22 de setembre de 2011

De lectura (103): El bell estiu, de Cesare Pavese

“Qui s’avorreix és perquè ell mateix en té la culpa” (p.31)


“En aquells temps, sempre era festa”. A voltes, els inicis d’un llibre amaguen l’essència de l’obra. Aquest és el cas. La literatura de Pavese gira entorn el món mític de la seva adolescència. Els anys que va passar als turons i viles del Piemont hi són sempre presents d’una manera o altra. El llibre és una metàfora als anys de joventut que tots hem viscut. Un estiu que donarà pas a una tardor inexorable. La Ginia és una noia òrfena de setze anys. Viu a principis dels seixanta en un poblet del Piemont (que mai se cita) amb el seu germà gran Severino, electricista, i treballa d’aprenent en l’obrador d’una modista. No té més ambicions que pensar en el temps lliure, a xerrar amb les amigues i sortir a ballar amb elles. Somia a trobar una parella amb qui casar-se per obrir-se un futur feliç; més enllà que la grisa quotidianitat que l’envolta. Creu que l’amor l’ha de redimir. El seu alter ego és l’Amèlia, una jove de divuit anys a qui coneix en un cafè, que treballa ocasionalment fent de model —nua— per a pintors. La seva actitud desimbolta la duu a lliurar-se a aventures sexuals, sense fer gaire escarafalls amb qui, quan i com. “Ser lliure com ho sóc jo em fa ràbia” (p. 34). La seva amiga de l’ànima, la Rosa, representa el que ella no vol ser. “No se sabia estar quieta ni pel carrer, i feia ximpleries, reia, i es tombava” (p. 19). Entre la beneiteria d’una i l’aire de llibertat de l’altra, la Ginia té fàcil l’elecció. És fàcil canviar de jaqueta als setze anys.

En Guido, un jove pintor que està fent el servei militar i Rodrigues, un cambrer amb qui comparteix ocasionalment un pis-estudi; tancaran el quadre de relacions de la Ginia d’aquell darrer “bell estiu”. Al final la Ginia assolirà l’estadi desitjat amb en Guido, a qui veu com la seu àngel redemptor. Però no per això serà una dona madura. Si de cas, una adolescent que ha perdut la innocència en el camí. “Es veu que li agrada com parlo, com miro, com sóc; li agrado com amistat, m’estima. No es creia que tingués disset anys, em besava els ulls, sóc ben bé una dona (p. 98). Però, esclar, tractant-se d’italians no acabarà la cosa només en petons. “....la Gina i va dir ben baixet que el dia abans li havia fet un mal d’aquells que fan xisclar” (p.101)

Tal com vam començar nosaltres i tal com han començat els nostres adolescents, Ginia, de la mà de l’Amèlia, dels seus desigs i de les mitges paraules d’en Guido, de les bromes interessades d’en Rodrigues, descobreix el sexe i una nova manera de relacionar-se. Vol ser com la seva amiga gran però sense “perdre’s” com ella s’ha perdut. La sífilis és una paraula que espantava tothom en aquell moment i l’Amelia (càstig diví?), la té.

Pavese era poeta. Es nota en l’estil. En la sensibilitat del tracte dels personatges i en els silencis a què sotmet els seus diàlegs. Els silencis de no saber què dir ni què fer en moments donats. Com passa a tots els adolescents. Quan sembla que estàs abocat a deixar-te anar sense voler-ho realment. “Quan s’és bleda, cal tornar a casa. “Sóc una pobra desgraciada”, deia, caminant arran de les parets” (p. 154)

A la narració les motivacions que mouen els fets no apareixen. Només a través dels diàlegs, els personatges es mostren. No hi ha narrador omniscient. La trama avança pels diàlegs que omplen tot el llibre (per això és llegeix en un plis plas). Pavese és un descriptor d’atmosferes més que de trames. Els personatges deambulen en un escenari que va de la casa als cafès i dels balls a l’estudi dels pintors. No hi ha món a fora. Només dins seu. I cal que el lector interpreti els seus actes perquè ningú li ho explicarà.

Com tampoc explicà Pavese,perquè una nit d’agost de 1950, en un hotel de Roma; potser cansat de no trobar amics ni una dona per endur-se’n al llit, encalçat per una de les seves habituals depressions, se suïcidà a força de somnífers. Un trist final per una ànima sensible.

Ja sé que alguns veïns sou donats a la melangia, però no l’imitéssiu pas, mai, eh?


Pavese, Cesare. El bell estiu. Ed. Proa, col. Butxaca, 27. Barcelona, 1964; 157 p.

Puntació: 6,5 /10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

6 comentaris:

carina ha dit...

Gran ressenya sobre un gran poeta,era una ànima turmentada i el suïcidi com per molts altres com ell era una sortida, una obsessió, et deixo un poema seu que resumeix la seva vida. Gràcies per parlar d'ell:

Cesare Pavese: "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls."

«Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res.

«La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
que ressorgeix un rostre mort,
com sentir que parla un llavi clos.
Baixarem a l'abisme muts.»

Una abraçada

Miquel ha dit...

D´acord en el titular....salut

Quadern de mots ha dit...

Bona ressenya, m’has fet venir ganes de Pavese.

(com diu el Miquel, d'acord amb el titular)

el paseante ha dit...

Només he llegit "De tu tierra" de Pavese i no em va acabar d'entrar, potser pel que tu dius. En el fons és un poeta que fa prosa i això no acostuma a funcionar.

Elfreelang ha dit...

Gràcies per fer-me recordar tan bé una lectura antiga ( fa un munt d'anys que me'l vaig llegir) no , malgrat plogui i el panorama no convidi a la festa i xerinola no farem pas res com llevar-nos la vida, amb el que costa llevar-se del llit només faltaria llevar-se altres coses!

El veí de dalt ha dit...

Carina,
el poema que dius, és un dels meus preferits.

Miquel,
d'acord, doncs.

Quadern,
té coses millors.

Paseante,
a vegades sí.

Elfree,
doncs com que el panorama no convida a l'optimsime, haurem de ser per força.