De la carpeta del veí (15): Tríptic II

A la Dushgel, 
que sempre demana que remeni papers oblidats...

Tríptic II

Camino dalt dels penya-segats. Horitzons blavíssims. Una maror d’escuma s’entafora a la butxaca. Deixo engrunes de pa sota les roques. El meu cos, un alçaprem que el bosc oculta.  Plouen retrets. I no és aigua el que em mulla. És aquesta lassitud de les hores incertes, desossades; nocturnes.

La teva és una silueta inassolible, misericordiosa i baldera. Ni en un pany de paret aconseguiria fixar-te. Sóc orfe del teu cos. Pigall sense corretja. És un fil de saliva el que m’uneix al teu sexe. Un rastre humit que els meus dits escruten. Ni el teu somrís més fi em retornarà el misteri de les cambres buides. Joc de claus sense porta de sortida.

Sé que si et miro el ulls se m’obre un oceà de neguits convulsos.  Alço la mà per resseguir el teu rostre i el fred d’una llàgrima m’acompanya el gest. Ens besem amb ànsia atàvica com es besen els que molt s’estimen; i molt han d’estimar-se encara. Ja ho va dir el poeta. I no seré jo qui ho contradigui.

Diga’m ara tan sols, si és aquest un darrer comiat o incert oblit.