De lectura (106): L’ultim dia abans de demà, d’Eduard Márquez

Post dedicat a una veïna lletraferida, que sovint  ens diu que està viva i llegeix.

 

“Si poguessis tornar a viure un instant

 de la teva vida, quin triaries?” (p. 75)

“El mar cura tos els mals dels homes.” (p. 138)

Descens a un infern.

Sempre he pensat que hi ha dues maneres de fer poesia: escrivint versos i escrivint de forma poètica. Eduard Márquez és dels segons i, en canvi, crec que podria ser dels primers. L’autor és un ebenista del llenguatge, al qual li passa el ribot perquè tot llisqui fàcil i soni (jo diria que el text té sonoritat pròpia, a cops), agradablement. O no és poesia això?:

“Rodona. D’un blanc enterbolit per les flames.

Surto a la terrassa.

L’aigua de la badia espurneja.

Només m’arriben la remor de les ones i el martelleig incessant de les drisses.”(p. 11)

I el fet té mèrit si estem parlant de novel·la. Perquè L’últim dia abans de demà és una novel·la. I alhora, un viatge. Un viatge a un infern interior; un descens lent a una desfeta, la del protagonista, que té la mort—sense voler-ho—, com a companya. En essència, la novel·la explica l’angoixa per la pèrdua tràgica d’un ésser estimat. I del soliloqui construïm tot un tarannà tràgic. “El dolor m’aclapara. Tenyeix cada minut, cada segon, amb una fúria desconeguda fins la mort de la Jana. Intento mirar-lo cara a cara, resistir, però tinc por de no ser capaç d’empescar-me algun motiu convincent per fer el cor fort i tirar endavant” (p. 41). En les novel·les que he llegit de Márquez hi ha poc lloc per a la rialla, la veritat.

Tota novel·la parteix d’un punt d’arrencada. En aquesta, l’autor —confessat per ell mateix— va retrobar un dia a l’avinguda del Portal de l’Àngel un antic company d’escola demanant almoina, fent de rodamón. Aquesta anècdota, que es reprodueix a la novel·la, li va servir per bastir una història d’amors i desencisos. De lluitadors i derrotats. De joia i pèrdua. El cos et queda malmès desprès de girar la darrera pagina.

Hi ha una estructura estudiada en la novel·la. M’he permès un exercici. Digueu-me friki, però la lectura m’hi ha portat inconscientment. He anat datant cada un dels paràgrafs (en total el llibre en té 104) i he anat adjudicant-los un codi temporal, per comptar al final les vegades que cadascun surt referit en la novel·la: el present (en 12 ocasions), el passat proper (en 26),  l’època de la maduresa del protagonista (en 14), el  de la seva joventut (en 27) i el de la seva infantesa (en 19). Veiem com, temporalment, estan equilibrats present i passat. Són més de quaranta anys que s’expliquen en la trama i això, el lector, ho va descobrint a mesura que avança pàgines. Alhora, per més inri frikista, assenyalava al marge, els cops que s’expressava cada un dels personatges que apareix al llibre, per veure el pes global de cada un d'ells: el protagonista  —de qui mai no sabem el nom, per cert—, ho fa en 103 ocasions —queda clar qui és el pal de paller—; en Robert, l’amic, ho fa en 38, la Francesca, l'amiga i amant  ho fa en 23; la Jana, la filla , ho fa en 12; els pares del narrador, en 18; els capellans de l’escola, ho fan en 8; i la Nora, la dona, ho fa en 7. És impossible que Márquez no hagi jugat, com un ebenista, a fer un puzle amb les peces abans d’enllestir l’ordre definitiu. Segur que ha jugat —i ha patit— per trobar l’ordre ideal; perquè aquest novel·la s’ha escrit a força de moltes versions i moltes anades i vingudes al text. No és una novel·la continua a l’ús, i en canvi, té una cadència i una musica pròpia. Imperceptible, però present. L’autor ens fa anar endavant i enrere en el temps sense marejar-nos en excés —la brevetat dels textos ajuda.

Sabem dels records d’infantesa del protagonista, de com es relaciona amb els seu amic Robert i n’acaba depenent; del primer cop que veu una dona nua; les primeres palles; els intents de suïcidi de la mare; la relació amb els capellans pederastes; els contactes amb les drogues; els primers amors; l’aventura de la Francesca, la relació amb la Nora, el naixement de la filla; el desamor, el desencís, la separació, la mort,... Saltem de la infantesa, a la maduresa o a l’adolescència sense ordre preestablert. I en els salts, en les buits que hi ha entre episodi i episodi, construïm la història i el seu desenllaç. La trama es fa a través d’el·lipsis. Del que no es diu. Flashos que el lector connecta mentalment. Potser podríem moure les peces d’una altra manera, però el resultat no seria el mateix. “Potser , ara que gairebé ja no em queda res que m’importi de debò, ha arribat l’hora de fer un pensament” (p. 101)

El diàlegs no tenen guions introductoris. Tot l’estil és un; planer, àgil, senzill. També hi ha una música; a voltes expressa amb una banda sonora que acompanya els personatges —que va ser la de tota una generació, la meva per cert— (Patti Smith, The Doors, Bob Dylan, King Crimsom, The Who, Rolling Stones, ..); i la mateixa poesia de la cadència del text de la novel·la. I una poesia que acompanya: la de Gil de Biedma, Leopardi, Rilke,...

La lectura es va canalitzant cap a un desenllaç sabut, però esbiaixat. No importa saber el final. Importa saber "com" són les coses. I per Márquez, que també és un constructor de sensacions, juga a construir-les perquè ens hi apropem a la seva manera. Ensenya fets i amaga d’altres. En la lectura es va perfilant el procés. Perquè en la construcció del procés està la força d’aquesta novel·la. En "com" es fa. En "com" es diu. En "com" es llegeix. En "com" es crea l’atmosfera; no en el que hi ha en ella, no en el que es veu. Jo diria que el pes de la novel·la està en els mateixos silencis que l’autor provoca; com baules etèries que la ment del lector va connectant dins seu. L’”espai silenciós”. Sí: aquesta seria una bella manera de qualificar la literatura de Márquez. Volgudament silenciosa. (Això m’ha quedat rodó, per què negar-ho...). Allà on també és el terreny del lector: el de la imaginació. I això només es pot fer amb la poesia.

Llibre curt però dens, doncs. I intens. I trist. Com un cop de puny a l’estómac. Fred i poètic. Dolorós i auster. Com la vida mateixa. Cent cinquanta planes són suficient per desplegar un univers. Cada vegada fujo més del pèplums novel·lístics, totxos infumables, que solen farcir-ne innecessàriament de palla i palla en la que cauen molts autors ara (d’aquí excusaria el Cabré, el mestre). Márquez domina el ritme narratiu. Bé, diguem que imposa el seu ritme narratiu al lector; però li deixa un marge de llibertat. Això és el que el fa singular.

I ja sabem que un és un vertader escriptor quan hom és capaç de crear un estil. I Márquez el té. Té poesia als dits.

Márquez, Eduard. L’últim dia abans de demà. Ed Empúries, col. Narrativa, 385. Barcelona, 2010, 146 p.

Puntuació: 9/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ