6 d’octubre de 2006

Cues de pansa, sisplau!

Aquest matí, com cada matí de l'any, plogui, nevi o peti un sol de castanya, a dos quarts de vuit he baixat al forn de davant de casa a comprar el pa. Cada dia faig tres entrepans: els dels meus fills per l'escola i el que m'emporto a la feina. Avui tocava fuet. Pa calent i turgent, amarat generosament de tomàquet de sucar i oli del bo (no de Borges). Uhmmm! Com cada matí, he deixat la petita davant a l'escola.



-Has agafat l'entrepà?- li pregunto, abans que inici una cursa folla cap la cua d'entrada que comença a ser engolida per la tirania de l'ensenyament. Ha sonat el timbre. Sempre arribem justets. No ho puc evitar.
Cara d'estupor per única resposta.
-...! Ejem, papa... Em sembla que me l'he deixat a casa! -respon, ella, capcota.
Horror! Llamp de llamp! (renega el capità Hadddock). I aleshores surt la fera ferotge (like Ovidi) que tot pare comme il faut duu a dins.
- Com que "et sembla"? Te l'has deixat o no? Sempre fas el mateix! És que no sé on tens el cap, noia! Això et passa per no escoltar-me i anar a la teva bola i bla, bla, bla. I ara què esmorzaràs? eh? Cues de pansa? -(inquireixo, burleta)-. Sort tens del teu pare que si no...
Poso la mà a la cartera, en un gest generós i d'amorf paternal
-Et dono el meu entrepà (snif, snif!) i procura no tornar a...
Estupor!
L'entrepà tampoc és on hauria de ser; ergo, un servidor també se l'ha deixat. Arrrgggh!
Mirada còmplice i comprensiva de la filla. ("És un cas impossible", pensa; "però és el meu pare i he de suportar la creu", es reafirma). Jo, d'un vermell pigot, m'enterro en els fonaments (Pedrolo dixit).

Aquesta situació, ben real, d'avui mateix, m'és costum i companya habitual. Tindré alguna virtut (crec) i força defectes. I entre aquests, el despiste nés el primer i destacat. Ja m'ho deia l'àvia: "Un dia perdràs el cap". Potser ja no el duc i no m'he adonat. No seria estrany perquè tinc una llarga llista d'oblits memorables, d'objectes quotidians en llocs inversemblants. Podria dedicar-vos un cada dia en el blog i per Nadal encara hi seríem. Però tampoc es tracta d'avorrir el personal. El tema "claus" és el meu favorit (vull dir les de pany, els altres també, però no es tracta ara de posar-vos en situació).

Claus que deixo posades a la bústia i un sant veí em retorna amablement tres hores més tard (6 cops). Claus que descobreixo posades al pany de casa quan torno a altes hores de la nit (2 cops); i amb la família dormint a dins! Claus deixades al pany d'aquella moto que, per cert, mai més vaig tornar a veure (1 cop) o que retrobo posades a la mateixa moto que ara tinc i que ningú (!?) ha vist (4 cops) o que algú ha vist (hi ha gent bona encara) i ha deixat en un bar proper (2 cops). Claus deixades al portal del pàrquing, a peu de carrer (1 cop), tota una nit. Claus de cotxes de la feina perdudes nosécomperquèles duiaasobre,t'hojuro! (1 cop). Claus deixades dins el cotxe amb el cotxe tancat (i consegüent vidre trencat per entrar-hi) (1 cop). Claus caigudes en una piscina (1 cop) , en l'escusell d'una claveguera al carrer (2 cops) o retrobades dins la rentadora (5 cops) o en la butxaqueta del banyador dins el mar (1 cop; ja deia jo que m'apretava molt!). Claus que no conec de qui són trobades dins la meva butxaca (ho juro!, 2 cops), tot i els intents reiterats de volers-les tornar al seu propietari. Claus que pengen al rebedor de casa que no recordo què caram obrien (n'hi ha 6). Claus que agafo a la dona pensant que són les meves (cada setmana, un cop; coi que es canviï l'avarca que hi penja, que és com la meva!). Claus que em cauen de la butxaca enmig del carrer Aragó i quasi monto un patibull en voler-les recollir des de la moto estant. Claus que queden trencades al clàusor (1 cop). Claus que ...No cal seguir, oi?

Podríem seguir amb el tema mòbils (mòbils oblidats a taules de bars; caiguts al WC en acalorades converses mentre t'apuges la cremallera; aixafats en seure de cop sobre una pedra; inutilitzats per picar tres cops malalment el PIN, que recordava perfectament, altrament...); o el tema carteres de mà (uf! aquest no, que és molt dolorós), o el tema papers oficials (la setmana passada vaig rebre una carta d'objectes perduts de l'Ajuntament amb el papers verds de la moto a dins!! N'hi m'havia adonat que em faltaven), o tema anell de noces (algú l'ha vist mai més?), o el tema plomes estilogràfiques que segur que em roba algú! no pot ser que en perdi tantes! (ja només gasto BIC's), o el tema bosses del Capabro deixades al pàrquing al carro de la compra (tant de bo t'hagués agafat un la de ventre!), o el tema del gas encès amb la paella al foc (aquest sí que és perillós, però per sort, la fumera t'avisa de seguida). Però hi ha casos pitjors. Jo almenys, no m'he deixat mai de recollir un fill a l'escola i adonar-me a l'hora de sopar; o tancar la porta de casa de cop amb el nadó a dins i que comença a plorar i no es pot entrar, o tornar de vacances i trobar-se mitja casa amb els llums encesos, o l'aixeta rajant de la banyera perquè un trucada inoportuna et distreu?... O potser sí i no em recordo?

En fi, nomé su volia dir que avui dos entrepans, perfectament embolicats, han dormit el dia dels justos sobre el marbre de la cuina. Demà és dissabte i no hi ha escola. Per sort!

PS Ah! I en agafar la moto per tornar a casa m'adono, horroritzat, que m'he deixat el jersei al bar on he hagut anat a comprar l'entrepà al matí. I m'han clavat 4 euros! Per sort, encara hi era...Ja ho dèiem, sort que hi ha bona gent.

3 comentaris:

Joana ha dit...

Déu n'hi do!!
Potser sí que hauràs de menjar cues de pansa. Deus tenir moltes coses al cap.
I al matí és normal descuidar-se alguna cosa a casa, els minuts volen. Jo un dia vaig arribar a la feina amb les esperdenyes d'estar per casa!!!
Si tots els problemes fossin aquests...

A reveure

Arare_ ha dit...

hehehe!
M'encanta!
Jo no sé mai on tinc les ulleres, les claus ni el mòbil. Molts cops m'he de trucar a mi mateixa des del fix per veure on para!

Respecte als entrepans, mai a la vida m'he deixat l'entrepà!!!

T'he seguit des del blog del Dipofiloetc-etc. M'ha agradat el teu estil, així que segur que torno, si no et sap gréu.

Salutacions cordials des del meu mar (encara no et conec prou per fer-te petons blaus)

El veí de dalt ha dit...

Joana

això de les espardenyes em va passar també; però en ser al carrer em vaig adonar a temps per girar cua!


Arare,

segueix-me en el meus divertimentos bloggers que jo et seguiré en els teus mars intempestuosos i serens.