«Allò que volíeu saber dels homes i mai vau gosar preguntar» (2a part)

(continuació)

Vegeu la primera part aquí per saber d'on venim, però no on anem...

(...)

—Hosti, veí! Això, ni al bareto del poble! Quina megapantalla!
—I a més a més, gratis.
—I sense dones que et maregin per posar els peus damunt la taula!
—Roooorr! Ni per fotre rots!
—Salut!
—Salut! Ni per fer pets. Prrrrf! Buah, quin descans!
—Salut, nano. Vas fluix d’armilla, tu.
—Ei! Que després ho vull tot net, això eh?
—No et preocupis, veí, si és per tu, fins i tot passarem l’aspiradora.
—Tu en tens? Jo fa temps la vaig espatllar expressament. Un regal de noces de la cunyadeta que no sabia on fotre.
—I a la cunyadeta, sabies “on” fotre-li?
—Que la coneixes?
—No, home! Si no et conec ni a tu! Però sempre t’acabes mirant les cunyades. És llei de vida.
—Llei de vida, sí.
—La meva no, tu. Que és una saltataulells d’espant. S’ha repassat a mitja oficina.
—De la teva?
—No home! De la seva. Però és que va i a sobre t’ho explica. I és clar, no saps si se t’està insinuant o què!
—Ui, xaval! Peligro, peligro! Mira, ara vaig a buscar l’aspiradora aquest que dius per després...
—Un conyàs d’invent, sí.
—La puta mania de la neteja que tenen les ties! Val que ha d’estar ordenada una casa; però no cal que t’enlluernis mirant la teva jeta a tot els mobles mentre camines, no?
—Ja, ja, ja!
—La meva també és maniàtica de l’ordre. Si deixo un paper mal posat, bronca segura.
—Per no parlar de la roba bruta, oi? "Coi, ja la recolliré demà al matí!", li dic sempre. Però no: ha de ser ara, que si no els nens... què diran.
—Jo, com que no tinc nens, puc fer la viu-viu.
—Deixes la roba per terra...?
—No. Me la fa plegar i tot abans de dur-la al cabàs!
—Juà, juà, juà!
—I els pèls, eh? Què em dieu...dels pèls...?
—Tu que això està a punt de començar... Jo sec.
—...sempre troben pèls teus a tot arreu. A la pica, al bany...! I els seus! Hosti, que no es rasquen la figa també?
—Jo tenia una nòvia que sempre em deia “no és més net qui més neteja, sinó qui més embruta”.
—Això també ho deia la meva àvia! Quants anys tenia la teva nòvia?
—Juà, juà,...eres nòvio de l’àvia d’aquest? Això sí que és passar gana.
—Sereu burros...! No. Sapigueu que el meu llindar de bellesa és molt elevat...
—Si: tu estàs al nivell de la Rafaela Aparicio aquella, la “chacha” del cine caspós. Je, je,...
—Animal! A mi, m’agraden les de tetes grosses.
—A mi no.
—A mi tampoc. És el cap, el que ha de tenir gros. I pla.
—El cap?
—Sí, per deixar reposar el got de whisky mentre te la mamen.
—Juo, juo, juo, què animal!
—hmmmm, les tetes grosses i el cul dur.
—Mira-te'l, aquest! No sabeu la definició de “superfluo”?
—No.
—No.
—No. Va digues!
—«Superfluo: la parte de la teta que no cabe en la boca.»
—Jua, jua, jua!
—Doncs per tetes, les negres. A mi, em van les negres.
—Xaval! T’ho has fet amb una negra?
—No...
—I doncs?
—Doncs per això, que m’agradaria...
—Sempre ens agrada el que no tenim. I quan ho tenim, no li fem cas...
—Ui, nano...! Tu estàs enamorat!
—Sí. I què?
—Res home, re. Ja et passarà...
—Vosaltres no?
—Ei! Ja surten al camp! Seieu i a callar!
—Jo, en canvi, sí vaig tenir una nòvia mulata. Era guapa del cagar. Però es volia casar...I jo era massa jove, encara. Ara, feia unes mamades de la hòstia. Jo crec que els ho ensenyen al cole, això, allà al Carib.
—I tu encara no estàs per això...de casar-te.
—Però si estic divorciat! No ho sabíeu?
—Ep, que si et cases tampoc és garantia de re.
—És congenit en elles, això de la neteja.
—Ho veus: de generació en generació! Això de les ties és genètic!
—Osti, i aquestes llepafils que veuen pèls per tot! Fins i tot quan te la la mamen paren per treure’s el pelet dels llavis.
—Tu, que això ja comença...
—Que ja ho veiem, tranqui! ...On hi ha més cervesa?
—Per mi que les ties tenen un microscopi als ulls que ho veuen tot!
—Ja hi passo el paper, tu; però sembla que no hi hagi prou. Vol l’Ajax Proper aquell. I ben rascadet.
—El Don Limpio, vols dir.
—Això. I l’escombreta del vàter...que no falti. Ben rascadet.
—Coi, és que això de trobar llepades a la tassa fot fàstic, no! Jo a la mili...
—Ui, no per favor: històries de mili no, que jo faig fer l’objecció.
—Mili? I això que és?
—Calla, neng. Com vols ser un home si no has fet la mili!
—Sí, però resulta que sempre sóc jo qui ho empastifo. Elles no caguen o què?
—És caqueta d’àngel, que no ho saps?
—Ara parlàvem d’això...dels àngels de la guarda.
—Buenuuuuu! Si això de la devoció cristiana fos certa...Amb les ties, tots seriem ateus!
—Va. Calleu ja; que comença.

(...)

—Ei, ei, ei...Mireu, mireu..., E’too, Xavi, Messi i GOOOOOOOL!
—GOOOOOOL!

Petards, cohets, renecs, xivarri.

—Un al sac!
—Si guanyem, anem a Canaletes!
—I després, a mullar! Al Bailén 22!
—De farra tota la nit!
—Una nit rodona: el Madrid a rapar i per acabar, un polvet de la parenta.
—O de la cubana de torn...De a teva mulata, eh?
—Jo que sé on para ara. Tu sort, que tens costella quan tornis.
—Ei, ei....; pareu.Mireu: falta directa. Xuta el Ronhi i... GOOOOL

Més petards, cohets, renecs, xivarri.

—Gooooooooooooooooooooooool!
—Gol, gol, gol!
—Goooool!
—Buáh! Merda de Madid. (aquest és l’Uri, N. del V.)
—Dos! Dos! Dos a zero! Olé, olé, olé...olé, olé...
—Avui, dos polvos seguits! Un per gol.
—I si en fan més?
—Doncs això: un per gol!
—Apa, nano! Si no deus aguantar ni mig, tu! Txitxarel.lo!
—Xaval! Que em faig set palles i encara enfilo tres ties seguides!
—Menos lobos, caperucita.
—Veuràs després....
—Txin-txin! A brindar!

(...)

—Tu, mitja part. Trec el pernil que he dut?
—I jo l’embotit.
—L’obridor és al calaix de dalt. Vas?
—Ja vaig jo...Tens un fotimer de llibres, veí!
—Que llegeixes, ara?
—Mira això d’aquí sobre: “Los hombres son de Marte, las mujeres de Venus”. És per un post que he de fer.
—Ah, si, aquell...Vaja lio t’has ficat...Vols dir que te’n sortiràs?
—No. Però riuré una estona. Si voleu que afegeixi res d’especial...m'ho dieu.
—Jo vaig llegir “Perquè els homes no escolten i les dones no entenen els mapes”.
—Ah, sí; el tinc també. Quina gran veritat! Les ties, és que són incapaces d’entendre res que estigui dibuixat!
—I escrit, sí?
—Juàs, juàs, juàs....
—Aquells llibres són el mateix. Diuen el de sempre i omplen pàgines i pàgines amb arguments tals com: “...segons la Universitat nord-americana de..”
—És cert això dels mapes: la meva costella quan surt del metro, si no és que s’ha equivocat de línia, no sap on girar quan surt al carrer. I quan fa de copilot al cotxe, no sap on té el nord. El sentit de l’orientació, fatal.
—No diuen que tenen un sisè sentit les ties?
—Vols dir el “sexe” sentit.
—Juàs, juàs,...
—De sexe, no sé si capten; però de la resta, sí.
—Cert. Mireu; jo un dia tornava a casa d’un viatge de feina, sol, sortia de la recollida d’equipatges, ella m’esperava a fora i només de mirar-me, sabia que li havia fotut banyes amb una altra.
—No pot ser!
—Tu txuro! Que cinc peles fan un duro!
—Osti! És que ho pesquen tot.
—Buenuuu... Suposo que el senyal del chupetón que duia sota l’orella la va ajudar...
—Je, je, je! Però que ets animal! I què va passar?
—Doncs bronca, és clar, insults, retrets...el normal. Però després, reconciliació.
—Doncs sí que t’estima. A la meva li faig el salt i ja puc fer maletes i buscar pensió.
—I jo la meva.
—I a mi també.
—Pero no has dit que no tens lio, tu?
—Ja, però els que he tingut són així. Atrec a les clàssiques.
—Doncs potser és el millor, noi...
—Jo, com que no en tinc, em podeu xarrupar tal com vulgueu.
—Marica!
—Ja, però jo és que després em vaig assabentar que ella també m’havia fotut el salt mesos abans!
—Ah! Joder! I no ho sabies?
—Què va! Jo amb càrrec de consciència i mira...portava banyes sense saber-ho.
—Tho va dir ella?
—Sí. Almenys...
—Coneixies el paio?
—Sí. Un de la feina.
—Això sí que fot, eh?
—Molt.
—I ella coneixia a la teva...?
—Sí: la seva millor amiga.
—Ah, cabronàs! Això és el pitjor.
—Però si algunes es clavarien ganivets pel darrera!
—Buennuuu, noi, no totes. Això de les ties heu de reconèixer que si són amigues, ho són de debò.
—Per això sempre van juntes al lavabo, no?
—I tant! Primer, per explicar-se com es posa un tampax; després, per passar-se les pintures de guerra; després, per rajar de l’amiga comuna i al final, per fer-te el salt.
—... i la reconciliació que vam fer va ser de pel.lícula. El polvo del segle.
—Doncs jo, per una cosa semblant, ho vam deixar córrer. Si et fas el salt mútuament, no paga la pena seguir.
—Home, no tots som iguals.
—No. Elles tampoc no són iguals. Però no perdonen.
—Vinga prou, que comença la segona part.
—Que corri la Voll-Damm!
—Això, cervesa! I on són els “petes”, veí? No vas dir que en tenies?
—Vés a la tauleta de nit, agafa la caixa que hi ha dins al primer calaix i...
—Voy! Marchando!

(....)

—Ei! (des de l’habitació). Si tens aqui un pot de ...! Hosti, si és "allò" que recomanava la Candela.
—Però tu...?
—Ets el meu heroi!
—El tema tabú!
—Ei, ei...! Que encara està per estrenar.
—Estrenar, dius? Però...si està caducat! És de fa set anys!
—Juo, juo!
—Doncs ja veieu...
—Ostia, m’esteu posant calent. Només faltaria que la xurri em fes avui una mamada engosfèrica aquesta nit.
—Serà, estratosfèrica, xaval...
—No. Engosfèrica, d’engolir.
—¿...?
—La llet.
—Ah! Juàs, juàs...
—Què passa? Que la teva és d’aquelles que te l’agafa amb paper de fumar?
—Osti, si almenys me l’agafés!
—Doncs jo no em queixo, tu. La meva em fa un solo de flauta, que ni el Rampal!
—Quina sort teniu. Jo encara no tinc parenta... i vaig més calent...
—Avui sucaràs, noi.
—Jo un cop me’ls vaig afaitar, tu.
—El que?
—Els ous! Tenia molt de morbo.
—Què dius! Quin mal!
—Idó. Estava fart que la noia em digués que li molestaven els pèls.
—Doncs la meva, si m’ho fa, he de pagar amb sang el favor.
—Doncs les ties ara, no es tallen un pèl. A l’insti on anava, t’ho feien si els pagaves amb apunts. I ni això trobo ara...
—Buenu, nois, esteu pel futbol o què?
—Que dius, xaval! Si ets lliure. La sort que tens tu! Hi ha mil dones a fora esperant-te
—Ah, si? On?
—Però si van pintades que fan por!
—Això és veritat, quan passo per la facu del fill i veig aquells ramats em poso a cent. No vull ni pensar si un dia me les trobo de festa por ahí.
—Et veig fatal, eh? Quan comences a mirar-te les amigues dels fills és que estàs malament...
—I tu, no te les mires?
—Coi, és clar. Les amigues del fill, ... de la dona, de la cunyada, de l’escala, de la feina, de l’autobús, del super, en fi... que jo me les miro totes.
—Digues que sí, nano: No és delicte, oi? Només faltaria que ens multessin per mirar!
—I és que les dones, avui, estan per sucar-hi pa.
—Home, totes, totes, no...
—Recordeu que el meu llindar de tia bona era la Rafaela Aparicio...?
—Juo, juo!
—Falta! Falta! Cabronàs! Malparit! Serà filldeputa!
—I què els mireu?
—Tu estàs gilipollles o què? No serà el blanc dels ulls, joder!
—Doncs es mira el que tenen de millor: el cul.
—I diria més: jo els miro sempre tres coses: el cul, el cul i el cul.
—I per aquest ordre, oi?
—Je, je, je.... el cul de les ties...es podria escriure una tesi....
—Doncs jo les mamelles. Sempre cal saber si t’hi pots agafar bé quan els claves pel darrera.
—Estem un pèl barroers, no nanos
—Tu no seràs gay? No hi tinc res contra els gays, però avisa...que aniré arrambat a la paret
—Juàs, juàs!
—El sabeu aquell acudit de ties?
—Quin?
—Sí, home, aquell que diu...«Un planeta d’extraterrestres decideix envair la Terra. Abans, hi envia una patrulla en un plat volador per segrestar dos humans i estudiar l’espècie: un home i una dona. Dins el plat volador, agafen el tio, el dormen i li obren el cap: analitzen el cervell, els hemisferis, les neurones, l'hipofisi,.... Queden impressionats davant la complexitat del sistema neuroal masculí. S’adonen que no hi ha res de semblant a la galàxia. Després van a mirar el cervell de la dona. Està buit. Res. Només un fil que va de punta a punta del cap. “Potser concentra tot el saber en aquest petit fil. Tallem-lo» Ho fan...i...
—Què?
—Que les dues orelles li cauen a terra!
—Juàs, juàs, juàs.
—Molt bo. Jo el sabia al revés. Era el tio el del fil.
—I te’l va explicar una tia, oi?
—És que sempre ho tergiversen tot.
—Rooorr!
—Bon profit!
—Bbbrrr!
—Nano, obre la finestra!
—Quin gust. Mhe quedat descansat.

Ding, dong,

—Ei! Han trucat!
—Osti! La parenta. Segur que torna per controlar! Vinga, recolliu això ara mateix.
—Tranqui veí, que et defensarem.

Ding, dong

—Sí....
—VeSSSino? Soy yo, VaneSSSa.
—Ondia Vanesa! És que vestida, no t’havia conegut! Passa, passa, estic amb uns amics...Una cerveseta?
—Ya. Se os oye des de la otra escalera. ¿Es necesario hacer tanto ruido? ¿Estais de fiesta?
—No. Es que dan el partido y...
—Ei, nois, que no crideu tant! Que esvaloteu la clientela de la Vanesa! Por cierto...podríamos subir a tomar algo, luego?
—Coi, veSSSino. Encima de cáustico, eres tonto. Se te ha de contar todo. ¿A que crees que he venido?
—Ondia veí, quines amistats que gastes. Podries presentar-la, no?
—Ah, si; mireu nois és la Vanessa, una veïna. Vanessa, uns blogeros amigos.
—Ah! ¿Sois de una tuna?
—Perquè ho dius?
—Esto de blogeros: es un grupo de música, no?
—Bé, més o menys.
—Tu! Tanca la boca on t’entraran mosques!
—...¿Viendo el partido por la tele...? Claro, por eso hay tan poco movimiento arriba. ¿Subís luego?
—I tant!
—Els penaltis, els tirem a dalt, vale?
—¿Cuantos sereis? Lo digo para hacer sitio...
—Ui, noia...Espera, que no sé si pujarem. I si ho fem, és per prendre una copeta. Depèn de com acabi això...
—Si hay que alegraros, que sepais que en mi piso nadie sale descontento...
—Ja. El veí ens ho ha explicat....
—Per cert, carallot! Ara sé d’on vas treure aquell llistat de preus! Seràs...!

(continuarà, si voleu)