Les meves mans, el meu capital...

La Meta-morfosi —que deu tenir alguna cosa de kafkiana la noia (ho dic pel nom, no perquè em recordi cap escarabat)—, em va encolomar fa dies, com qui no vol la cosa un d’aquests temuts memes. Però jo, que sóc gat vell, me l’he vista venir… Un té una edat i mirar-vos a tots pel celobert dona un experiència i atorga un grau: aquest era un meme trampa. Enverinat, diria jo. El fet és que he de mostrar-vos alguna part del meu cos del qual estigui especialment satisfet. (N’hi ha? Oi, hi tant!). Ja podeu anar agafant cadires a primera fila... que les lloga la veïna de baix.

“Coi, m’he dit, —jo parlo sol tot sovint; digueu-me autista o flautista— aquesta noia em vol veure el body sencer, imprimir cartells i banderoles a dojo per la ciutat i fotre un anunci d’aquest de samarretes cagacalces o colònia per metrosexuals, per tota la ciutat aprofitant el meu cuerpo serrano. I a més, gratis”. Ja… sóc un malpensat, direu. I el fet és que sé que la Meta és un encant (a banda de trepitjar-me amb el seu taló fi a l’ascensor) i mai gosaria fer una cosa d’aquestes a ningú del replà. I menys a mi... Però i la resta de veïns? No m'agafaria la afoto amb finalitats poc clares? (eh, Clint?) No sé, no sé...hi ha molta cara nova darrerament...

Però mira…un té un puritro i m’he dit “Què caram...! Si un és guapo del cagar, no és pecat ser vanitós!” O sigui que m’he palplantat davant el mirall amb els meus boxers de cap d'any i he començat a al.lucinar amb mi mateix: “Osti veí —he seguit garlejant amb el mirall (ho faig sovint; a la dutxa, al metro o clapant)—, no tens desperdici, eh?” “Em sembla que ni el soplagaites aquell et faria ombra amb les canes que tens". Perquè no sóc gay, que si no em fotria un polvo a mi mateix...”. Val, em diferencio amb uns deu centímetres menys, una mica més de panxona i un compte corrent de misèria. Total, no hi veuríeu diferència. I ell, a més, no té blog!

Mentre estava embaladit i ocupat per aquestes tan altes disquisicions metafísiques, he sentit la J., la meva filla, que em cridava des de l’habitació estant mentre feia els deures d'anglès:

—Amb qui parles, papa?

—Eh? Ah! Amb el Gere...Vull dir, tot sol.

—I que li passa al gall aquest que dius que et menjaries?

—Gall? No, dona...Pollastre...que avui sopem pollastre.

Passat el perill, he seguit amb un autoexamen meticulós que riu-te’n tu del que us fan a les noies els ginecòlegs, i m’he disposat, càmera al coll, a immortalitzar-me al blog. N’estava cert que hi hauria un abans i un després de penjar la meva foto a la Catosfera (tremola Mireia, ara que tornes a treure pit).

Em trobava amb el temportizador en stand by mentre buucava la millor llum pel meu perfil hel.lènic, ulls penetrants, obert de cames i de puntetes, els braços en angle recte, però el dret mirant enlaire i l’esquerre apuntant avall –qual creu gamada—, i traient bola a l’uníson, quan algú deu haver obert la porta sense avisar. Jo seguia a el meu soliloqui en veu alta i clara: “Ferro dels barcos, nenes, sortiria d’aquí....”. “Schwarzenegger, no tens res a pelar (sic) amb mi”. Jo seguia parlant sense adonar-me de res. El mirall a punt de rebentar, marcant figura i paquet (i això que no fumo). Id’aquesta guisa m’adono, glups!; que al costat tinc la meva filla amb els homework d’anglès a la mà i una pregunta capciosa als llavis. Que ha mort a l’instant a la gola amb els seus ulls esbatanats de riure.

—Papa... estàs fatal!

Certament, les noves generacions ja no tenen respecte pels adults.

I la veig girar cua, agitant el cap en senyal de reprovació, deixant-me pel que sóc: un carallot.

En fi, m’he tornat a vestir; m’he tirat el cabell enreram’he girat d’esquena (el mirall s’ha trencat de tristesa) i he sortir amb la barbeta ben alta del tràngol. I he pensat (perquè a cops, penso). “I ara què coi ensenyo jo?”

Però aleshores m’he adonat. És clar! Si hi ha una part del meu cos que n’estigui orgullós aquestes seran...per força: LES MANS! (Ara enteneu el títol del post, eh?) . Les mans son el meu vertader capital. Jo ho deia aquell gran partir de trista memòria... Amb les mans teclejo l’ordinador on escric aquest post infernal, firmo cada any la declaració de renda (“siempre pozitivo, nuna negativoz!)”; o era al revés?), faig burilles als semàfors, indago forats i tapo canonades, assenyalo el destí a seguir a guiris despistades, condueixo la amoto per la ciutat i és clar, faig els millors massatges del barri. No vull pensar que seria de mi si em quedes manco.

Heus-les ací, doncs:

A) Pel davant...

B) I pel darrera...

Perquè... que faríeu vosaltres sense les mans? Eihn?

I abans que m’ho digueu: SÍ. EM MOSSEGO LES UNGLES.!!! PASSA ALGO?

PS
De debò he de passar aquest meme...? Tinc per costum no repetir destinataris... però m’encantaria veure l’altra orella de la Joana, al seu nou piset; veure-li els pèls de la cua al Gatot i saber si això era o no de la Boira (espessa) com ella es volia fer creure... I si d'altres degenerats/des com jo us hi poseu bé; doncs ja sabeu.

I rieu-me una mica, feu-me el favor...