5 de maig del 2007

Relats conjunts: "La persistència de la memòria", de Salvador Dalí



(A la vorera, esperant que el llum del semàfor es posi verd)

— Ella: Ei! Ets tu, oi? Quant de temps!
— Ell: Ostres! Glòria! Quant de temps!
— Feia…?
— Quinze anys?
— Setze, exactament setze.
— Ho recordes…
— Sí. Ho recordo bé. Perquè va ser l’any que va morir el pare.
— Caram! Ara que ho dius...és cert. Vaig anar-hi, però estaves tant...Feia poc d’allò nostre... No et vaig dir re... Em sap greu... I...com et va?
— Bé. Bé...Em vaig casar, saps?
— Ah, si? Amb... amb ell?
— Sí, amb en Marc, si.
— Ja...Com us va...?
— No, no ens va. Ens vam divorciar. Saps? Me la fotia amb la Menxu. Des del primer dia.
— No...no en sabia re...
— Fa dos anys, ja...
— No. Ningú m’ho havia dit...
— Ja, suposo... I tu?
— Jo...em vaig casar, també, sí.
— Amb la Cinta?
— Sí... Ho sabies, oi?
— Home. Em vas deixar per ella, no? Era lògic.
— Ja...Vaig trucar-te per explicar-t’ho.
— ...
— I no et vas voler posar...
— ...
— Vaig pensar que...
— Ja... Com us va?
— Mira. Anar fent. Tenim dos fills, dos nens.
— Ja... Jo també. Però és una parelleta. En Marc i l’Ona.

— Vaja, com el pare...són amb tu?
— Sí. Ara anava a buscar-los al cole.
— Van al "nostre" cole?
— Sí. Al "nostre".
— Jo ja he perdut contacte amb tots els de la colla. En veus algun...?
Sí. La Clara, la Neus, en Iago,... I el cabró d’en Marc, és clar.
— M’agradaria veure’ls.
— Ells també porten els seus fills al cole, saps...
— Ostres! Quan de temps, oi?
— El semàfor es posa verd. Vas cap allí?
— No. Creuo amb tu i prou.
— ...
Estàs molt maca. Sembla que fos ahir...
— Ja...Gràcies.... Però no era ahir.
— ...
Em vas fer mal, saps?
— ...
— Molt de mal... No hi eres. En Marc era allà, esperant i...
— ... Ja. Et vaig trucar, però...
— Una trucada, sí.... I res més.
— T’he de deixar...Tinc una cita.
— Em trucaràs algun dia? Pels bons temps...
— Si. Aviat...
— Aviat, sí...
— Quan de temps, oi?
— Molt. Massa.
— ....
— Un petó.
— Estàs molt maca, de debò. Sembla com si fos ahir...
— Gràcies. Però fa molt de temps, ara, ja.... A voltes hi penso.
—Ja. I jo...
—Faig tard...
— Adéu, adéu... Sí, tinc pressa..., jo també...
— ....Trucaràs?
— ....Trucaré, si...
— Adéu.
— Adéu, adéu...

(La munió de gent els arrossega, un a cada direcció oposada. Ell no la trucarà. Ella ho sap. Ell mai ha oblidat. Ella no voldrà recordar-lo. No coincidiran més. Les casualitats s’esdevenen un sol cop.

Ja ho va dir el poeta: «El temps, pessiga / massa cruel, lenta / la carn».)

Llegiu-lo escoltant la cançó “Semaforo rosso”, de Vinicius de Moraes i Ornellia Vanoni.

25 comentaris:

onix ha dit...

Fantàstic t'ha quedat fantàstic ,veí sense musica m'ha traslladat a"Asignatura Pendiente", amb la musica un preciós melange recomano vivament ;) que és llegeixi escoltant la musica ,Enhorabona !!chapeau!

rhanya2 ha dit...

Sí, fantàstica, i queda molt bé amb la música. Em sembla una història molt habitual i melancòlica que he llegit amb ganes de saber com acabava.
Les casualitats, però, no esdevenen només un sol cop... per sort.
Al final m'he fet una mica d'embolic amb els colors ; al principi ell és verd i ella granat, al final és al revés... potser és volgut aquest canvi? o m'he liat jo?

Joana ha dit...

L'atzar , de fet, sempre ens persegueix... només falta coincidir... i a vegades passa!
Veí, Avui he tret la planta al replà... S'ha de regar! ;)
Bon cap de setmana!

El veí de dalt ha dit...

Ònix,
"Assigantura pendiente", sí. Pel.lícula de Transició i de transicions. La teva història si és fantàstica.

Violette,
sí, m'he liat jo sol amb això dels colors. He posat tan de punts.... La història acaba com comença. Les casualitats, dius? Cert, sempre s'esdevenen. Només cal que coincideixin.

Joana,
no pateixis. Estarà en bones mans. La deixaré prop de les meves de maria...

euria ha dit...

Perfecte amb aquesta música de fons. Home, tant real com trist.... veí, q potser la truca....;p no? ja ho sé....q no...

the silver blue sea ha dit...

Afortunadament, la memòria és sel·lectiva i existeix l'atzar. Un post que m'ha convidat a la reflexió, Veí. Touché.
Bon cap de setmana!

Ah, i gràcies per incloure'm com a veïna "amb encant" en el teu blog. Tot un honor... Siau.

Pd: hi ha coses que dites en brasiler sonen diferents a l'ànima. Una música encisadora.

Alepsi ha dit...

Caram Veí... bufffff.... m'ha agradat molt. I és ben cert, les casualitats només passen un cop a la vida... només un.

Montse ha dit...

Com sabies que aquesta cançó és la meva preferida de la Vanoni i en Vinicious??????? eeeeeeeh?

fantàstic relat, fantàstica música... hola, come vai?

Anònim ha dit...

Un relat molt real, ben segur que ha passat moltes vegades. Acabo de llegir el relat de l'Onix i ara el teu, molt bons tots dos.

Clint ha dit...

Una conversa molt interessant, d'aquelles que segur que les mirades diuen més que no les paraules...molt bo, comme d'habitude!

Déjà vie ha dit...

fa pupeta nomes d llegir-ho...

Anònim ha dit...

Perque ell no la trucara? I que es aixo que ell mai no ha oblidat?

Metamorfosi ha dit...

Molt real.
I aquests punts suspensius... m'encanten! fan que pugui imaginar el to de la conversa i les seves mirades, com si jo mateixa m'estigués esperant al semàfor, al seu costat, i els pogués observar.

Anònim ha dit...

Caram, veí... M'ha agradat molt com s'entertelliga el diàleg, com ha anat saltant d'un lloc a un altre... Maco, perquè sí. I dur, sobretot el "em vas fer mal". M'imagino com ho diria ella.

Unknown ha dit...

T'he de fer president de l'escala!! Ara mateix!!

Barbollaire ha dit...

Veí... llegir el teu relat amb Vinicius i Vanoni arribar a fer un mal quasi físic... com la realitat...

Els adjectius ja els han escrit abans... és un relat amb una dolorosa bellesa...
que colpeja i s'obre pas pels dins...

Felicitats veí i moltíssimes gràcies per compartir-ho

Candela ha dit...

PRESIDENT! PRESIDENT!

Anònim ha dit...

M'ha agradat, sobretot, el ritme. A contratemps i a destemps, com el quadre de Dalí i com l'amor.

Anònim ha dit...

Molt bon relat. Com diu el barbollaire... és un relat de dolorosa bellesa. Felicitats veí!!!

sabateta

El veí de dalt ha dit...

Euria,
no; no la trucarà. Però sempre hi ha l'esperança, oi?

the silver,"veïna amb encant"
l'atzar...imprevisible, l'atzar. Pensa-hi.

Alepsi,
no tohom creu el mateix, ja veus. D'això es tracta: de tenir contrastos.

Arare,
va bene. Ja et sé els gustos, marinera!

Pd40,
merci, noi. A tots ens ha passat alguna vagada de re semblant.

Clint,
és que el silenci també és comunicació, oi?

Déjà vie,
això es cura amb tirites, dona!

Ahse,
no la trucarà...perquè no té el número! Ell mai ha oblidaat...perquè no té alzehimer!

Meta,
tu i els punts suspensius teniu una relació especial, oi?

Musa,
li ho va dir amb una certa rancúnia i desig alhora.

Tondo,
que no coi! Que és la Joana la presi. Jo només vocal.

Barbollaire,
de re home...però és això només: un escrit.

Candela,
però el pressuspot qui el manegarà?

Cruella,
a trompicons, com la vida. El Dalí, era un pajaru, per cert.

Sabateta,
tu tens blog? Sempre deixes petjades sense pistes...

the silver blue sea ha dit...

Núm. 47, Fe mía

No me fío de la rosa
de papel,
tantas veces que la hice
yo con mis manos.
Ni me fío de la otra
rosa verdadera,
hija del sol y sazón,
la prometida del viento.
De ti que nunca te hice,
de ti que nunca te hicieron,
de ti me fío, redondo
seguro azar.

Pedro Salinas
Seguro Azar

Pd. L'atzar... mmmmmm, deliciosament "imprevisible", sí... com podria ser d'altra manera?
Petons a l'atzar (o no).

Anònim ha dit...

Ostres vei!!! Arribar al teu bloc a aquesta hora i llegir aixo del numero i de l'Alzheimer... no pot ser! Amb aixo no n'estic satisfeta i demano una Explicacio! (hehe)

Anònim ha dit...

no, no en tinc...

sabateta

neus ha dit...

m'ha agradat molt Veí, molt.

Et sents tan ridícula demanant si et trucaran quan saps que malgrat digui que sí serà que no... ai senyor... quins records que m'han vingut ara, jejeje... que n'era de tonta llavors :P

un petonot, Veí.

El veí de dalt ha dit...

The silver,
Salinas! l'autor de La voz a ti debida; ets un pou de sorpreses!

Ahse!
Explicacions? Ui, hauré d'avisar al meu advocat abans, que amb vós encara em ficareu un pleit! ;-)

Anònima-Sabateta,
doncs és una llastima...no?

Elur,
calia ser tontota primer per ser llestota després. Un petó, també.