De deixalles i claus

Bé, com que veig que no us va el rotllo "comentari de llibres" (tot i que hi tornaré, aviso) ja que no m’heu deixat ni un trist post (snif!), seré avui un pèl disgregor. I com que veig que molts del veïns xerreu pels descosits de mil anècdotes que us passen (no em crec la meitat, però), avui us en deixo anar una que em va passar (ho txuro!) dimarts de la setmana passada. Patètica. Anuncio. La historia va de claus (de panys, eh?), com el post del divendres 6 d’octubre. Ho sé: em repeteixo.

Heu de saber que com a un pare exemplar, servidor cada matí, a dos quarts de vuit, surt al fred i l’acollidora foscor del carrer per atansar-me al forn del xamfrà del davant i comprar sengles barres de quart per fer ídem entrepans als meus estimats fills (com endrapen, les criatures!). Dimarts passat, amb els ulls mig closos per les lleganyes (tot i la dutxa freda diària) vaig decidir de baixar la bossa de les escombraries que estava a la cuina demanant a crits (i olors) de sortir del cubell i fer noves amistats a l’abocador. Sí, ja se que el Clos (bé, ara l'Hereu) sempre ens diuen de baixar-les al vespre abans de les 10. Però estem ací per transgredir certes normes, oi? Som bon ciutadans fins a un punt. Doncs això; que baixo les escales de casa amb la bossa a la mà (sóc respectuós amb els veïns i no empudego l'ascensor amb les deixalles de casa, com fan altres, caram!) i amb les claus del fill a la mà (amb clauer de l’”osito”) surto al carrer. Davant per davant de l'escala mateix hi ha el contenidor gris que engoleix les bosses i que sempre està a vessar per culpa del super del costat. Al que anàvem. Servidor agafa amb una mà la bossa , amb l'altra alça la tapa (allò de la palanca del peu fa temps que no va ni de conya) i llença a dins la bossa...amb el clauer enganxadet al seu darrera. Aaaaaaarrrg!!!

Estic adormit, però no tant com per no adonar-me del cataclisme que acabo de provocar. Les claus són al fons del container (matarile, rile, rile); jo sol al carrer i els nens a casa esperant el bocata. Horror!!! S'imposa una solució ràpida, nano. Intento la via ràpida. Evidentment el meu braç no arriba al fons del contenidor i , tot i que intueixo les claus rera una bossa del Condis, ni de conya arribo a tocar-les, per molt que em perboqui amb mig cos penjant i amb una mà aguantant la tapa (vigilant que no em guillotini). Digue-me equilibrista. I ni un trist pal pel carrer. M’adono, neguitós, que aquella hora comencen a sortir els veïns de casa per a anar al curro i jo, desitjant que no vinguin a llençar tots les bosses d’escombraries rera meu! Neng, (em dic a mi mateix) pensa alguna cosa ràpida que això pot ser el fi de la teva dignitat veïnal.

Al lluny veig que s'apropa un altre pobre infeliç que deu anar a treure's la son de les orelles fotent-se un cigaló al bareto de davant. L’abordo, qual quinqui, sense contemplacions. Deu estar més clapat que jo, perquè no bota de l'ensurt ni em mira malament. Catatònic, doncs.

–Escolta, em pots aguantar la tapa?
–Einh?
–La tapa del contenidor... –li assenyalo. Se m’han caigut les claus a dins i no arribo a ...
–Einh?

L’arrossego literalment al davant i la obro jo mateix (la tapa).

–Pots aguantar-me-la?
–La que?
–La tapa, coi! Què et penses! (començo a neguitejar-me perquè sé que la veïneta de bon veure que em creu-ho a l’ascensor cada matí, quan surt cap a la facu, estarà al caure...)
–Ah! La tapa. I per què? (el paio m’ha sortit com la Tarribes, i a aquestes hores del matí!)
–Les claus. Les he llençades al fons sense adonar-me i...
–Eihn?

Li agafo la mà per sostenir-me-la (la tapa). I m’hi llenço. De cap. Ecs! Buagggh!

Només hauré de remenar una dotzena de bosses. La resta del veïnatge no és com jo i ha llençat les bosses quan tocava, la nit abans, i el camió de les escombraries se les ha endut. Sort d’això! (Un altre dia ja us parlaré de com podem conèixer on compren la roba, què mengen, quant cobren i quins condons usen els meus veïns només amb una llambregada ràpida a les deixalles). Les claus són allà al fons, les veig! Salvat! Dono un cop de peu per aquí i allí, i em faig l’espai vital necessari per no embrutar-me més de l’indispensable. Eureka, les tinc! Ara, cap a fora...

Boto des de dins per donar-me impuls i xoooff!!, aixafo les verdures del 3r 4ta del sopar de fa dos dies i caic a la vorera., cap per avall. Patètic, repeteixo. En aquell moment (era evident que passaria!) surt la veïneta del 5è 2a! Situació humiliant, doncs! Us imagineu el quadre, oi? Un paio amb cara de pomes agres aguantant-me-la (la tapa) i un servidor mig caigut pel terra i sortint de dins un contenidor de deixalles! Patètic, repeteixo. Però amb les claus a la mà. Dos minuts abans no havia ni déu al carrer i ara, se li acut sortir a mig veïnatge a passejar el gos, anar a buscar el diari o sortir a pencar.

–Bon dia! –faig, educadament, per dissimular als veïns que em miren estranyats.
–Ah... Adéu, adéu!, fa la veïneta del 5è 2a mentre mira a terra i li entreveig un somrís sarcàstic als llavis.

Avui seré tema de conversa al replà, segur!

–I vostè,...ja la pots deixar anar-la,...la tapa.
–Einh!