Ja tinc parella...

Va costar lligar una cita, però al final ens vam trobar. Va ser en un bar del Gaixample. Ella un te, jo una cervesa... I la conversa va sorgir fluïda. Amena. Ella, una mica més jove que jo. Rossa. Inquieta. Separada. Atrevida. Polonesa d'orígen. Una filla universitària de nom cinematogràfic. Es diu Eva. Jo, veidedalt. Però no és pecadora. Em reserva, amb un accent invertebrat, deu tardes més de confidències vàcues. Jo, les justes. Ja se sap que la informació ens mans d'una dona és informació tendenciosa. Apunto en una llibreta els mots erronis i li regalo un Vinyoli dedicat. No falla mai. Se'n va amb ganes de tornar-ho a provar. Per ser el primer cop per tots dos, no ha anat malament. Ens besem cordialment. Cadascú es posa un casc i ens allunyem en direccions contràries. Fins la setmana vinent.

I és que ja a tinc parella... lingüística. Ella vol practicar el català. I jo, que sóc de bona peça, l'ajudaré. Que consti que penso ensenyar-li només la llengua. 

Els ganglis, només en la intimitat.