29 de setembre de 2011

De lectura (104): Corazón tan blanco, de Javier Marías

“…no existe lo que no se dice. Y es verdad que sólo lo que no se dice,
es lo que no traducimos nunca.” (p. 58)

“Mis manos son de tu color, le anuncia Macbeth;
pero me avergüenzo de llevar un corazón tan blanco.” (p. 101)

 “En la cama se cuenta todo.” (p. 185)


Escriure és un alliberament?

“No he querido saber; pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuartod de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola...”. Així comença aquesta novel·la, ja un clàssic, tot un  al·legat al fet de saber i de la ignorància, o millor al fet de no voler saber. La pregunta és: Per què amaguem secrets? Els secrets no s’han d’explicar mai? O més val compartir-los? Per viure feliç, potser és millor no saber la veritat, a cops? Recordo que per salvar-nos, havíem de salvar els mots, deia el poeta. Però..., i per salvaguardar-nos d'algú altre?  “Cuando tengas secretos, o si ya los tienes, no los cuentes.” (p.127). Són aquestes les reflexions que m’evoca la lectura de Corazón tan blanco, un títol que va consagrar Javier Marías, amb el qual va obtenir, entre altres, el Premi de la Crítica el 1993.

Les novel·les de Marías exploren les relacions humanes: les de parella, les de l’amistat, les del parentesc, les de persones anònimes sobre les quals projectem fantasmes personals. Sempre he pesat que Marías és un autor que pateix vivencialment i que allibera el seu dolor escrivint. L’autor sempre va deixant pistes al llarg de la novel·la, com bombes de rellotgeria, que saps que explotaran en un moment donat. Es impossible que Marías escrigui a raig. M’agradaria preguntar-li-ho com s’ho fa, si tingués ocasió: “¿Estructuras la novela antes de escribir?”, “¿Te dejas llevar por la idea inicial hasta agotarla de tanto medrar en ella?”, “¿Vuelves tras tus pasos una vez acabas un capítulo?” Per mi que deu anar girant i giravoltant sobre el seus pensaments, guixant fulls, i més fulls, per tal de retornar a enfilar la idea primigènia. La seva és una “escriptura en cabdell”, on s’entrellacen els fils subtils de la història sense adonar-te’n. Les seves novel·les solen ser tres quartes parts de reflexió i una quarta part d’acció o diàlegs. Pensaríeu que és una lectura  avorrida i és tot el contrari. És aquest el mèrit de la seva literatura. Opino, vaja...

Normalment, a les novel·les de Marías el protagonista escriu en primera persona. L’estil és ampul·lós, amb llargues subordinades. “La verdad nunca resplandece, como dice la fórmula, porque la única verdad es la que no se conoce ni se transmite, la que no se traduce a palabras ni a imágenes, la encubierta y no averiguada, y quizá por eso se cuenta tanto o se cuenta todo, para que nunca haya ocurrido nada, una vez se cuenta.” (p. 255). El que podria dir-se en tres paràgrafs, Marías utilitza tres planes. O sis. És la seva peculiaritat. I la seva grandesa. Marías és un constructor d’atmosferes; no un narrador. En les seves novel·les no “passen” coses: s’expliquen "com" passen i "perquè" passen. A vegades no se sap si Marías fa literatura o metafilosofia. “…quien anticipa su propia muerte, rara vez se mata; quien anticipa la de los otros rara vez asesina, es preferible asesinar y matarse con el pensamiento, no dejan secuela ni tampoco huella” (p. 178)

En aquest cas, la novel·la és un passeig pels records entrellaçats del passat del protagonista, Juan Ranz, un traductor i intèrpret, acabat de casar amb Luisa, i fill d’un marxant d’art de reconeguda solvència. El pare de Ranz s’havia casat tres cops abans d’afillar-lo; i les seves dues primeres mullers havien mort en estranyes circumstàncies, fet que el fill desconeixia i descobrirà de manera indirecta. Hasta las cosas más imborrables tienen una duración, como las que no dejan huella o ni siquiera suceden” (p.41). És durant el viatge de noces, a l’Habana, que des del balcó de l’hotel on s’està amb la seva muller, Juan és increpat per una desconeguda que el confon amb algú altre. Més endavant escoltarà una conversa a l’habitació del costat amb aquesta mateixa dona. Aquest fet, que per ell és premonitori d’un desastre, serà l’inici d’una angoixa vital i un  malestar latent que el portarà inexorablement a conèixer el passat del seu pare i, potser, el seu propi futur: “…pues sólo se olvida de veras cuando uno sigue no recordando después que se lo ha obligado a recordar a uno.” (p. 68)

Tot gira entorn el record i l’oblit, doncs; o del no-record, per ser més precisos. Hi ha un retorn als fets viscuts. A vegades, els fets succeeixen d’una manera que no podem control·lar. L’atzar té un paper determinat en els nostres actes. Actes que poden canviar de cop pel sentit o no-sentit d’uns mots dits, sentits o escrits en un moment donat. La força de la paraula.“Lo raro es que las  palabras no tengan más consecuencias nefastas de las que normalmente tienen.” (p. 335)

Les paraules passen. Els fet, romanen. Però si no s’expliquen és com si no haguessin passat. Això ho saben molt bé els historiadors, que s’entossudeixen a interpretar els fets de forma racional per fer-nos-los entenedors a la resta de mortals. “…, pero llega un momento en el que uno confunde lo que ha visto con lo que le han contado, lo que ha presenciado con lo que sabe, lo que le ha ocurrido con lo que ha leído,…” (p. 319). I enmig, l’autor aprofita de fer una crítica velada als vicis dels professionals de la paraula: als traductors i intèrprets, i el paper obscur que els dirigents polítics exerceixen amb els seus discursos vacus i banals; que amaguen en el fons la seva egolatria i ineficàcia. Hi estaríem d’acord. “Escuchar es lo más peligroso, es saber, es estar enterado y estar al tanto, los oídos crecen de párpados que puedan cerrarse instintivamente a lo pronunciado, no pueden guardarse de lo que se presiente que va a escucharse, siempre es demasiado tarde” (p. 100).

I a vegades volem no saber; fem per no saber:“…el mundo es plácido cuando no se sabe” (p. 246). És còmode i senzill viure en la inòpia. Sense dolor. Però quan volem saber un secret, ens delim per mor de les paraules. I a vegades, saber un secret porta nefastes conseqüències. “callar y hablar son fórmulas de intervenir en el futuro” (p. 287). Llegiu el llibre i sabreu què vull dir.

Com sabreu el que li passarà al veí aquest que es passa el dia deixant oberta la porta de l’ascensor i em fa pujar els dotze pisos a peu... Sapigueu que jo no tinc el "cor tan blanc" com Macbeht.

Marías, Javier. Corazón tan blanco. Ed. Alfaguara. Madrid, 2004;  377 p.

Puntuació: 7,5/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

9 comentaris:

Carme ha dit...

El vaig llegir ja fa temps i ara en llegir-te a tu m'adono de quina mala memòria tinc... no me'n recordo gaire. El rellegiré.

Ara estic llegint Los enamoramientos i em té ben enganxada. I a mi també m'agrada aquesta reflexió constant de la novel·la, la manera com explica els personatges i les relacions i els pensaments i els sentiments.

el paseante ha dit...

És un autor que tinc ganes de llegir. Només el conec dels articles a El País i tens raó que li agrada subordinar les frases (cosa que m'horroritza, però que en ell flueix de manera natural, gens forçada). I això de pujar escales és bo pel cor (tot i que el teu potser no és tan blanc).

Amber ha dit...

És un dels millors escriptors vius que conec... M'he llegit quasi tota la seva obra i "Corazón tan blanco" és la meva predilecta... El tornaré a llegir.

Gràcies, moltes, Veí, per aportar a la palestra de la vida, a aquest genial filòsof-escripotor-bon vivant i excel·lent persona.

Llegir el teu post, avui m'ha aportat més força, més ànims, més ganes de viure la vida de manera virtuosa que no tortuosa...

Subscric al 100 per 100 cada una de les reflexions que ens fas aquó, en la veu del "Joven Marías".

Mil somriures i mil gràcies,

Àmber
P. D.: M'ha encantat veure't per casa meva. Els teus comentaris, que ho sàpigues, van ser determinants perquè retornés a escriure aquí a Blogger i mai t'estaré suficientment agraïda.

P. D. II: El març d'aquest any tinc dedicat al "Joven Marías" dos o tres posts, a propòsit de la magnífica "Los enamoramientos". Em sembla que jo podria ser, ben bé, la senyoreta Dolz.

Quadern de mots ha dit...

L'apunto.
Encara que em feu dubtar entre aquest "Corazón" o "Los enamoramientos".

Rita ha dit...

Doncs a mi Los enamoramientos se'm va acabar fent pesat, tot i reconèixer-li una bona trama. I el final el vaig trobar gens ben resolt.

És la meva primera lectura d'en Marías i vaig decidir no tornar-hi. Ara, després de llegir aquesta ressenya, penso que potser que li doni una nova oportunitat. Ja veurem...

carina ha dit...

Quan anava a la universitat me'l vaig llegir i m'apassionava, escriu tan bé, però des d'aleshores no l'he tornat a llegir. El guardo com un record d'aquells temps i vull que es mantingui així. Gràcies per la ressenya.

viu i llegeix ha dit...

Marias és un dels meus "prefes", i el corason aquest descolorit, prefe de prefes. La seva escriptura és com un cant de sirenes que et manté amorrat al llibre, malgrat les subordinades infinites.
Magnífica la teva ressenya, m'han agafat ganes de re-llegir-lo.

El veí de dalt ha dit...

CArme,
Los enamoramientos...hmmm! Tothom en parla molt bé.

Paseante,
m'estranya que no el coneguis...Tu ets més Vila-Matas, oi?

Amber-Dolz (de dolça?)
Ostres, podeia ser eprfectament que el Marías fos el teu ídol... Hi encaixa. Ja llegiré algun moment "Els enamoramientos" i et dedicaré la ressenya (;-).

I celebro haver ajudat (poc, segur) a que segueixis per Blogville i no ens abandonis. Blocs com el teu engrandeixen i honoren el barri, que lo sepas!

Quadern,
tots dos i llestos!

Rita,
podries provar "Después de la batalla, piensa en mí". I quin plaer saber que vens per ací de tant en tant!

Carina,
de res!

Viu-sirena,
tu ets una re-llegidora compulsiva!

Rita ha dit...

No he deixat ni deixaré de passar, veinet! :)