De la carpeta del veí (24): Un pati a l'escola

Té tot just quatre anys. Franqueja un portal de doble fulla, amb unes portes motllurades d’una fusta enfosquida pels segles. Davant seu, uns esglaons de marbre que arrenquen amunt, franquejats a banda i banda per dues baranes de ferro forjat que a ell li sembla llarguíssima i a la qual s’aferra amb un neguit comprensible per la por al desconegut. Dalt de tot, un rebedor i una porta amb un espiell enmig. Pica el timbre; blanc, rodó. S’agafa fort a la mà de la mare que l’empeny suaument quan el full s’obre. Darrera, apareix una dona d’edat indefinida, de cabell fosc i llis, uns ulls menuts en un rostre que és tot un somrís amable de dents amplíssimes. És la senyoreta Neus Salvat, la directora. Li allarga una mà per donar-li el bon dia anomenant-lo pel seu nom (com és que ja el coneix?), mentre amb l’altra aguanta pel collar una gossa que encuriosida, vol olorar les sabates enllustrades del noi, que avui estrena. El fa entrar a la saleta. A la paret, un quadre amb un paisatge rural i, incrustada, una capelleta amb una verge.

És el seu primer dia d’escola i un món s’obrirà als seus ulls porucs d’infant mansoi, tímid i encuriosit. Som el 1965. En ple Casc Antic. Unes lletres de colors, majúscules, sobre una placa blanca així ho anunciaven a la porta: “Escola Estudi PIPPO”. Aquest nom el conduirà durant tres anys de la seva vida —i uns quants més, quan vagi només a dinar perquè en la que farà l’EGB, no tenen menjador— i el marcaran irremeiablement pel futur, en un país que també s’anirà transformant al seu entorn sense ell ni adonar-se’n. Però ell no sap res de tot això encara. Ni del seu futur. Aleshores eren anys de jocs i aventures. Innocents.

Ara, quaranta-sis anys més tard, pare de família, la memòria és feble, però els records, aïllats i escadussers, són intensos. Passa davant aquell portal que fa anys és tancat però que un rètol anuncia una obertura propera, reconvertint la seva escola de pàrvuls (ara en dirien de primària) en nou equipament pel barri, un casal per a les dones. Es planta al davant i la seva memòria travessa la foscúria dels empostissats. I recorda...

Recorda aquelles aules àmplies,  de nens i nenes (les escoles mixtes eren una rara avis en aquell temps) on va aprendre a llegir i a escriure. Els primers números i les primeres normes. I en català! Som a inicis dels seixanta, recordem-ho. Recorda com aprenien les taules de multiplicar cantant-les cadenciosament caminant al voltant de l’aula: “tres per sis: divuit, tres per set: vint-i-un,...”. Recorda aquells dos llibres que sempre durà al rebost de la butxaca: La cafetera, de Ricard Salvat. Un conte entranyable d’una euga revoltosa i lliure. Tant de bo l’hagués guardat, anys després. I Rondalles catalanes; amb aquells versos d’aquell conte que deien. “Eren tres fadrins, digodins, de la sala capotins pimpoladins...”. Li cauen les llàgrimes en recordar com la mestra passava, entre les taules, llegint aquella i d’altres faules, com la del Joan de l’Ós, i moltes d’altres, que la memòria no albira a fixar. I com ells anaven enllaçant lletres per construir mots i frases. La màgia de la paraula, de la llengua!

Però sí que recorda la disposició de les aules, amb aquelles taules rodones de (sis?) cadires, de colors, al seu voltant. No eren gaire alumnes a classe. Quinze? Vint? No ho sap. Recorda que el primer acte de cada matí era el bon dia a tothom. Penjar l’abric i posar-se la bata, que estava arrenglerada amb la resta dels companys, amb el seu nom. Escola de dilluns a dissabte; perquè en aquell temps es podia anar els dissabtes a l’escola, tot i que era voluntari. Recorda sobretot, sobretot, aquell pati que li semblava immens, inabastable; de racons multifuncionals. Un pati d’un antic palauet, on els nens i nenes corrien lliures i joiosos. La filera que feien a la tarda per recollir la peça de xocolata, de codony o formatge acompanyat d’una llesca de pa per berenar. En sent l’olor, si s’esforça. Tots es barallaven pel crostó. Encara li dura hores d’ara la dèria per tenir-lo quan s’enceta una barra de pa a casa. 

Recorda aquell estany rodó, enmig el pati, envoltat d’una reixa de ferro que no podien saltar, amb aquells peixos de color vermell nedant amunt i avall  i una carpa negra, tan gran com el seu braç, que els empaitava. I aquella pobra granota que va morir, dessagnada, després d’una combat desigual. I com els tiraven molles de pa tot i les recriminacions de les mestres. I les tortugues mediterranies que s’amagaven entre el petit bosquet i el bardissar que envoltava l’estany, i acotaven el cap en ser caçades per les mans ansioses dels menuts. Els xiprers i eucaliptus del jardí, altíssims. Els terraplens des d’on saltaven en jocs que a ells els semblaven proeses atlètiques. Les rodes de camió gastades. Aquella atracció infantil, de bicicletes que giraven sobre un eix circular, i els saltadors de goma. 

Recorda saltar la corda amb les noies, tot i que algú pensés que no era convenient fer-ho als futurs homes de la pàtria. I la cova del fons, a tocar dels lavabos, una recreació de jardí romàntic, un indret màgic on amagar-se per recrear jocs imaginats i imaginaris. La finestra de barrots, oberta al carrer estret que circumval·lava l’edifici, avui transformat en plaça infantil, on sempre acaba caient la pilota amb que jugàvem al futbol i que un passavolant havia retornant-los-la amb força, sobrepassant la paret pel damunt, atenent els seus precs educats. “Gràcies, senyor, mil gràcies!”.

Recorda aquell dibuix del primer dia d’escola, en què les línies van sortir embotornades fora del marge. Un dibuix pèssim que volia amagar de la vergonya que sentia i que la mestra li va recollir amb una tendresa beneïtud. No recorda en aquells anys cap crit, cap recriminació, cap ensurt, cap queixa. I segurament deurien d’haver-hi. Ell era un alumne obedient però maldestre.  Recorda el primer enamorament, aquella nena de rínxols d’or, que la mestra amanyagava a la falda i ell es moria de gelosia de no poder fer... Meritxell es deia? Un nom que li esqueia...

Recorda la gossa de l’escola, la Daga, corrent amb ells pel pati; o passejant entre les taules mentre eren al menjador. I el dia que se li va endur una hamburguesa d’una queixalada, saltant sorpresivament sobre la taula. Perquè les aules es convertien en menjador improvisats. I els ressagats havien d’ajudar a les mestres a recollir els plats i els gots. Recorda la Rosario, la cuinera, aquella andalusa de pits onerosos, que comprava la fruita i les hortalisses a la parada que la mare i l’àvia tenien al mercat... Se sentia orgullós per això. R

Recorda les migdiades impossibles en unes tumbones de lona verda. I aquella escala que baixava al soterrani. Niu d’històries tèrboles. I la celebració del carnestoltes, de  la castanyera; i del caga tió (aquell empatx de caramels i llibres), i del pessebre que fèiem, dibuixant-lo, entre tots. I el dia del Sant Jordi, amb parades que els alumnes atenien davant els pares orgullosos de fer-los una compra.

Recorda, en definitiva, aquells tres anys de llibertat infantil. Sempre agrairà als seus pares que escollissin aquella escola perquè hi fes els primers passos. Recorda la tenacitat i el coratge d’uns mestres (la senyoreta Serra, el Campos, el Trilla, i d’altres que no recorda el nom) que creien en un país, en una cultura, en una manera d’educar i entendre la vida diferent a la del règim. Fins i tot, una escola que acceptava nois diferents, nois amb discapacitats, com era el seu germà, en Carles. Uns mestres que van muntar un altre centre precisament dedicat a l’educació especial per aquells pares que no volien amagar els seus fills “especials” a casa. 

Potser aleshores el nostre nen no sabia valorar res d’allò perquè corria encalçant altres nois, recreava les sèries de televisió al pati, escrivia petits contes i dibuixava somnis en llibretes de tapes vermelles que es doblegava per les puntes. Allò també li suposava un martiri. Com era que cap altre noi tractés tan malament les llibretes i ell sí? Era la seva creu. Però d’aquelles aules deurien sortir, com a mínim, bones persones. I això, en un món com el nostre, és el baluard primigeni que pot tirar endavant un país.

Ara, quaranta-sis anys més tard, s’atura nostàlgic davant aquell immens portaló (ara no li sembla tan immens) i evoca tots aquests i molts altres records. Pensa que aquest país hauria de fer un homenatge a tots els educadors que en el tardfranquisme van ajudar a forjar una generació d’homenets i donetes per aprendre a enfrontar-se al món d’una forma sana, justa i valenta. No feta a cops, ni a retrets. No deurien ser aleshores els alumnes més intel·ligents. No deuen ser ara els adults més espavilats. No deurien ni són millors que d’altres. Però sí van ser privilegiats. Els més oberts i cosmopolites. L’escola PIPPO —i per sort, d’altres escoles que com ella espigolaven la nostra ciutat i pobles— va ser un petita illa de llibertat en un país envoltat d’un mar mansuet de grisor asfixiant.

Algú va dir que una societat es valora segons sàpiga tractar els seus infants i els seus ancians. Però també als seus educadors. I els que vam tirar endavant en aquell centre encara perduren en la meva memòria i en la de molta gent. Em consta. Per algun motiu serà.

Serveixen aquestes línies, com a modest homenatge personal.

Gràcies per tot, senyoreta Salvat. Allà on sigueu.