Queden dotze dies...

 

(Al replà de l’escala, després d’una  reunió de veïns)

 [...]

Zel: —El veidedalt no ha vingut, oi? En sabeu res?

Gatot: —Deu estar a les Bahames, fent bronzo. 

Xurri: —Per cert... M’han dit que aviat farà anys...

El Porquet: —Quants? Seixanta-nou, potser?

Xexu: —Tan jove el veieu?

Viuillegeix:—Deu tenir prop els vuitanta,…

Xurri: —No, dona! Vull dir que farà anys de blog.

Zel: —Hòstia? I quants en deu fer, aleshores?

Cèlia: —Crec que dos…

Rateta: —No, dona, que ja va celebrar-los…

­Quadern de mots—Tres, doncs?

MK: —No. També ens ho va dir… No ho recordeu?

Joana Torres: —Doncs deuen ser quatre…

Llum  de dona: —Tampoc. Ja els  va celebrar. És més gran que això. En té cinc. Ho sé perquè vaig ser la primera en deixar-li un comentari ara fa... una eternitat!

Barbollaire —Cinc anys? No pot ser. Deuen ser cinc setmanes mal contades.

Gatot: —Doncs deu ser un carrossa…

Rateta: —Ja... Però no li ho digueu. El noi està  en hores baixes i està molt sensible…

Paseante (arribant tard, com sempre): —De qui parleu?

Òscar: —Del veídedalt…, el teu alter ego.

Paseante:—Del carallot? Quina us ha fet ara?

Júlia Costa:—Res. Que diuen que fa anys.

Yáiza: —Quin dia, per cert?

Xurri: —L’11 de setembre.

Victor Pàmies:—El dia de la caiguda de Barcelona el 1714?

Ricderiure:—El dia de la caiguda del Salvador Allende?

DDriver:—El dia de la caiguda de les torres bessones de Nova York?

Paseante: —A veure si cau ell, també, i tenim sort…

Emily: —Com ets! Si saps que en el fons t’estima més que a cap veïna!

Paseante: —Deu ser molt en el fons, que no ho troba...

Rateta: —I si li fem algun regal?

Paseante:—A qui? A ell? Però si aquest paio no diu ni bon dia pels matins?

Sra. Tiquismiquis: —Serà a vostè; perquè a mi bé que em saluda…

Bocins de Lluna: —I a mi m’obre la porta del carrer.

Robertinhos:—Serà per mirar-los la regatera d’aprop, senyores…Que en una altra cosa no s’hi fixa.

Six X: —No dic pas que no..., que a mi em fa un escàner sencer cada cop que coincidim a l’ascensor.

Gatot: —Senyora, jo a vostè li faria l’escàner, l’encefalograma pla i la radioteràpia sencera, si volgués...

Candela: —Mira... Unes acaben d’arribar i ja volen endur-se el gat a l’aigua...

Lucrècia: —Vostè no estava morta? No et disparis abans d’hora. Que si algú sap de marro en aquesta escala és una servidora...

Monyofiné: —I aquí tenen un alumne aplicat, senyores! Sóc tot seu!

Mercè: —I a mi em puja la correspondència.

Paseante: —Per xafardejar qui li escriu. Ho fa sempre.

Deric—A veure, veïns. Cinc anys  són cinc anys, no?! Jo ja hi he arribat i sé que no és fàcil.

Arare: —Cert. D’altres també hi hem arribat, molts d’altres ho han deixat i alguns ja hi arribaran...

L’Avi: —Esperem que el Rajoy no sigui d’aquests...

La meva perdició—És que això dels blogs va de baixa, oi?

Laura T.: —Serà pel putu feisbuk?

Pratinsky: —O pel Google+?

Miquel: —Culpa del Mourinho, segur...

Puji: —Sigui com sigui, cinc anys són cinc anys...

Uendos: —Qui els tingués!

Paseante:—Voldràs dir cinc anys dient bajanades…Això sí que és per celebrar!

Garbi24: —Doncs a mi m’agrada celebrar les efemèrides.

Nausica:—Recordeu que el pobre bé es va inventar allò de les Històries veïnals…I alguns no hem fallat des d’aleshores!

Paseante: —Quatre relats per arreplegats avorrits…

Mafia Mental: —I va fer campanya perquè col·laboréssiu amb relats del “Calents i contents”.

Paseante: —Així no havia de comprar-se revistes guarres.

Tarambana: —I va muntar allò del blocaire invisible pels nadals, un parell de cops, amb mi. No direu que era una bona pensada.

Paseante: —Bestieses de somiatruites.

Té la Mà Maria: —I allò dels objectes del Museu Blocaire Friky! Mira que havien d’estranys. Sempre em diu que li enviem més!

Paseante: —Mira, aixà no t’ho discuteixo: friky ho és una estona, el paio!

Cris: —I allò de 13, Rue de Blogville, amb els veïns de l’escala! Va ser divertit!

Eli: —I tant! A mi em va encantar!

Rateta: —I a mi!

Helena: —I jo vaig xalar fent les fotos...

Paseante: —Collonades de happyflowers

Elefreeland—I allò del Blogs, llibres i roses per Sant Jordi, no era bonic?

Paseante: —És clar! Com que ningú li regala mai res, així tenia llibres...

Carme Fortià:—I ens va convocar a moltes per l’equip aquell de futbol de Maleruveïnes FC, recordeu?

Paseante: —Puta enveja cotxina del meu equip! Sort que el vaig enviar a Colmenar a aprendre castellà!

Arare: —Almenys, nosaltres jugàvem gratis!

Su: —Doncs a mi m’agraden les seves ressenyes a “De lectura”

Paseante; —Però si només llegeix el Marca i el Cuore! No veieu que se les copia de El Mundo!

Duschgel: —Com ets... A mi, un cop, em va dedicar un meme!

Silver: —I a mi un altre!

Emily: —I a mi!

Xurri: —I a mi…

MK: —A mi no… (encara)… snif!

La Xica de Reykiavik—Segur que en té un de pensat…, dona!

Carme Rosanas: —És un bon jan. Ell sempre ha participat als meus Personatges itinerants…

Macabeu: —I a algunes endevinalles de les meves!

Duschgel: —I als meus bloggeros con voz!

Jesús M. Tibau: —I als meus jocs literaris!

Antaviana: —I a les meves endevinalles!

Viatger: —I a les meves, de racons de Barcelona, també!

Lucrècia: —Jo tinc les seves mans!

Nouchamb: —Si tingués el seu compte corrent...

Vullunfestuc —I diuen que l’han nominat al Cats d’enguany?

Paseante: —Segur que ja us ha subornat, oi? Típic d’ell...

Fons d’armari: —L’altre dia vaig sentir a dir que posava el pis en lloguer… Que tocava el dos, vaja...

Paseante:—Segur que no paga res des de fa mesos.  Deutes de jocs, segur! Si no alguna cosa pitjor!

Kika’s:  —Però si el pis és seu!

Flapi: —Jo encara no l’he vist.

Globos: —Ni jo!

Rits: —Jo sento enrenou sovint. Però darrerament, poc. Algú sap on para?

Tondo: —Jo, al principi, creia que el seu pis era un puticlub! No parava d’entrar-hi gent!

Striper: —I tant! Sempre parlant de dones i cardàncies!

Cetina: —És que el noi ha vist moltes pelis, em sembla...

Palimp: —No, home! És que és un noi llegit...

Paseante: —De tebeos y corintellados...

Jordi Casanova: —I viatjat...

Gabriel: —Ara diu que ve d’Escòcia...

Josep Braut: —Què li escou què?

Emily: —Al millor, si li fem una festa, no se’n va…

Anna: —Us recordeu d’aquelles festasses que feia, ja fa temps?

Khalina: —Collons, jo crec que vaig acabar a la banyera amb no sé qui!

Albanta: —I jo en un menage à trois amb tampoc recordo qui!

Trio d’Asos: —Nosaltres no érem, eh?

Striper: —I jo amb els calçotets d’un altre al cap!

Candela: —Doncs jo crec que mai havia fumat tanta maria!

L’Avi: —Ni jo begut tants whiskys! I gratis!

Fra Miquel: —Jo encara carrego amb els pecats comesos. Crec que no hi ha prou penitències per fer-me perdonar...

Lady Griselda: —Allò eren uns altres temps…

Núria Aupí: —Aissh...Temps de vins, blogs i roses….

Rateta: —Bona idea això de la festa. No tindrà tan de glamur com la gala aquella dels “òscars” que vam fer, però potser estarà bé... Com allò de les sabates vermelles de cap d’Any!

Thera: —Organitzem una reunió veïnal per la setmana que  ve i en parlem…?

Amber: —Val, posaré una nota  a la bústia a tots dient dia i hora, sobretot als que no són aquí avui; a veure si s’apunten…

Commuter: —Bona idea! Molts són de vacances encara.

Abogada:—Ell no hauria de saber-ho, és clar...!

Paseante: —Ara mateix pujo a dir-li...

País Secret: —Et caparé si ho fas!

Paseante: —Ja serem dos: ell i jo!

MK: —I jo trucaré als que van deixar Blogville fa temps...Al millor, s’animen i tornen...Una festa és una festa!

Rateta: —No t’oblidis de la Violette! La trobem tant a faltar...

...—I el Clint, què, eh?

...—I la Cruella!

...—I la Deja Vie!

...—I la Metamorfosi!

...—I l’Atikus

...—I l’Ònix

...—I la Vida!

...—I l’Anna!

...—I la Rita!

...—I l’Euria!

...—I la Jo Mateixa!

...—I la Déja Vie!

...—I l’Alatrencada!

...—I el Pd40!

—I... Buf! N’hi ha tants i tantes!

(continuarà)

De la carpeta del veí (22): Conte d'estiu

Per la Zel, en homenatge, en el seu quart aniversari

Conte d'estiu 

 

­

…Dos, tres, quatre,…i cinc; xof!

—Ara tu.

…Un, dos i…; xof!

—T’he tornat a guanyar!

Sempre igual. No hi havia manera. Ella sempre ens guanyava. Tant era si ho fèiem a llençar còdols de platja sobre el mar per veure quants bots feien sobre la superfície plana, com a pescar crancs de riu o a pujar a la branca més alta dels alzinars que envoltaven el poble.

Era desperta, directa, àgil. Inquietant. Desimbolta. Inassolible.

—Jo, quan sigui gran vull ser com tu —li deia, acceptant la derrota.

—Jo no seré mai gran!

I mentre ho deia, prenia la bicicleta i arrencava a córrer, corriol avall; sense saber prémer els frens ni voler evitar els sots que trobava al seu pas. Impossible encalçar-la.

—Tonto l’últim!

I l’últim, solia ser jo.

Així eren els estius a l’Empordà. Temps de jocs, rialles i confidències.

Era una ànima solitària. No venia mai amb la colla, però sempre apareixia quan menys t’ho esperaves. Vivia tot l’any als afores, en un mas aïllat, prop el penya-segat, a tocar del far. Els seus pares n’eren els masovers. Tenia la pell colrada pel sol i la sal de mar dibuixada als llavis, molsuts; i un ulls infinits que semblaven abastar-ho tot. Els cabells curts li conferien un aire de masculinitat que no pretenia amagar. El primer dia que la vaig conèixer va venir a trobar-nos a l’espigó on érem tots el de la colla, buscant crancs, estels de mar i garoines. No cal dir que, pixapins com érem, ens espantàvem de les picossades i les punxades que rebíem en agafar-los.

—Us heu de ficar dins l’aigua si els voleu trobar. Us veuen venir d’una hora lluny!

Ella ja en duia un saquet ple i no va tenir cap neguit en repartir el botí amb nosaltres. No hi era mai, però sempre apareixia quan menys l’esperaves. La trobàvem als prats on jugàvem a pilota o enlairàvem estels; les nits de lluna plena quan fèiem fogueres a la platja i encadenàvem cançons a la guitarra; a les barraques els dies de festa major; les nits de ball populars a la plaça dels oms; voltant per la cabana que havíem aixecat amb fustes robades; al cementiri de cotxes on solíem amagar-nos per fumar els primers porros i beure els combinats; a sota el far on esperàvem sortir el sol... Sempre se’ns afegia sense demanar permís. Ella en feia cas omís de mirades receloses. Quan les nostra xerrameca l’avorria, senzillament s’alçava i se n’anava. Mai deixava que ningú s’hi apropés més del compte. Les noies de la colla no la podien sofrir. “Vols dir que va algun institut?”, “Jo crec que és òrfena”; “Has vist quins cabells que duu?”, “Mai l’he vista amb faldilles...”. En canvi, els nois, la desitjàvem en silenci.

Una nit, a les acaballes de l’estiu; quan els dies es fan pesarosos i alguns companys ja feien maletes, la vaig trobar ran del camí que duia al far. Havíem quedat que ens trobaríem allí amb tota la resta per fer els darrers glops de comiat de l’estiu davant els primers raigs de sol.

—Esperes algú?

—No. Però podries ser tu el motiu...

Vaig veure clarament que em prenia el pèl.

—Potser t’has perdut? —vaig fer, per seguir a la seva alçada.

—Sí. I no trobo el camí de ca l’àvia. M’ajudes a buscar-lo?

Per seguir el joc, vaig deixar la motocicleta recolzada en un garrofer i vam passejar pels marges dels camps de gira-sols, ja assecats, a punt de ser recollits. Un ruixat de capvespre havia deixat un cel encès d’estels sense lluna. I un garbí humit s’aixecava des de la costa, embolcallant la nit. De cop, un soroll de branquillons i un mussol va emprendre el vol davant nostre, sortit del no-res. Li havíem espantat la presa. De l’ensurt, se’m va agafar a l’espatlla amb les dues mans.

—Creia que no tenies por de res, tu.

—Tan sols de créixer...

Vam atansar-nos a la bassa que era a prop. Vaig encendre un cigarret i li vaig oferir una pipada. La nit era plàcida i la frescor intensa. Rauc de granotes i udols de tórtores al brancam dels oliverars... La vaig veure tremolar lleugerament.

—No tens fred?

—Vine, t’ensenyaré un secret.

Em va prendre de la mà i, davant meu, m’arrossegà a la barraca on era el motor de la bomba d’aigua que regava els camps, amb aspersors amagats per l’herbei. Era una construcció senzilla, de parets arrebossades, amb una porta de ferro i una finestra de fusta al cantó oposat. Va posar la mà sota una de les teules del sostre i en tragué una clau.

—I això?

—Sé on la guarda l’amo. A vegades he vingut a ajudar-lo amb el tractor.

Entràrem. Tot era fosc.

—I ara?

—Duus foc, oi?

Amb l’encenedor, va apropar-se a una lleixa a mitja alçada. Va saber trobar dues espelmes que van il·luminar l’estança. La maquinària de la bomba era en un racó i la resta de l’espai l’ocupaven eines de camp i bidons de gasoil. Caixes amb sacs, una lleixa amb estris de cuina i una màrfega a terra completaven l’escenari adust.

—Vaja..., aquí et deus amagar més d’un cop, oi? No hi deus amagar l’àvia?

No va respondre. Rere unes caixes va treure una ampolla de whisky. Va fer un glop sec i me la va passar.

—No dius que tenies fred? Té.

Vaig fer un glop llarg. Potser era el primer cop que estàvem sols; un tant a prop de l’altre. Vaig veure en els seus ulls un esguard que no vaig saber intuir. Ara que em fitxava, duia un vestit amb una faldilla florejada a mig genoll. Vaig voler veure en el seu somrís un desig obscur i antic.

—Vindràs al far? Hi anem tots a veure...

—Ho vols de veres...?

Va ser ella qui duia la iniciativa. Va prendre’m per la cintura i m’apropà el cos, amb la mà rere el clatell. Jo li treia un pam d’alçada i li veia aquells ulls melosos on m’hi hauria negat si m’ho demanava. Els seus llavis tenien un gust a herba humida i llúpol torrat. Em va fer ajupir i em va conduir la meva mà al seu pitram. Els tenia petits, però ferms. M’hi vaig abocar a cor què vols. Buscava amb ànsia el gafet que alliberava el pits del seu reclòs. Ella reia de la meva maldestresa i em deixava fer. A la fi, veient que no me’n sortia, em va ajudar a deslliurar-se els sostenidors. Jugava amb els seus mugrons erectes i li besava els pits, sense saber què més fer, tímid a iniciar noves recerques. La llum espurnejant de les espelmes tenyia el seus cabells d’un roig tornassolat. Em va empènyer enrere i em va fer estirar sobre una manta de tacte aspre i ressec que va treure d’una caixó. Em va llevar el jersei i em va abaixar els pantalons. Una erecció inajornable no amagava la combinació de nervis i indecisió. No m’importava.

—És el primer cop, oi?

—I tant que no, què et penses? —vaig respondre, ofès.

Em va tornar a empènyer enrere amb la mà al pit, i va llevar-se el vestit per damunt el cap. Va lliscar per sobre el meu cos; avall, fins empresonar-me el sexe amb els seus llavis molsuts. Jo em volia fondre. Sentia una humitat que espurnejava al baix ventre. El sexe se m’enduria i una pell de préssec m’encerclava el cos. Si seguia així no em podria contenir. La vaig empènyer cap als meus llavis i vaig deixar que s’acomodés sobre meu. Vaig entrar en una cavitat humida que no veia, però que encaixava ben endins. Vam cavalcar plegats, en una dansa on ella era el timoner i jo el grumet. Va acompanyar-me en el balanceig, amb un zel que demostrava una perícia llargament assajada. Les cames se’m van trencar de plaer i era com si la meitat del cos volgués enlairar-se amunt; presa d’aquella sensació d’ofec que em cremava per dins i per fora. En el punt àlgid, no vaig ni saber cridar. Ella ho va fer per mi. En obrir els ulls vaig trobar els seus que m’escrutaven i reien sols.

—Per què m’enganyes....?

—Perquè mai em vas ensenyar abans...

La vaig besar de nou. I vam deixar que la nit ens agombolés en un nou viatge. Però ara era jo el mariner intrèpid que sabia com desplegar el velam. Van passar les hores. Clarejava. Vam estar molta estona abraçats, muts, amb la manta cobrint-nos la nuesa; retuts de dibuixar-nos el cos amb els llavis i encendre mots malaltissos a cau d’orella.

—Demà passat tornaré a ciutat –vaig dir, a la fi.

—No et veure més, doncs?

—L’estiu vinent, potser.

—A mi també m’agradaria fugir lluny d’aquí. Algun dia. Aviat... Ben lluny.

­—Quan siguis gran?

—Jo no seré mai gran... Ja ho saps.

I en dir-m’ho, reia d’aquella manera que podia encabir—hi tota l’eternitat estant.

Però no hi hagueren més estius. Ni més hiverns.

Els anys van passar. Els paisatges van ser uns altres. Els companys, també. Anàvem creixent i la colla s’anà disgregant en parelles que s’alternaven, ara uns, ara uns altres. Algunes encara perviuen, fidels a la monotonia d’un pacte tàcit segellat amb càrrecs en despatxos oficials heretats de pares o sogres complaents  i juntes d’accionistes de firmes d’advocats. Amb alguns antics companys seguim trobant-nos en sopars informals, tancant locals d’oci d’amors furtius; sortint els caps de setmana en bicicleta o navegant en vaixells a ports avorrits, de tant atracar-los. Jo mateix vaig caure en un d’aquests dissorts fa temps. I em vaig alliberar fa ben poc. Sense ferides ni plors per ambdues parts. De petits, havíem après a ser ànimes civilitzades i no fer escarafalls en el dol. Ni en el propi.

Ara, avui, anys després, amb el pèl grisós, torno a visitar els paisatges de l’adolescència. Els canyissars del riu són ara un carrer urbanitzat de fanals mig fosos. La masia del penya-segat, un hotel de luxe tancat fora de temporada. La bassa, encegada sota un centre comercial on treballa mig poble. Els camps de gira-sols, un camp de golf que deuen regar altres aspersors a hores convingudes.

Ja no queda rastre de la cabanya on vaig ser home per primer cop.

He preguntat per ella al bar del poble, on he anat a fer un mos. Els billars i futbolins són ara un annex de taules rodones on s’apinyen noves fornades d’estiuejants anodins. Ja no hi ha cinema. I la plaça dels oms, on vam ballar abraçats una darrera nit, és avui un pàrquing encimentat, rebullit per un sol que hi cau a plom. Algú m’ha fet saber que ella és ara la mestra del poble. Una escola rural integrada on tira endavant una dotzena d’infants de diferents edats.

L’he anat trobar on suposava seria en aquella hora del capvespre: a la cala del far, gaudint del sol de mitja tarda. Hi havia mitja dotzena de nens corrent al seu voltant. Els ulls no mentien. Eren els seus. Dos bessons, de no més de cinc anys, se li enfilaven per les cames i els amanyagava el cap.

Vaig atansar-m’hi a poc a poc; com si en cada passa refés els anys que feia que no ens vèiem.

No havia perdut el seu somrís. Ni aquella pell colrada de nit foscant. Em veurem arribar, va incorporar el cos amb un gest dubitatiu, com incrèdul i sorprès... Al moment vaig recordar aquell foc als llavis i unes genives blanques que reien pertot. Encara duia la mitja melena, de pèls rebels.

—Has tornat...

Jo duia dues pedres a les mans. I una derrota rere meu.

En arribar a la seva alçada, vaig llençar una pedra al mar.

“Un, dos,...”; xof!

—Deixa’m a mi —i em va prendre l’altre còdol de la mà.

“Un, dos, tres, ...quatre,...; xof!”

—He perdut pràctica. Però t’he tornat a guanyar...

En aquell moment vaig pensar que aquell era un bon lloc on deixar-se arrelar. Ara mateix. Per sempre.

Jo, ja m’havia fet gran.

I ella, no havia fugit.

© elveidedalt, agost 2011

PS  

Gràcies, Zel, per deixar-me entrar al teu blog en el mes del teu aniversari. Un mica, has estat la culpable que encara tingui ganes de seguir escrivint. Saps, jo també d'aquí poc en faré cinc. Una eternitat! I cada cop em sento més gran... Una mica, t'imagino com la del conte. Espero que t'agradi.