Relats conjunts: "La persistència de la memòria", de Salvador Dalí

(A la vorera, esperant que el llum del semàfor es posi verd)

— Ella: Ei! Ets tu, oi? Quant de temps!
— Ell: Ostres! Glòria! Quant de temps!
— Feia…?
— Quinze anys?
— Setze, exactament setze.
— Ho recordes…
— Sí. Ho recordo bé. Perquè va ser l’any que va morir el pare.
— Caram! Ara que ho dius...és cert. Vaig anar-hi, però estaves tant...Feia poc d’allò nostre... No et vaig dir re... Em sap greu... I...com et va?
— Bé. Bé...Em vaig casar, saps?
— Ah, si? Amb... amb ell?
— Sí, amb en Marc, si.
— Ja...Com us va...?
— No, no ens va. Ens vam divorciar. Saps? Me la fotia amb la Menxu. Des del primer dia.
— No...no en sabia re...
— Fa dos anys, ja...
— No. Ningú m’ho havia dit...
— Ja, suposo... I tu?
— Jo...em vaig casar, també, sí.
— Amb la Cinta?
— Sí... Ho sabies, oi?
— Home. Em vas deixar per ella, no? Era lògic.
— Ja...Vaig trucar-te per explicar-t’ho.
— ...
— I no et vas voler posar...
— ...
— Vaig pensar que...
— Ja... Com us va?
— Mira. Anar fent. Tenim dos fills, dos nens.
— Ja... Jo també. Però és una parelleta. En Marc i l’Ona.
— Vaja, com el pare...són amb tu?
— Sí. Ara anava a buscar-los al cole.
— Van al "nostre" cole?
— Sí. Al "nostre".
— Jo ja he perdut contacte amb tots els de la colla. En veus algun...?
— Sí. La Clara, la Neus, en Iago,... I el cabró d’en Marc, és clar.
— M’agradaria veure’ls.
— Ells també porten els seus fills al cole, saps...
— Ostres! Quan de temps, oi?
— El semàfor es posa verd. Vas cap allí?
— No. Creuo amb tu i prou.
— ...
— Estàs molt maca. Sembla que fos ahir...
— Ja...Gràcies.... Però no era ahir.
— ...
— Em vas fer mal, saps?
— ...
— Molt de mal... No hi eres. En Marc era allà, esperant i...
— ... Ja. Et vaig trucar, però...
— Una trucada, sí.... I res més.
— T’he de deixar...Tinc una cita.
— Em trucaràs algun dia? Pels bons temps...
— Si. Aviat...
— Aviat, sí...
— Quan de temps, oi?
— Molt. Massa.
— ....
— Un petó.
— Estàs molt maca, de debò. Sembla com si fos ahir...
— Gràcies. Però fa molt de temps, ara, ja.... A voltes hi penso.

—Ja. I jo...

—Faig tard...
— Adéu, adéu... Sí, tinc pressa..., jo també...
— ....Trucaràs?
— ....Trucaré, si...
— Adéu.
— Adéu, adéu...

(La munió de gent els arrossega, un a cada direcció oposada. Ell no la trucarà. Ella ho sap. Ell mai ha oblidat. Ella no voldrà recordar-lo. No coincidiran més. Les casualitats s’esdevenen un sol cop.

Ja ho va dir el poeta: «El temps, pessiga / massa cruel, lenta / la carn».)

Llegiu-lo escoltant la cançó “Semaforo rosso”, de Vinicius de Moraes i Ornellia Vanoni.