrava i sortia de la cuina a buscar glaçons i begudes. Algú es tancava al bany, d’on sortia poc després, amb ulls  encesos A l’ampla biblioteca, els més lletraferits departien sobre literatura i la política del moment. Les portes de les habitacions eren obertes a anades i vingudes. Una festa habitual de fi d’estiu a cal veí de dalt. 

Em vaig fixar en ella. No havíem coincidit en tota la nit. Ja feia temps que la veia distant. A l’ascensor, als matins, tan sols les salutacions de rigor i unes besades cordials. Silenciosa i un pèl moixa. D’altres cops, però, semblava revitalitzada. Era quan duia les sabates vermelles que tan la caracteritzaven. Sabia que aleshores tenia una cita amb algú que l’esperava. Potser a la casa del bosc. Potser en alguna cala aïllada. A ella li escau el mar, només cal veure-la.  Si es perdés en una illa no em costaria imaginar-me en quina. La dels cinc fars, segurament. Però veia clar que alguna cosa no rutllava del tot.

Encara recordo el dia que va arribar al replà. Arrossegava una maleta grossa, gastada, farcida d’enganxines i receptes. Era més aviat un bagul. Segurament plena de roba, llibres i records. Els llibres, els vam intercanviar. Alguns eren de cuina; però no em van servir de gaire, maldestre com sóc. La roba, de gust exquisit, la vaig anar trasllucant en trobades aïllades. Els records, no. Els records són personals i cal entaforar-los a la butxaca. Per poder tocar-los de tant en tant i cerciorar-se que hi són, sense gastar-los. O airejar-los quan no facin mal. Sempre he respectat el silenci entre línies. Hi ha escrits que diuen més del que no citen. Jo no conec aquest art de la metàfora. Per això m’agraden tant els seus posts. Tenen el do de l’alquímia i la bruixeria. Serp enigmàtica, en cos i ànima.

Asseguda en una cadira, departia amablement amb d’altres veïnes. La nit estelada de rerefons. Se li retallaven els rínxols en l’skyline de la ciutat. Es va alçar les ulleres. Va tirar els cabells enrere, en aquell gest tan particular i elèctric que em subjugava. Segur que m’és d’un home s’ha rendit en aquell posat. Sempre he pensat que els seus ulls maragdes eren un horitzó on abocar-se. I en canvi, ara semblava que ella era el naufragi. 

Ens vam fitar. Li vaig fer un gest i em va venir a trobar. “Tinc fred” va dir a les companyes com excusa per entrar dins el pis.  M’hi vaig avançar i la vaig prendre, amicalment per la cintura, fregant-li els braços amb les dues mans. Estava destemprada. certament. Potser havia de cercar una nova escalfor que cap flassada oferia. 

Prop seu, oloro el seu perfum de te verd, d’un to lleugerament picant. Tendre posion. Mentre sortíem al replà, algú havia posat  Yan Tiersen al disc. Ella es va aturar. La música sempre encén un reducte a l'ànima. “La història es repeteix”, em diu de cop. Sé que pensa en aquella tarda, al carrer Jourdain.  “De fet, tot no anava tan bé, asseguts a la terrassa del cafè de davant, veiem casa nostra, tan trista, al final, amb nosaltres a dins”, fa la cançó. Algú que té París de referència té tota una manera d’entendre el món al seu abast. París, no sempre és una festa; com diria Vila Matas; però si un confident fidel. Per sort, tots nosaltres tenim Blogville; riba i pont a la vegada.  

Recordo que una nit va venir a sopar a casa. Deuria ser el mes d’abril. El seu mes preferit, com el de Sabina. I recordo aquell coulant que em va regalar com a benvinguda. Encara se’m desfà als llavis. El cor d’un home es pot conquerir per l’estómac. Des d’aleshores van intercanviar discs i confidències. I una nit, al cafè de sota casa, ens vam posar a ballar aquella cançó melangiosa. Ell també hi era, sortit de no se sap on. Va ser el dia que vam descobrir que hi ha ànimes bessones en cossos diferents. Per això d'esperits irreconciliables. És estranya la distància. I és més sorprenent l’oblit.

Per sort sempre hi ha gent al voltant. Sempre hi ha gent a qui acollir-se en la pròpia solitud. Penso això ara, quan m’anuncia el que li ronda pel cap. “Vull deixar el barri”."Com?” “Potser deixaré el pis una temporada”, em diu, mirant passadís enllà. Sembla que li costi dir les paraules. L’agafo per la cintura i la vaig girar cap a mi. “Com?” repeteixo. “Ja res em reté aquí…” “Però estem nosaltres, els veïns…” En aquell moment em va semblar un ocell caigut del niu, fràgil, que cal acaronar. I en canvi, m’adono que fa temps que vola ferma pels boscos de la desmemòria i l'oblit. Hi ha esperits que traspuen llum. Hi ha escrits que són tot un paisatge. El seus ho són. Ho llegeixo en el seu gest i ho llegit al llarg d’aquests anys en el seus posts.

En el fons entenc perfectament el seu sentiment. O crec entendre-ho. “Algú s’entristirà…” “Ho creus?” “Saps que sí...” 

Li demano que em deixi les claus del pis. “I això?”, em diu. “Tens alguna veïna que t’hi espera i no ho sé?”, em demana amb un somrís mig lasciu. “No. És per quan la nostàlgia  em llivanyi l'ànima. Per fer una mirada al passat”. "El passat ja no hi és, veí. Tot és un pervenir incert. No siguis melangiós." Té raó. La vida és un camí sinuós, amb marges i dreceres. Les seves paraules em recorden aquell vers de Gil de Biedma. “Para pedir la  fuerza de poder vivir / sin belleza, sin fuerza, ni deseo/ mientras seguimos juntos / hasta morir en paz los dos / como dicen que mueren los que han amado mucho”. Potser està esgotada. Potser a de fer taula rasa. I no sé si cap vident dirà el que ella ja veu. Potser necessita reinventar-se. Deixem-la, doncs. Ella és un esperit lliure amb un cor que no cap en un puny.

Em recordo de quan era petit, a escola, m’encisava la màgia dels cucs de seda quan, tancant-se dins els capolls filamentosos que havien construït, ressorgien metamorfitzats com papallones al cap d’un temps. Potser ara li cal això, esdevenir una crisàlide. Quan retorni -que tornarà-, serà la més bella papallona del jardí.

"Ens deixes, doncs?"

Em mira. I no respon. Somriu. Es planta al davant i em dona un bes al front. Com fa un mare a un nen petit. Gira i m’ofereix una esquena que fendeix l’aire. Hi ha cossos que no caben en un quadre per molt que t'hi escarrassis. Ni en mil. Se t'esmunyen als dits. “Tornaràs?”, alço la veu perquè em senti. No respon. Com fa la Liza Minelli a l’escena final de Cabaret -a ella, que tant li agrada ballar-, d'esquena a mi alça la mà dreta,  mou els dit enlaire i sense girar-se, els agita mentre la seva figura es perd en el fons del passadís. Es fon en negre. Misteriosa. Inclement.

“Estic aquí. Estarem tots aquí” li dic, cridant ja, des del llindar. Sé que ho sap. Sé que ho sent.

Deixo la porta ajustada.

Potser sí que hi ha una vent nou que puja del replà...