Paris-Barcelona, misses i cafès

Avui he quedat per fer un cafè amb una amiga, N., a qui feia temps que no veia. N., que és de Barcelona, era vivint a París des de feia més de sis anys. Venia de tant en tant a la ciutat a veure amics i familiars i seguia més o menys d’aprop la creixença turística (el desgavell, diria jo) de la ciutat. Ara s’hi vol tornar a instal•lar. Parlant del bé i del mal, d’amics comuns i del futur, durant la conversa ha sortit a relluir la imatge que, des de fora, és té de Barcelona. M’ha fet gràcia que em digués que als barcelonins encara «no es creiem que som europeus, quan en el fons estem molt més avançats que a d’altres ciutats; París, per exemple.”

—I això?
—A França hi ha un daltabaix moral. Un desencant generalitzat que els polítics dirigents del país no han fet més que engrandir. A Barcelona, a Catalunya. encara esteu en el vessant ascendent. A Europa van de baixa. Aquí es veu empenta i ganes per tot; no hi ha un gran índex d’atur, no hi ha les batusses socials entre immigrants que hi ha als barris perifèrics de París, no hi ha el caïnisme polític entre un mateix partit, la vida a ciutat no és tan agressiva,...

Això m’ha fet pensar en el post que l’altre dia la Júlia va escriure tot comentant la influència de la cançó francesa dels seixanta i setanta en la Nova Cançó; i el canvi de valors que s’han donat des d’aleshores. Ara ja ningú aprèn francès a les escoles. I el país veí està en una estat catatònic. La grandeur de la France els ha petat als morros i ara ve la Ségolène Royal a solucionar-los els seus mals...

—Fins i tot, a Barcelona, teniu autobusos i metros adaptats per discapcitats. I les voreres són aptes per a cadires de rodes i cotxes.
—I a País, no?
—No. Senzillament, no hi pensen. Els parisencs van bojos per venir a Barcelona.

Realment m’ha deixat astorat. Jo, que sempre havia pensat que París valia una missa; i que sempre que hi he anat m’he enlluernat pels boulevards, Montparnasse i el barri Llatí, resulta que tinc una ciutat enveja dels parisencs! M’he sentit cofoi per un moment. Però he tocat de peus a terra de seguida. El preu del cafè que hem pagat és el mateix, o més, que el que costaria al millor cafè de París.

I quan N. es posi a buscar pis, de lloguer, és clar, i vegi els preus que s’hi donen; ja veurem què en pensa de l’avanç de la ciutat. Això sí que clama al cel.

Barcelona m’enamora, és cert. Però a voltes, entre tant de guiri eixelebrat i tant d’urbanisme de disseny i destroyer, em fastigueja i em cansa. Però potser hem de donar gràcies, encara, de viure al cap i casal...

Què en penseu?

Mentre ho penseu, una música de culte que em ve de gust posat: la de la peli "París-Texas" , de Ry Cooder, Palma d'or a Cannes el 1984. Els que ja l'hagueu vista, ja sabeu que no és el París de Pigalle la que surt, precisament. Els que no l'hagueu vist, no sé què espereu.


powered by ODEO