2 d’octubre de 2006

Salvador, sense ira

Finalment vaig anar-hi. El mateix dia que apareixia una crítica de la pel·lícula de Joan de Sagarra a La Vanguardia que, com sol ser habitual en ell, era negativa. A mi sí em va agradar, em va emocionar i em va fer plorar. Potser realment no és una pel·lícula rodona, però té la força necessària i el punt de vista mínimament equànime per tractar el tema de la pena de mort i de la seva inutilitat. I de l'absurda mort d'un jove idealista en un context sociopolític opressor i anihelant. No es tracta de divulgar l'opció política del petitburgès conscienciat que pren la lluita armada per tirar endavant els seus ideals. La peli reviu perfectament una època i un estil de vida. Vaig trobar molt bona, per televisiva, l'escena de la mani davant la Universitat amb música de Jetro Tull de fons; o la que protagonitzen l'actor Daniel Brühl (sublim en el seu paper) i Ingrid Rubio (en la de Margalida, la noia de la cançó d'en Joan Isaac, recordeu?), en un contrast entre l'dealisme hippy (d'ella) i el compromís silenciós (el seu). Evidentment que l'escena final de la darrera nit amb les tres germanes i el desenllaç de l'execució són el seu punt fort (potser massa llarga, potser massa primers plànols, potser ingènua la sortida de to final del funcionari de presons que de "dolent" passa a ser "bo"); però en conjunt una pel·lícula excel·lent, imprescindible pels qui vam viure aquells anys (ni que fos de preadolescents) i pels que no en tenen ni idea del que va suposar el tardofranquisme i la transició. Ja vindrà algun dia la pel·lícula del punt de vista dels "de dins", dels socials: del policia Paquito Anguas (un gran cinèfil, per cert) que va morir en el tiroteig pel qual van condemnar a mort a Salvador Puig. Però abans, ens calen moltes més pel·lícules com aquesta, molt més actes de memòria històrica (no histèrica) dels vençuts, dels lluitadors en la clandestinitat, del represaliats a dins i fora del país; dels que "es varen quedar", en definitiva. Aquesta pel·lícula ajuda. I molt.

2 comentaris:

bellosoli ha dit...

no crec que sigui cap sortida de to ni ingenuïtat el que el funcionari passi de ser 'dolent' a 'bo', senzillament retrata un gran ventall de la societat que no és dolenta, senzillament és ignorant, i que visquent certs esdeveniments en primera persona se n'arriba a adonar de com són les coses realment. Ell veia en Salvador com un assassí perquè això li havien ensenyat a pensar, però en conèixer-lo se n'adona que és una persona. En certa manera a tots ens ha passat que hem superat prejudicis a base de viure certes situacions d'aprop.

En el tema Ingrid Rubio he d'estar totalment d'acord amb tu perquè aquesta noia és la meva debilitat!

senyor garcía ha dit...

aquesta tia és una farlopera inaguantable