De la carpeta del veí: Nostàlgia ( i II)

Recordo els seus primers passos al replà, ara fa quatre anys, tímids, silenciosos; expectants; serens. Recordo aquelles sessions al cinema tardorals, on en sortir de la sala, enlloc de comentar acaloradament la pel·lícula (sempre en blanc i negre), es tancava en un mutisme somrient. Caminava pensant que potser Gregory Peck l’esperaria a la cantonada per convidar-la a pujar en moto. O George Peppard li regalaria algun diamant. O Willian Holden la convidés al seu estudi parisenc. O Sean Connery l’estimes sota un faig centenari. Jo no bec i sóc gasiu, no viatjo i odio els boscos; per això mai vaig gosar convidar-la a sortir. Dona d’aigua. Recordo quan posava una cançó de Marvin Gaye i la sentia ballar, sola, a pis del costat, amb el fru-fru del seu vestit de ras per única companyia. Sabates vermelles planes, sense complements. Recordo això i moltes altres coses. Recordo quan en les festes veïnals regirava amb la mirada tota l’habitació i acariciava tots els objectes que decoraven l’estança, per memoritzar-los i recordar els bells moments viscuts. Ens mirava a tots i imaginava un futur de vi i roses, en alguna llar amable, envoltada de llibres i vells amics, amb sabatilles a la vora del foc. Vam ser feliços a  Blogville. Sí. Encara ho som els que hi restem.

Un dia la vaig sorprendre a l’ampit de la finestra, albirant el cel. Tenia roba a mig estendre i  em va confessar que sabia volar. Ella era una bird girl i les noies ocell van al cel em va dir. Potser des d’allà dalt ens mira ara, còmplice en les nostres trobades vespertines. Recordo quan al final de les festes al terrat ens tiràvem les cartes, i a mi sempre em sortia un final feliç que mai s’acomplia. Potser era una mica bruixa. Potser una mica fada. Una Wendy sense el seu Peter Pan. El dia que ens vam conèixer en algun lloc ple de boira, em va prendre de la mà i em besà desprevingudament. Mai vaig entendre el perquè. Se sentia fràgil i en canvi, era forta. Més que cap de nosaltres. Sempre m’agafava amb el pas bescanviat; impossible d’encalçar. Les seves planes eren les més enigmàtiques. Els seus textos m’eclipsaven, llevats d’asprors, embolcalls de cotó fluix. I per això n’era presoner fidel. Com tots els veïns. Ella ens deixava notes a la bústia en el seu castellà impol·lut que sempre llegíem amb devoció escolàstica. Mai vaig respondre cap aclamació. Potser era càndid aleshores... Potser  tímid. Potser fidel. El desembre sempre acompanya el plor abans d’agafar el son, encara que tinguis a algú a aquí abraçar-te, algú amb qui cremar el foc del cos, que cap gelera apagui. Vaig cremar molts somnis en la banyera, jo. Metamorfosi del desig. I sé que té un amic fidel que mai abandonarà ni bescanviarà per ningú. Això l’honora i dignifica.

Quan se’n va anar ens va deixar un llibre per llegir al veïnat. Per acabar-lo, ho hem fet amb píndoles, com el remei a una malaltia exsangüe. Ha estat un bàlsam en una tardor eixorca, freda, que sembla no voler acabar. Algú em diu que l’ha tornat a sentir feinejar pel replà. Miraré per l’ull de bou, amatent als seus passos... sempre silenciosos, desprevinguts, noctàmbuls.

Buscaré un final feliç a una història que no té principi.

Hi ha escenaris on la gent sembla inventar-se i dibuixar un perfil eteri. És com fer un regal a un amic invisible. Un regal om aquest: incomprensible, incongruent, inajornable; que et graves a la pell i cap sabó neteja.

El mes de desembre és un més trist, sí. Però acabarà. Com acaben totes les històries tendres. Enceses. O imaginades.

El mes de desembre és un més enquistat a la nostàlgia.

Nostàlgia de veïns.

Nostàlgia de l’Emily.