De lectura (85) L’africà, de J.M.G. Le Clézio

 

“Àfrica era el cos més que el rostre. 
Era la violència de les sensacions, la violència dels apetits, 
la violència de les estacions.” (p. 17)

“L’arribada a l’Àfrica va ser, per mi, l’avantsala al món adult” (p. 51)

Passió africana.

Llibre de records i, alhora, homenatge al pare de l’autor. Clézio descriu el continent africà des del punt de vista d’un infant que queda meravellat per aquell nou món; les descobertes que fa als ulls d’un nen europeu, desnodrit, arribat als 8 anys a un vast continent, fugint d’una França ocupada pels nazis, a retrobar el seu pare, que exerceix de metge colonial. I el xoc cultural amb el nou destí és brutal.  “Àfrica era el cos més que no el rostre. Era la violència de les sensacions la violència dels apetits, la violència de les estacions.” (p. 17). Per ell, Àfrica serà el regne del cos. On el cos és llibertat. Ell i el seu germà juguen amb els nens negres de la colònia. Van descalços com ells. S’africantzen. Destrueixen termiters, corren per al sabana, veuen enlairar-se i pondre’s el sol des dels rius, lluiten contra les formigues, escorpins,...

El pare és metge, l’únic europeu present en una vasta extensió de terreny de la colònies franceses; primer al Camerun, després a Nigèria. Un metge voluntariós, obsedit per la seva feina. És un cor inquiet. Asocial. Dur i inflexible amb els fills. Ells l’odien. De jove, just llicenciat, demana anar  a la Guyana francesa. Ells és un rebel que renega dels errors del sistema colonial i avorreix la petulància dels colons, la seva arrogància, els seu racisme intrínsec, la seva hipocresia. Va passar-se deu anys a la Guayana i vint-i-dos a l’Àfrica. Un francès desarrelat, doncs; que quan torna al seu país per morir no sap quin és el seu lloc. 

Serà quan el pare torni a casa, vell i moribund, que Clézio entendrà una manera de fer i de ser; per què va ser dur amb ell i el seu germà de petits. La duresa de l’Àfrica se li va a marcar a l’ànima i havia de ser també ferm  amb els seus; a voltes brutal i inflexible. Pur esperit de supervivència. A cops, ens cal la distància per entendre els fets: "Em parla, amb la veu encara ronca per l’emoció, d’aquell jove ibo que li porten a l’hospital d’Ogoja, lligat  de mans i peus, amb la boca emmordassada amb una mena de boç de fusta. L’ha mossegat un gos i ara se li ha declarat la ràbia. Està lúcid, sap que morirà. (...) Unes hores més tard és el meu pare qui li clava a la vena l’agulla que li injecta el verí. Abans de morir, el noi mira el meu pare, perd el coneixement i el pit se li enfonsa en un darrer sospir. ¿Quina mena d’home ets quan has viscut això?” (p.97). Ja ens ho diu al  pròleg: “En record d’això. He escrit aquest llibre”.

El text s’acompanya de fotografies d’aquells anys, fetes pel mateix pare de Clézio. ““A les seves fotos apareixen la solitud, l’abandó, la impressió d’haver tocar la riba més llunyana del món” (p.  57).

Clézio té la virtut de saber-nos immergir en uns paisatges viscuts intensament, com obrint una cortina davant nostre i, amb la mà damunt l’espatlla, ens va senyalant indrets i records davant uns escenaris i amb la mà estesa dir-nos. “Mireu, aquesta era la meva Àfrica”. Clézio ens porta records i vivències personals escrites en prosa poètica, que ens captiva. Almenys, a mi. “Llavors nosaltres  érem salvatges com joves colons, segurs de a nostra llibertat, de la nostra impunitat, sense responsabilitats i sense gent gran.” (p. 31).

Però Àfrica també és violència, brutalitat. Relata els enfrontaments entre ibos (cristians) i uribos (musulmans), que ens recorden enfrontaments prou recents a altres latituds,entre tutsis i utus. Ens parla de maleficis i de màgia ritual. El pare sap que va una obra necessària; però no és un ingenu. “...després de tots aquells anys que es va sentir proper als africans, el seu parent, el seu amics, que el metge no és més que un altre actor del poder colonial, igual que el policia, el jutge i el soldat.” (p. 94).

Un cop llegit em vénen al cap altres lectures fets sobre el continent. La de Viatge al Congo, d’Andre Gide —que era coetani als anys que el pare de Clézio passa al Camerun— o Èben, de R. Kapuscinski (que ja us vaig ressenyar); o Viatge i caceres a l’Àfrica negra de Nicolau M. Rubió i Tudurí. Tots captivats pel contrastos d’un continent inabastable. I que encara no conec.

Le Clézio, J. G. M. L’africà. Ed. 62; col. El Balancí, 661. Barcelona, 2008, 116 p.

Puntuació: 8/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

De la carpeta del veí (19):L'horitzó infinit

Me'l varen demanar per unes casualitats de la vida, els de la revista Viure en família, fa un temps. No és que tingui cap vincle amb la línia editorial de la capçalera, però m'ha sorprès gratament la qualitat dels seus continguts. Especialment l'entrevista sobre "l'educació lenta" (lligada al moviment slow) entre els pedagogs Joan Domènech i Carl Honoré.
Havia de fer un conte que parlés d'alguna manera, d'una relació familiar (l'incest, no; veí, em vaig dir a mi mateix). I que més familiar que els  vincles i els somnis que s'estableixen entre un avi i un nét? El conte ha sortit imprès en el número 36, d'octubre-novembre (p. 44.

Doncs aquí us el deixo (si cliqueu a sobre, s'engrandeix):

Crisàlida

La festa continuava alegre, tal com va començar. La música seguia sonant i els veïns i les veïnes estaven la majoria abstrets en enceses converses, la copa a la mà. Algunes parelles ballaven al so d’una cúmbia. La gent entrava i sortia de la cuina a buscar glaçons i begudes. Algú es tancava al bany, d’on sortia poc després, amb ulls  encesos A l’ampla biblioteca, els més lletraferits departien sobre literatura i la política del moment. Les portes de les habitacions eren obertes a anades i vingudes. Una festa habitual de fi d’estiu a cal veí de dalt. 

Em vaig fixar en ella. No havíem coincidit en tota la nit. Ja feia temps que la veia distant. A l’ascensor, als matins, tan sols les salutacions de rigor i unes besades cordials. Silenciosa i un pèl moixa. D’altres cops, però, semblava revitalitzada. Era quan duia les sabates vermelles que tan la caracteritzaven. Sabia que aleshores tenia una cita amb algú que l’esperava. Potser a la casa del bosc. Potser en alguna cala aïllada. A ella li escau el mar, només cal veure-la.  Si es perdés en una illa no em costaria imaginar-me en quina. La dels cinc fars, segurament. Però veia clar que alguna cosa no rutllava del tot.

Encara recordo el dia que va arribar al replà. Arrossegava una maleta grossa, gastada, farcida d’enganxines i receptes. Era més aviat un bagul. Segurament plena de roba, llibres i records. Els llibres, els vam intercanviar. Alguns eren de cuina; però no em van servir de gaire, maldestre com sóc. La roba, de gust exquisit, la vaig anar trasllucant en trobades aïllades. Els records, no. Els records són personals i cal entaforar-los a la butxaca. Per poder tocar-los de tant en tant i cerciorar-se que hi són, sense gastar-los. O airejar-los quan no facin mal. Sempre he respectat el silenci entre línies. Hi ha escrits que diuen més del que no citen. Jo no conec aquest art de la metàfora. Per això m’agraden tant els seus posts. Tenen el do de l’alquímia i la bruixeria. Serp enigmàtica, en cos i ànima.

Asseguda en una cadira, departia amablement amb d’altres veïnes. La nit estelada de rerefons. Se li retallaven els rínxols en l’skyline de la ciutat. Es va alçar les ulleres. Va tirar els cabells enrere, en aquell gest tan particular i elèctric que em subjugava. Segur que m’és d’un home s’ha rendit en aquell posat. Sempre he pensat que els seus ulls maragdes eren un horitzó on abocar-se. I en canvi, ara semblava que ella era el naufragi. 

Ens vam fitar. Li vaig fer un gest i em va venir a trobar. “Tinc fred” va dir a les companyes com excusa per entrar dins el pis.  M’hi vaig avançar i la vaig prendre, amicalment per la cintura, fregant-li els braços amb les dues mans. Estava destemprada. certament. Potser havia de cercar una nova escalfor que cap flassada oferia. 

Prop seu, oloro el seu perfum de te verd, d’un to lleugerament picant. Tendre posion. Mentre sortíem al replà, algú havia posat  Yan Tiersen al disc. Ella es va aturar. La música sempre encén un reducte a l'ànima. “La història es repeteix”, em diu de cop. Sé que pensa en aquella tarda, al carrer Jourdain.  “De fet, tot no anava tan bé, asseguts a la terrassa del cafè de davant, veiem casa nostra, tan trista, al final, amb nosaltres a dins”, fa la cançó. Algú que té París de referència té tota una manera d’entendre el món al seu abast. París, no sempre és una festa; com diria Vila Matas; però si un confident fidel. Per sort, tots nosaltres tenim Blogville; riba i pont a la vegada.  

Recordo que una nit va venir a sopar a casa. Deuria ser el mes d’abril. El seu mes preferit, com el de Sabina. I recordo aquell coulant que em va regalar com a benvinguda. Encara se’m desfà als llavis. El cor d’un home es pot conquerir per l’estómac. Des d’aleshores van intercanviar discs i confidències. I una nit, al cafè de sota casa, ens vam posar a ballar aquella cançó melangiosa. Ell també hi era, sortit de no se sap on. Va ser el dia que vam descobrir que hi ha ànimes bessones en cossos diferents. Per això d'esperits irreconciliables. És estranya la distància. I és més sorprenent l’oblit.

Per sort sempre hi ha gent al voltant. Sempre hi ha gent a qui acollir-se en la pròpia solitud. Penso això ara, quan m’anuncia el que li ronda pel cap. “Vull deixar el barri”."Com?” “Potser deixaré el pis una temporada”, em diu, mirant passadís enllà. Sembla que li costi dir les paraules. L’agafo per la cintura i la vaig girar cap a mi. “Com?” repeteixo. “Ja res em reté aquí…” “Però estem nosaltres, els veïns…” En aquell moment em va semblar un ocell caigut del niu, fràgil, que cal acaronar. I en canvi, m’adono que fa temps que vola ferma pels boscos de la desmemòria i l'oblit. Hi ha esperits que traspuen llum. Hi ha escrits que són tot un paisatge. El seus ho són. Ho llegeixo en el seu gest i ho llegit al llarg d’aquests anys en el seus posts.

En el fons entenc perfectament el seu sentiment. O crec entendre-ho. “Algú s’entristirà…” “Ho creus?” “Saps que sí...” 

Li demano que em deixi les claus del pis. “I això?”, em diu. “Tens alguna veïna que t’hi espera i no ho sé?”, em demana amb un somrís mig lasciu. “No. És per quan la nostàlgia  em llivanyi l'ànima. Per fer una mirada al passat”. "El passat ja no hi és, veí. Tot és un pervenir incert. No siguis melangiós." Té raó. La vida és un camí sinuós, amb marges i dreceres. Les seves paraules em recorden aquell vers de Gil de Biedma. “Para pedir la  fuerza de poder vivir / sin belleza, sin fuerza, ni deseo/ mientras seguimos juntos / hasta morir en paz los dos / como dicen que mueren los que han amado mucho”. Potser està esgotada. Potser a de fer taula rasa. I no sé si cap vident dirà el que ella ja veu. Potser necessita reinventar-se. Deixem-la, doncs. Ella és un esperit lliure amb un cor que no cap en un puny.

Em recordo de quan era petit, a escola, m’encisava la màgia dels cucs de seda quan, tancant-se dins els capolls filamentosos que havien construït, ressorgien metamorfitzats com papallones al cap d’un temps. Potser ara li cal això, esdevenir una crisàlide. Quan retorni -que tornarà-, serà la més bella papallona del jardí.

"Ens deixes, doncs?"

Em mira. I no respon. Somriu. Es planta al davant i em dona un bes al front. Com fa un mare a un nen petit. Gira i m’ofereix una esquena que fendeix l’aire. Hi ha cossos que no caben en un quadre per molt que t'hi escarrassis. Ni en mil. Se t'esmunyen als dits. “Tornaràs?”, alço la veu perquè em senti. No respon. Com fa la Liza Minelli a l’escena final de Cabaret -a ella, que tant li agrada ballar-, d'esquena a mi alça la mà dreta,  mou els dit enlaire i sense girar-se, els agita mentre la seva figura es perd en el fons del passadís. Es fon en negre. Misteriosa. Inclement.

“Estic aquí. Estarem tots aquí” li dic, cridant ja, des del llindar. Sé que ho sap. Sé que ho sent.

Deixo la porta ajustada.

Potser sí que hi ha una vent nou que puja del replà...

De lectura (84). Rèquiem d'Antoni Tabucchi

“Hi veig que has de visitar una persona, va dir, 

però la casa que busques només existeix en la teva memòria o en el teu somni.” (p. 23)

“sempre necessitem una història, encara que no ens ho sembli” (p. 90)

Un diumenge d’estiu, un home llegeix El llibre del desassossec (títol premonitori) sota una morera en una masia d’Azeitão, a la regió de l’Alentejo. De cop i volta —per un estrany sortilegi; potser és només un somni— es troba enmig Lisboa. És un dia xafogós, la samarreta se li amara de suor (la suor que devem tenir tots quan tenim malsons?); i deambula per una ciutat semideserta. Sembla tenir clar però, on va i què ha de fer. En els seu particular trajecte, es troba personatges peculiars (cada un és el títol d’un capítol) que li van obrint l’esperit: un venedor de loteria, un cambrer, el porter d’una pensió, el vigilant d’un museu,...). “Jo ja no tinc ànima, vaig objectar, ara tinc inconscient, he agafat el virus de l’inconscient, és per això que he estat capaç de trobar-te.” (p. 31) L’home recorre barris i carrers de la ciutat –els que heu estat a Lisboa, els reconeixereu (Praça de Riberira, Cais do Sodré, Baixa Lima, Jerònims, Oeiras, Alto da Barra,...)-, a la recerca de persones i objectes que han estat referents i desapareguts en la seva vida.

La mort és ben present ja que va a la recerca d’algú en concret (la seva ex-dona Isabel; morta en estranyes circumstàncies; a qui no troba; o el seu pare mort, que se li apareix de soldat!, o l’amic de l’ànima que va morir de l’herpes zòster (sí: jo també he hagut de buscar què era) que el rep a la tomba i amb qui se’n va a sopar!,... Tots es van encavalcant sense cap lògica aparent més enllà la d’un viatge on no hi ha límits ni traves. Salts en el temps. Fantasmes pertot. Una mirada diferent a la realitat? “...¿no hi havia la possibilitat que ara el quadre fos diferent pel sol fet que els meus ulls els veurien d’una altra manera? "(p. 59)

Aquesta novel·la, que parla de la mort de gairebé com un fet alegre, és un rèquiem a amics i coneguts, i al mateix temps, un viatge errant, un somni. Però sense oblidar també que és també , un homenatge a Portugal, o a una manera de ser portuguès a Lisboa. Més que una novel·la, sembla un assaig sobre l’ànima i l’inconscient. Un divertimento literari, diria.

És evident que el leivmotive de la novel·la és voler explicar en paraules un somni que deuria colpir a l’autor i que necessitava plasmar en paper. Segurament el record del vell amic, o el de la dona absent. Ja veieu que cal prendre’s amb precaució la trama. Més ben dit, la no-trama. En els somnis ens podem fer totes les preguntes perquè ens podem donar totes les respostes. Això és el que fa el protagonista de la historia que va a la recerca de respostes que el subjuguen.

Finalment, pren part en una partida de billar, on sembla que el protagonista ha de sotmetre’s a la decisió del seu destí. “L’estranya trajectòria que havia de dibuixar la meva bola per arribar a la bola de l’adversari em va semblar una premonició” (p. 83) Si fa carambol.la o no, deixo que ho descobriu, si us ve de gust.

Per mi, que Tabuchi fa un "demarré" amb aquest llibre. Però és clar, és Tabuchi qui l’escriu. Si jo us explico un somni dels meus, encara us desvetllaríeu i no és l’ocasió. Ni el moment. Però com diu ell: “jo no tinc cap mena de confiança en la literatura que tranquil·litza les consciències” (p. 97)

Tabucchi, Antoni. Rèquiem, Ed. 62; col. El Balancí, 411. Barcelona, 2001; 107 p.

Puntuació: 6/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

Ens fem grans... Cel.lebrem-ho?

Veig que la veïna més calenta de l’escala fa anys. En aquests temps llegeixo altres natalicis. I això em fa pensar que demà serà l’onze de setembre. I què passa cada Onze de setembre? Tres coses:

1) alguns catalans tornaran  a somiar en una nació més rica i  plena;

2) els ianquis homenatjaran els morts del seu  atemptat de les torres bessones; i

3) el veidedalt fa anys. Fa anys blocaires, s’entén. Quatre exactament. Cada dia més gran i cada dia més guapo, tu! (Com que no tinc avia, m’ho dic jo mateix).

Sé que darrerament no estic tan actiu comme d’habitude. Serà que el paio aquest alemany ja s’ha instal·lat definitivament al meu magí. I que la crisi d’idees veïnals és pertinaç (com la sequera en temps de Franco). O que realment, ja ho he dit tot i no hi ha més oli en el llum.

I mira, per on, em poso nostàlgic (sóc dat a la melangia) i miro enrere per fer balanç. I penso si paga la pena de seguir. Tranquis: abans que digueu “Veí, no, no te’n vagis!” (sóc sibil.lí, eh?) , ja us dic que em quedo. Coi, si el lloguer aquí dalt és gratis! I sempre trobo missatges a la bústia!

Quan va néixer el blog - ni sé com- va voler tenir un toc entre literari i bandarra. Crec que segueixo fidel als meus principis. Si és que encara hi ha principis. En aquests quatre anys he obert diversos fronts: comentaris de llibres a De lectura; he recollit algunes cites a La frase de la setmana, he desempolsat poemes De la carpeta del veí; us he ressenyat històries a De pel.lícula; he promogut –i heu participat en set tongades  de les Històries veïnals (algun dia, us ensenyaré una edició que vull preparar); us he dedicat algunes Memedicatòries; he mostrat les vostres imatges del Museu blocaire del disseny friki; ens hem escalfat plegats amb relats a De calents i contents; hem ballat junts am Sabates vermelles; hem fet alguna juerga de nivell al terrat, ens hem fet regals amb el Blocaire invisible, us hem ensenyat els veïns de la  13 rue de Blogville,... En fi. Hem rigut força i crec que encara tinc ganes de dir coses. I tinc reptes pendents. Us he d’explicar com va anar el meu exili a Colmenar Viejo, per exemple. O mostrar-vos la vintena de llibres que tinc pendent de ressenyar-vos. O les pallisses futbolístiques que les meves acòlites del FC Maleruveïnes han infringit a les HFC del tanoca. Però el veí té una vida complicada fora del replà i hi ha altres fronts oberts. Anem a pams o d’aquí quatre anys més, tots calbs.

I abans d’acabar, per si encara no ho heu vist, us recordo que fa setmanes va acabar el 1er Microrelat veïnal! Va quedar rodó! Serà per coses com aquesta que em no em resigno a abandonar-vos.

Vinga! Teniu sacher, cava, mojitos i porrets al terrat. I a discreció. Fins i tot el convido a ell (sempre té alguna bola que explicar-vos). I mira, per on, també podem celebrar que he superat aquest mes els 100.000 polvos! Vull dir les 100.0000 visites!  (algú que em sé ,dirà que el 90% sóc jo mateix que les faig) Poso música i a les noies, que vulgueu, us reservo un ball, per ordre alfabètic.  Això sí, vaig descalç: per no fer mal.

 

De lectura (83): Fanny, de Carles Soldevila

Però la fama pot més que els fets (p. 66)

Añadir leyenda

Monòleg interior.

Fanny és una joveneta de disset anys, de casa bona que ha quedat orfe de pare de fa poc. Sense que sapiguem ben bé el motiu, decideix fer-se ballarina de cabaret. Llueix unes cames magnifiques i per això és acceptada i enlairada en el conjunt de coristes de l’Avinguda Paral·lel on actua cada nit; primer en el cor, després com a vedette. Evidentment, la mare, superada pels esdeveniments, no vol que s’hi dediqui, però no té prou autoritat moral per impedir-ho. Fanny sembla revoltar-se davant la hipocresia de la seva classe social i com a mostra de rebel·lia en record del pare adúlter (“Entre ells dos l’amor devia fer molt de temps que era mort i enterrat” (p. 23). Fanny, que és el nom artístic –no en sabem el real– es pren ben seriosament i digna la seva professió per donar sentit a la seva vida. “...ser alguna cosa; maldar en alguna direcció” (p. 29) Els germans grans, que s’han anat a Argentina a fer fortuna, no li fan gens de costat, ans al contrari, i aconsegueixen que la mare els segueixi. Fanny, doncs, entra en un món desconegut amb una candidesa que exaspera i es va fent madura a força dels cops rebuts. De mica en mica s’adonarà de quin pa s’hi dóna en aquest ambient.

Els pensaments de Fanny van construint la trama, però d’una forma saltejada. No és ben bé un diari personal, tot i que està escrita en primera persona. És un monòleg interior. Com si ella parlés amb ella mateixa i els personatges. Fanny sap que lluita contra la incomprensió social  i que s’ha fet malbé el nom. El seu i el de la seva família. “Des del moment que faig aquest ofici ja sé que la meva virtut no és article de fer per a ningú...” (p. 66). Es fa dir, en un to ensucrat, “la deeesa dels amors venturosos”. Fanny juga amb els pretendents però sempre mantenint-los a la ratlla de la seva virtut. Busca realment donar-se a un home i perdre la virginitat, però en base a l’amor, no a qualsevol preu. Ella no vol caure en el joc viciós de la resta de ballarines. Sembla que vulgui portar la seva escala de valors en el seu ofici. “Saber que si no sóc com les altres és perquè no vull, no pas perquè no puc.” (p. 116)

Però la fama té els seus perills aparellats. En el zenit de l’èxit algú farà córrer la brama que té sífilis. Fanny té un comportament dual: és capaç de despullar-se a l’escenari, com una gran professional; però incapaç de despullar-se en la intimitat amb ningú si no és per raó d’un amor fidel. Ella n’és conscient. “Sóc un cas ben curiós, jo.  Per primera vegada sec al costat d’un home en un restaurant. He sortit a escena si fa no fa nua; m’he sentit grosserament admirada per milers d’espectadors, però només fa deu minuts que he dit a algú: t’estimo” (p. 152)

La candidesa inicial de Fanny es va transformant en l’assumpció d’una situació difícil; on d’un estatus envejable va caient en una situació dura, sola i enfrontada a tot. Fins i tot ha de superar el moments més baixos on plana el suïcidi. Ser admirada i enfrontar-se a les gelosies i les trampes que porta aparellada la fama li fa assumir amb constància el seu màxim desig. Lliurar-se a Jordi, al seu estimat, sabent-se enamorada i corresposta.

Cal situar la novel·la en el context històric on va ser publicada, als anys trenta. Fanny va ser titllada d’immoral en el seu moment. L’autor, Carles Soldevila,  es defensava dient que, si de cas, seria “amoral”. A diferència de la coetània Vida privada de Sagarra, m’ha semblat una nova molt més endolcida; sense la força d’aquella. Però recomanable.

Soldevila, Carles. Fanny. Biblioteca Selecta. Barcelona, 1994 (14 ed.)

Puntuació: 7/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

Hi ha l'Estellés, encara..

Una proposta de: Josep Lozano i Victor Pàmies

Dir que vaig descobrir la poesia a través de Vicent Andrés Estellés i voler ser poeta seria com dir que vaig descobrir la xocolata desfeta i voler ser pastisser. Pecador impenitent, vaja. Però és cert.

El primer llibre de poesia d’una autor català que vaig  llegir va ser d’ell: L’Hotel París, d’aquella col·lecció de culte, de tapes blanques i butxaca, que es deia «Els llibres de l’Escorpí», d’Edicions 62. Jo tenia aleshores disset anys i era verge. Vaig decidir aleshores dues coses: una) que havia d’anar a París, a un hotel i deixar de ser-ho amb una autòctona; i dos) que volia ser poeta.  Només en calia la parella en el primer cas, com la Françoise que apareix al llibre d’Estellés. Per al següent objectiu, només em calia paper i llapis. Com que això darrer ja ho tenia, vaig començar per aquesta segona opció. Digueu-me pràctic. 

El següent llibre que vaig llegir va ser d’ell també, Hamburg; i un de Miquel Martí i Pol, Vint-i-set poemes en tres temps. Després de llegir-los ja vaig veure clar  que mai arribaria a ser poeta, per molts fulls que emplenés i llapis que despuntés.  Però moriria en l’intent, si calia. I vaig comprar molts llapis i vaig guixar molts fulls. I en vaig dedicar molts a moltes al·lotes. Cap es deia Françoise ni cap era francesa.

No vaig anar a París fins un any més tard. Hi duia un llapis i un paper a la motxilla. Però cap amant. Era evident: seguia sent verge i seguia sent aprenent de poeta. Encara ara. D’aprenent. De verge, per sort; no. Crec. Després vaig descobrir Vinyoli. I Ferrater. I Rilke. I Kavafis. I Hauden. I Bendetti. I Lorca. I Neruda. I Alberti. I Aleixandre. I Gil de Bielma. I Foix. I Espriu. I Carner. I Brossa. I Parcerises. I Formosa. I Fulquet. I Pons. I tants d’altres. Definitivament, si són ells, perquè cal emplenar més papers?

Mentre, segueixo menjant xocolata i pensant en escriure algun dia un poema com aquest:

II

Hi ha encàrrecs, hi ha consignes, hi ha flames a trametre.

Ens cal dubtar també, i tenir fam i fred

I aguardar, sense son, tota la nit així,

Fins que el dubte s’acabe, fins que la nit s’acabe.

Hi ha pecats, hi ha desgràcies, hi ha el dubte, la bandera.

De tot açó gemecs, les mans apegaloses,

El crit sense resposta, el silenci, la fúria.

Vicent Andrés Estellés. L'Hotel París.  Ed. 62, Els llibres de l'Escorpí, 14. Barcelona, 1973

Un país a l'espera... (24/7)

Post dedicat a l'Anna Tarambana, perquè voldria ser un blocaire 24/7 com ella 

(com diu el Xexu) i sé que els nens li agraden.

Estació de la Renfe de Flaçà. Espero l’arribada del darrer tren que ha de dur la meva filla. Com sempre, arriba amb retard. Un clàssic que dubto mai ningú pugui esmenar. Va amb el caràcter mediterrani, això. Però és un retard moderat aquest cop. Amb les obres a les vies a l’entrada de l’estació, algun dia, senzillament, el tren ni ha arribat! M’espero al parc que hi ha al davant, per treure’m el calor que duc al damunt i a veure si sota les moreres passa un bri d’aire. L’ambient és apegalós. No acabava l’estiu, ja?

A la parada de taxis, el conductor jeu avorrit esperant algun client. Un pagès ha posat una parada de fruita en un racó ombrívol. Una dona grassa, ven roba al seu costat i fa servir el cotxe d’aparador improvisat. Mentre obro el llibre que m’ha d’omplir aquests vint minuts d’espera, veig que s’apropa una colla de nois i noies amb bicicleta. Xisclen i criden entre ells, fent curses. Infants. Jo crec recordar que un cop també vaig ser-ho. Les Orbea eren les reines de la colla, en aquells temps. Ara hi ha bicis de mil tipus i noms impossibles de recordar. Els nois (i noies) arriben assedegats. S’agombolen entorn la font. Tindran entre sis anys el més petit i uns deu o onze el més grans. Són una dotzena, ben bé. No més. Rere seu, veig que els segueix un grup de sis mares, cofoiament ataviades amb vestits llampants i acolorits. Algunes més discretes, amb mocadors al cap. Els nens s’encalcen entre ells, juguen a tocar i a parar. La calor no els és cap impediment. El grup de mares s’asseuen en dos banc a prop del meu. S’han dividit en dos grups.  Les de més a prop parlen en una llengua gutural, incomprensible, en un to alt. Riuen sovint. Senegalès? Camerunès? Sé que no existeixen aquest idiomes però imagino que són d’allí. Els nens, no ho he dit, són tots negres. Com elles. Bé; no tots. Veig un parell que semblen magribins. Ho veig clar quan parlen entre ells en un àrab sibilant. Semblen germans. I em fixo més i hi ha dos,un nen i una nena, que tenen la pell ben blanca.. Però tot d’una sento que uns i altres s’adrecen en català entre ells. Han de prendre una decisió. És un guirigall de veus on sembla que tots vulguin tenir la darrera paraula. Ho fan en un català empordanès que tomba d’esquena. Evident: han nascut aquí, van a l’escola aquí i entre ells, el català és el seu idioma vehicular. Fa gràcia veure a un xicot que no aixeca tres pams de terra, negre com el carbó, parlant un català que els xaves de Barcelona ja voldrien per ells! Decideixen fer un partir de futbol. Què hi ha que agermani més que una pilota? “Em passa la bimba senyor?” Li xuto. Uns dents blanquíssims, sota uns ulls com plats, em somriuen. “Gràcies!” I se’n va a buscar els companys. “Qui la para?” “Jo no em poso de porter!” “Última!”. A la noia que li toca, sembla resignada. “Un gol, i prou, eh?” Una de les mares la crida i ella li respon, ara en el seu idioma, donant-li llargues. M’adono que no hi ha cap pare al parc. 

Veient aquesta escena penso que aquest país no té res a veure amb el de la meva infantesa. Però m’agrada veure jugar a pilota nens i nenes de diferents ètnies, sexe i edats entre ells. I cridant en català. 

Aleshores penso que potser, aquest país no està perdut del tot.

Fins i tot quan sento arribar el darrer tren.

El veí de retorn: Islàndia, mil cels esplèndids

Post dedicat als que em vau desitjar un feliç viatge

Islàndia és mil cels.

És el roig iridescent del matí que es traspua, tímid però enèrgic, rere els cortinatges de l’habitació d’hotel on et despertes. És el roig encès que l’horitzó marítim engoleix, hores molt més tard, lentament; com si no volgués deixar-se cobrir pel teló de la nit. Islàndia és un paisatge sorprenent i canviant tothora. Mil paisatges emmarcats per mil cels que s’inventen cada dia. Des d’un blau límpid a un gris cendrós. De núvols allargassats, clivellats, tous, pinzellats, sobreeixits, o d’enclusa. Cels d’una llum corprenent. Una delícia pels sentits. Per la vista, sí; però també per l’olfacte; el tacte, el gust i l’oïda.

Islàndia és la màgia tel·lúrica de les muntanyes sorgides de la fragor de la Terra. De les planes forjades pel pas de l’aigua i els temporals de vent i neu; de la lava i el magma escopit per desenes de volcans segles enrere. I també en temps presents. Ja sabeu: el Eyfajallajökull (la grafia, a l’illa , és impossible de memoritzar) també s’ha fet sentir enguany. De les roques magmàtiques encatifades d’un verd molsut; on els peus s’enfonsen i el bestiar transita. El de les carreteres i pistes de sorra emmarcades per fites grogues que es succeeixen cada cent metres. És la braor ensordidora dels rius i les cascades que cauen a plom, fendint l’aire des dels lloms del turons, en angostes valls o en falles basàltiques obertes al terreny, com si la terra volgués despullar-se obscenament.

Islàndia és un espectacle permanent. La gespa que entapissa molts terrats de cases centenàries, amb tan sols dues portes i una xemeneia d’obertura. Són les corrues de cavalls cavalcant en grup –de raça autòctona– i de xais de cotó fluix, que pasturen lliures sempre en parella o trios; que miren desafiant el viatger. Islàndia són les platges de sorra fina, llargues, solitàries, infinites; d’un negre opac, entapissades de còdols arrodonits pel vaivé del mar; amb matisos ocres i foscos, escortades per penya-segats que cauen a plom al damunt, teló petri, refugi d’ocells que lluiten per un espai agrest i inassolible; colpejat incessantment per un gregal, a voltes, ensordidor.

Islàndia és una catifa de verds intensos, de tons canviants segons allà on el sol l’encalci; conreada i esquitxada per blocs de palla trenada; que els tractors emboliquen en plàstic blanc, blau o negre; com terrossos de sucre que esperen dissoldre’s en el sòl. I que després amunteguen en piràmides arrodonides perquè el bestiar s’alimenti en el dur hivern. Però és un país sense boscos esponerosos; més aviat de bosquines humils, esparses.

Islàndia és la gent amable, que t’ofereix el menjar típic, que et permet repetir de cafè tant com vulguis, que parla una llengua oclusiva, inintel·ligible per l’orella llatina; que es refia de tu; que t’acompanya i assessora. És el “gutang dag” del matí i el “gudent tog” del capvespre. Un vespre estiuenc —de jersei prim— que s’allargassa irremediablement cap una nit que no sembla voler mai arribar.

Islàndia té una olor pròpia: la de la terra humida amarada per la pluja incessant. És un escenari tothora mudable; on totes les formes de l’aigua hi tenen cabuda: aigua d’una pluja fina o de gotims inclements —a Islàndia, diuen que només cal esperar quinze minuts per saber quin temps farà—; l’aigua d’una Atlàntic fred que amara les costes salvaguardades per petits fars de colors ataronjats; l’aigua d’uns rius i corriols a les altes valls que cal creuar per guals poc profunds; l’aigua dels guèisers que esclaten enlaire, sense previ avís i que es volatilitzen en milers de gotes al teu cap; l’aigua en bombolles emergents, d’olor sulfurosa, que desfan el sòl en un fangueig impracticable i perillós; l’aigua d’unes cascades ensordidores, que semblen anar a buscar la fi del món en precipitar-se cent metres avall; l’aigua d’unes glaceres sempiternes –paradís d’esquiadors i escaladors–, que reculen any a any, malgrat tot, per l’efecte hivernacle i que es trenquen en icebergs –blancs, negres i blaus- de formes imprevisibles que suren, majestuosos, per llacs gèlids arran de mar. L’aigua en forma de boira espessa que a voltes t’atrapa de cop, dalt d’un cim; o enmig d’una vall angosta, i t’embolcalla amb un llaç poruc que ni el sol de migdia pot travessar. I ja no saps on ets ni on vas.  I imagines que aquells tres excursionistes sortits d’enlloc han estat tan sols un miratge o les ànimes de tres elfs que han sortir a saludar-te i que la boira engoleix de nou.

Islàndia és país de sagues centenàries. La història oral d’aquells primers avantpassats que el van colonitzar però mai domesticar –perquè la terra no es domestica: s’hi conviu i prou–; de llegendes de fantasmes, elfs i trolls; de víkings aventures –Erik el Roig ens somriu des de la seva cabana estant; amb una llengua que no ha mudat gaire en mil anys; del primer parlament europeu, de caràcter assemblearis, ja al segle XII, instaurat a l’aire lliure, en plena natura —a Pingvellir—; de masies aïllades a peus de les faldes de les muntanyes esfilagarsades pels cursos de l’aigua que les creuen; d’altiplans d’aspecte llunàtics, allà on el sòl és roca nua, on només el vent hi transita i el testimoni de pedres apilades, en curioses ofrenes piramidals, acullen les ànimes dels espectres que per la nit hi transiten; d’una carretera que circumval·la tota l’illa i des d’on s’arriba a tot arreu; de volcans adormits i d’altres que es desvetllen sense previs avís i demostren que ells són els vertaders senyors de l’illa; de rius de lava que la mà de l’home ha fet transitables; d’una energia latent que jau sota terra i que sembla que en qualsevol moment pot eclosionar.  No és estrany que Jules Verne s’inspirés en el seu Snaefellsjökull per on iniciar el seu mític Viatge al centre de la terra. Islàndia demana respecte, doncs.

Islàndia és el paradís de les aus; i entre aquestes, els ànecs, les gavines i els frarets són els amos; aquests ocells que viuen mar endins i que a l’estiu acudeixen en centenars de milers a reproduir-se a les costes. Un mar solcat també per diferents famílies de balenes i foques que també deixen entreveure els seus lloms al turista encuriosit. Islàndia és un país discret; net, polit; ordenat; amable. Acollidor. El paradís de la targeta de crèdit (el pa i els copes també es paguen així!).

Islàndia és la suma de moltes Islàndies i que sembla que mai acabis d’abastar. Com si l’illa volgués tenir una carta amagada que el viatger entossudit en sortir dels circuits marcats ha de saber descobrir. Per això haurem de tornar-hi; per entendre la màgia que aquesta illa zelosa d’ella mateixa, ens amaga; com si sabés que el seu encanteri no ens trasmuda, ni es traspua ni s’explica; tan sols es viu a la pell i en directe; que t’atrapa, sense més música que la que el seu paisatge t’ofereix.

Islàndia és una terra amable i agresta alhora. Mai havia vist res de semblant en tan poca porció de terreny i crec que no hi ha res de parell a la terra. Cal anar-hi per entendre-ho. Cal escalar, tot sol, algun cim erràtic per sentir-se en comunió amb un mateix. Deixar que el vent et colpegi el rostre i la suor del cos se t’amari a la pell. Submergir-se després en una poua d’aigua mig bullint i escoltar el silenci de l’entorn. I mirar d’entendre que només un caràcter lluitador ha d’identificar aquest poble que ha de conviure amb aquest entorn, a cops feréstec; a cops inclement.

Potser aleshores entens l’enrenou de la zona de festa de Reykjavik, on hordes de joves —i no tan joves— es llencen a passejar pel carrer o entaforar-se als locals de moda i a cridar, cofats amb talons de metre i minifaldilles de pam, i llaunes de cervesa a la mà, que ells són els vertaders habitants de l’illa; els descendents d’aquells aguerrits víkings que van posar peu a Grenlàndia i Nord-amèrica; molt abans que Colom hi arribés; perquè ells hi resten tot l’any, quan la neu s’alça mig metre pels carrers i la llum del sol només apareix quatre hores en el pic de l’hivern. Allò també és Islàndia. I tu ets tan sols un passavolant que ha quedat encaterinat de la seva màgia. Per sempre.

Islàndia és la del bes encès, golós; de l’ànsia continguda; de l’amor latent que eclosiona;  la pau retrobada.

Islàndia, la dels mil cels esplèndids.

PS Si voleu veure més fotos, cliqueu aquí

 

El veí se'n va de vacances...

Vaig a veure si l'islandès aquest que està sota terra quan fa gàrgares cada mitja hora em recepta alguna cosa per l'afonia...Perquè això que la  gent mira no deu ser cap "explosió seminal" autòctona, oi? És que m'han dit que aquella gent descendeixen directament dels víkings...

PS I a veure si en tornar no m'agafa el coi de vaga dels control.ladors...

PSS Sigueu bons minyons/es els que us quedeu per aquí i fregeu-me un cop per setmana el replà, eh? Que el veig molt llardós darrerament.