Poesia algueresa, poesia catalana?

Aquests dies, Barcelona s’ha vestit de Poesia. Del 3 al 9 de maig es fan diferents actes pels carrers, llibreries, biblioteques o entitats culturals de la ciutat. Ahir vaig ser a un acte de lectura de poesia algueresa al verger de Museu Frederic Marès, que era l’antic pati del Palau reial, al carrer dels Comtes, rera la Catedral. És, juntament amb la plaça Sant Felip Neri, un dels meus racons preferits del barri Gòtic.

Escoltar poesia sempre és un acte tranquil, solitari, plaent. Fer-ho en aquest marc de pedres gòtiques, amb els tarongers bords de companys i la remor d’aigua de fons, en la foscor de la nit trencada per espelmes i els so ocasional de les campanes de la catedral, donava un embolcall que et transmudava Mediterrània enllà. Coneixia algun dels cinc poetes presents i al mestre de cerimònies que els acompanya, en Carlo Sechi, regidor a l’Alguer del partit “Algerho Viva” i president de l’Obra Cultura a l’Alguer. Un d'aquells activistes catalanistes, treballadors i cosntant, que ja voldríem per aquí.

Ahir a la nit es donaven la mà una mostra de la joventut i la maduresa de la poesia alguresa. La veritat és que escoltant-los, em semblava una poesia molt lligada al territori, a les vivències personals, potser un pèl “carrinclona” en algun caas; molt personal en d'altres. Els poetes més joves (hi havia una noieta de 18 anys, l'Enrica Ferreccio, amb una veu aflautada que feia gràcia de sentir) i els petes més grans (Antoni Canu, Carlo Demarties, Antonio Coronzu) van fer una bona selecció personal portant a colació figures històriques de la poesia en català d'aquelles terres: en Rafel Sardi i en Rafael Catardi. La cantautora Franca Masu, que ja ha vingut altres cops a a la ciutat, era la que “cantava” la poesia. La d’ella i la dels clàssics. I és que els poetes ja ho tenen això: saben escriure, però són negats a l’hora de declamar en públic. Em sembla que no en conec cap que, a l'hora de llegir les seves creacions, pugui dir: chapeau!.L’Ovidi Montllor sí que era un mestre en això de recitar poemes. Li coneixeu Corall romput, de l'Estellés?

Si mai no heu estat a l’Alguer, us en recomano una visita. Si mai heu sentit parlar alguerès, us heu perdut un dialecte d’una sonoritat medieval. Com va dir el poeta Carles Hac Mor a la presentació, ahir podríem escoltar com deuria parlar Ramon Llull al segle XIII. Va exagerar, és clar; però no deixava de tenir una mica de raó. El català de l’Alguer, des del segle XV, va quedar com una rara avis linguïstica, oblidat per tots, fins a principis de segle XX, amb la visita d’una arqueòlegs catalans en aquella terres, va tornar a prendre força. Si mai heu llegit poesia algueresa ho podeu fer mes avall.

Penso anar al 23è Festival Internacional de Poesia de Barcelona que es fa al Palau de la Música aquest dimecres. Ja us diré com va.


MPHAEUM PROMONTORIUM

Un dia serà que a la fugent albada
per damunt de la pena i l'esperança,
posaràs la tua benda, oh silenciosa
filla del temps etern. Més d'una volta
lo toc he entès de la tua mà gelada,
i tantes te'n deuré, de pimaveres
quan vengueràs a mi, tu, bona fada,
intercerssora de pietat divina.

I me'n davallaré a la marina
lleuger, sense més traves de memòria,
ni punxes de sentit. L'Alguer dormida
serà, com sempre dormi, enguirlandada
de somnis, de carícies e de trampes
sota l'immens rodeu del firmament.

La cima amollaré, i fora al vent,
a la mar escumosa, al maistral tés,
en gropa a caval.ló més alt volant,
embolicat de bòira iridescent,
de cresta en cresta a l'onda rampel.lada
la mia bona gusseta no és estada
mai com avui al vent així segura.

Fora el Fruntuni navigant d'altura,
ixirem per marines de rondalla
vistes eb somni i sol de fugidura,
de la vora encantada del misteri
punxant l'albor del temps de la Criació.

Dels negres fontanals de l'horitzó
vénen los nsotrus sonadors de corru
i fiottus de tritons altes les tofes,
terror de les sirenes minyonetes.
Les gaürres en alt, vibrant les ales,
avisen del perill ama veu crínida;
i que fugi o s'amaga, i el vent que passa
porta un plor anguniós com de viudalna.

Rafael Catardi (1892-1974)