5 d’octubre de 2006

El poema de la setmana (1): Perejaume


Perejaume, tant com a pintor o poeta, sempre m'ha interessat. Com tots els outsiders a voltes se'n va d'osques; però la seva obra em sembla, en general, d'un pulcritud i honestedat notòries. Aquesta prosa poètica em complau perquè reflecteix prou bé la comunió secular entre l'home i el seu entorn.

«Les pedres diguenoms. El nom de Catrac, als dalts d’Alcover. El nom Balandrau, ple de pedres per dins. El nom de les Franqueses com si aquell lloc mateix fos cridat a parlar. El nom de Gimala, fet d’una lletra tan porosa que l’aire no s’hi té. El Puigcampana en terres del Finestrar. El camp auditiu del nom de Marata. L’estesa de tots aquests noms, amb terra pròpia fins allà on arriben. El nom Puigmal amb un toc de batall a terra, directament, sense bronze per l’entremig. La densitat vegetal de l’aire d’alguns noms posats sobre una terra gruixuda i sucosa. El nom Verdera. El nom Sadernes. El nom Samalús. El nom Manacor. El nom Batipalmes, entre el nom covat i el nom que s’alloca. El nom Galigons, dit al sot de Galigons, amb doble o triple gola i els costers aganyotats. Veig com s'alça en l'aire el nom de Valls, i el nonm de Bràfim, i el nom de Bofarull, amb l'àngel de coure, i com, amb les traces extremament diverses, s'erigeixen i sonen, solcats pels entrenoms, allà on es produiexen unes bafarades d'aires perduts. Perquè és la mateixa orografia que pren, en els noms, la paraula dels homes i la destaca amb major relleu i els posa, als noms, un xiulet a la punta i un flabiol al coll i una manxa a la panxa."
a: DDAA. Des de la Terra. Diputació de Barcelona: Barcelona, 2005, p. 126