6 de novembre del 2006

De lectura (tres): Bosch, Alfred. Inquisitio

"Sí, jo vaig conèixer un home bo, que va canviar el curs de la història. La seva història, però també la meva, i també la història de tots. Era atent, honest, inquiet i sencer. Era un tresor al bell mig d'un jardí recòndit, envoltat per totes nades de discòrdia. Era íntegre com ningú i aquell era el problema. Mai no hauria pensat que un individu com aquell acabaria sent el meu infern"

Molt bo. Així acaba el darrer llibre publicat per Alfred Bosch; però, tranquils, podria ser perfectament l’inici. De fet, ho és també. Amb aquest llibre l'autor barceloní (1961), ha guanyat el darrer premi Prudenci Bertrana. Un escriptor que té uns quants al cabàs (el Sant Jordi, amb L'Atles furtiu; el Documenta, amb Mandela, o el darrer home-déu; el Néstor Lujan, amb L'Avi. Confessions íntimes de Francesc Macià, el Ramon Llull, amb Les Set aromes del món, .... A banda de la ja coneguda trilogia 1714 (i que diuen en faran una peli!). Si us agrada la novel•la d’intriga, amb personatges contundents i amb rerafons històric, us agradarà aquesta novel.la. Penso que des que va escriure L'Atles furtiu, en Bosch no s'ha superat a si mateix. Però tots els seus llibres són d'una gran volada literària. I aquest, sembla venir al pèl en els temps que corren.

La trama gira entorn el darrer ajusticiat per la Inquisició espanyola,... el 1826 (!!). Sembla mentida però en ple segle de les Llums, quan a Europa es vivia l'auge del Romanticisme, els nacionalismes, les revolucions liberals i els avenços científics, aquí encara anàvem de redemptors i salvadors d'ànimes. Dos anys després el Sant Ofici seria definitivament abolit a Espanya (a vegades penso si ho ha estat de veritat, ja que encara hi ha qui sembla viure al segle XIX; però en fi, això és un altre tema). El darrer "privilegiat" en ser condemnat a mort per la Inquisició va ser en Gaietà Ripoll, un solsonenc, format als escolapis, que acabaria d'oficial en la Guerra del Francès, fet presoner i conduït a França (on es convertiria al deisme) i, de retorn a Espanya, acabaria d'humil mestre d'escola en una localitat rural a tocar de València: Russafa (avui barri de la ciutat). L'home era el que s'entén com un tros de pa i amb una voluntat fèrria en defensar les seves conviccions i creences religioses. Era cristià, però no creia en la Santa Trinitat ni en la verge Maria, ni en la redempció de Jesús. Un autènttic relapse, en la "gerja" de l'època. Una voluntat ferma que el va convertir en el boc expiatori de les tensions entre l'Església ultramontana i el poder polític del moment, enmig d'una València convulsa. El llibre té dues històries en paral.lel: el procés aRipoll (que va durar dos anys) i la lluita soterrada entre la caterva de fanàtics catòlics d’una societat secreta (L’Àngel Exterminador) i els liberals que se'ls oposen. La sempiterna lluita entre blancs contra negres. I com a nexe entre els dos móns, el narrador de la història: el pare Ramo, rector dels escolapis a València i defensor en el judici a Ripoll. Un home posat a prova entre els dos móns: el de Gaietà i el de la Inquisició i els seu propi infern interior (no explico més). Un cop acabat de llegir el llibre no puc acabar de concloure que tots som una mica aquest esperit covard, contradictori, egoista, feble, un pèl mesquí; humà en definitiva, que el pare Ramo representa. I aquest desig de ser coherents de Ripoll.

València, amb els seus monuments i els seus carrers de rerafons, és present per tot. La ciutat té un pes notabilísism en el transcurs de la trama i el desenllaç final. Un final que no us el dic (amén que en Ripoll mor, però això ja ho sabeu d'entrada a les solapes!) Per cert, enlloc de cremar-lo, el van penjar primer i ficar després en un cossi amb flames pintades (!?) i llençat al riu. Patètic, però cert.

Un llibre amè, molt ben escrit (com tots els de Bosch); amb una tensió constant i creixent, amb personatges complementaris que són caricatures de l'època (el petrimetre, el bisbe, el militar, l'amant, el pagès,...). Personatges que li permeten fer aflorar tots els sentiments humans: l'amor, la ingenuïtat, l'odi, la rancúnia, la follia, ... tots els pecats capitals i les virtuts mundanes. Una histria que camina fermament cap a un desenllaç inesperat (com solen tenir els seus`llibres; mireu, si no, Les set aromes del món). L'autor es llueix en els diàlegs (cosa gens fàcil) i en la construcció dels personatges. Els duel "escènic" entre Ramo i Ripoll abans la mort és el punt clímax de la novel.la. Per farcir-la, un pèl de cinisme, d'humor negre i de detalls històrics ben documentats, enriqueixen la lectura. La moralitat final de l'obra, us la deixo a vosaltres.

No sigueu inquisitius, però...

2 comentaris:

Joana ha dit...

Com que l'Atles furtiu em va agradar molt,llegiré aquest i t'ho explicaré.
Gràcies per les recomanacions. Ets un veí de luxe! Crític literari i tot!

Montse ha dit...

Nois, a mi Alfred Bosch m'avorreis... si, sóc rareta, ja ho sé!
bonanitibonahora, veïns!