Centelles, el fotògraf de mirada inquieta

Vinc de veure l'exposició retrospectiva sobre Agustí Centelles que fan al Palau de la Virreina, a la Rambla: «Centelles: les vides d’un fotògraf, 1909-1936». Tot un personatge, aquest Centelles. Un gentleman, com el defineix el nét de la dona que el va acollir, a l'exili, a Carcassone. Ho diu en un vídeo on mostra als dos fills de Centelles la casa on aquest va amagar una maleta amb milers d’imatges en rodets que el fotoperidista havia pres durant la República i la Guerra Civil; posats a bon resguard per no caure en mans franquistes. Una maleta que contenia les més celebres imatges reproduïdes després a bastament.

És atzarosa la història, penso. Que serien aquells fets sense la força de les imatges de Centelles? No va ser l’únic en fotografiar-los, cert; però sí ho va fer amb una poètica visual pròpia. Com explicaríem ara aquells fets si aquella maleta s'hagués perdut irremeiablement? Si no hagués estat per la tossuderia d’aquest home de carregar-la durant mesos i mesos per fer-la aparèixer trenta-sis anys després? Moltes fotos ja havien estat publicades en mitjans catalans i europeus de l'època, i ja eren conegudes; però estem parlant dels originals. I moltes d'altres eren inèdites; com les de la seva estada al camp de refugiats de Bram.

L’exposició fa una retrospectiva des dels seus orígens com a fotoperiodista des del 1909. Ell va ser dels primers en tenir una càmara Leica a Catalunya. Hi ha fotos de polítics, de celebracions esportives, del quefer quotidià barceloní: mercats, festes religioses, personatges populars, ... I després, dels moments estel•lars de la República, dels fets del 6 d'Octubre i la Guerra civil. La foto del guàrdia d'assalt disparant sobre un cavall mort està present a la retina de tots els que hem llegit llibres d'història. I el curiós és que la foto original tenia una altre personatge, pistola en mà, que Centelles va decidir eliminar en publicar-la. Després vindran les fotos de la Guerra: del front, de les bombes a la reraguarda (aquell fatídic març del 38!), de la sagnia de Lleida. Per acabar amb la derrota i el camí de l'exili. També hi ha un apartat sobre el Centelles publicitari dels anys 50 i 60 i, en un racó, curiós, a un projecte de Google dut a terme pel fotògraf Joan Fontcuberta on aplega en tres de les fotos més conegudes de Centelles, milers d'imatges tretes d’inernet que siluetgen la imatge, en un puzzle impossible de reproduir: la unió de les noves tecnologies i la imatge històrica en blanc i negre. Curiós conjunt.

Entre les moltes fotos de l’exposició, em quedo amb un quadre plàstic que mostra, tots dempeus, una família de refugiats a Barcelona; segurament no catalana. Un matrimoni amb tres fills petits, un d'ells, nadó, plorant a cor què vols en braços de la mare que sembla no entendre res del que succeeix. El marit, ben dret, en actitud protectora, que sembla dir al fotògraf que ells no s'ho mereixen tot això que els passa, I una nena-nina rossa amb una mirada perduda a l’horitzó que tem atendre l’arribada segura de l'horror. Un nen fatxenda, surt darrera l'escena, amb posat expectant, adust, ferm. Són cinc mirades. La mirada anònima de milers de ciutadans que van patir en la seva pell els efectes de la guerra i la postguerra. Podrien ser els vostres avis o besavis. O els meus. Els de tots.

Centelles ens ho diu en una imatge i no cal escriure gaire més res.