De lectura (28): Històries veïnals. vol I, octubre-novembre 2007
Els de l’escala K (Un nou regal) van ser el més ràpids en mostrar les cartes. Van fer un escrit dolç i amarg alhora; de trencaments i oblits. «...dóna’m una nova oportunitat, com un demà, com un nou regal». El tema sempitern del paradís perdut. Que sempre hem deixat escapar de les mans, per beneits. No van ser els únics. Tres HV més tornaríen sobre el tema. Serà que els humans hi caiem sovint. Deixaven el llistó alt. I aquest no va baixar amb els successius.
Els de l’escala J (Mai més) van seguir en un plànol semblant. I a fe de Déu que semblava una única ploma la que escrigués aquella narració, amb rerafons musical! «Don’t worry, bout me I’ll get along...». Una al·legoria a la soledat. Una soledat que trobem també reflectida en la història de títol més original de totes: “Tres-cents vint-i-cinc euros i quinze cèntims”. Però aquí el final és tràgic, i ja s’apunta des del principi. «Tan se val, El temps passa depressa quan no s’espera res. Tic-tac, tic-tac...». Els de l’escala C, amb la seva història, ens van neguitejar i ens van fer sentir una mica culpables. Per què negar-ho?
Alguns han deixat volar (mai més ben dit!) la imaginació, i han deixat anar la seva vessant més màgica, més tel·lúrica. I han acabat fent un conte de fades Em refereixo a “La visita”, de l’escala D. «Tothom la desitjava i aquella nit era tota seva». Una faula sobre el desig acomplert. Qui no ha somiat res semblant? De tant en tant, hi ha hagut finals feliços. També toca!
Però també hi ha hagut moltes HV amb finals oberts.
Hi ha hagut d’altres amb final sorpresa, amb un gir inesperat, acabant com un relat de por, inquietant, capriciós... Asfixiant. «Pero en realidad estoy quieta. Y yo tambien hago “ruiditos”, porqué sigo viva, y sigo queriendo escapar de esta pesadilla...». Eren les de l’escala E i “Una noche sin luz”. Encara hi penso, a vegades, i tremolo, quan pico el timbre d’un veí...
I, elles, les veïnes, s’han posat sovint en un nivell combatiu. Algunes han tirat per la línia de novel·la negra, policíaca, de robatori de pel·lícula italiana amb final inesperat. «Nomes obrir la porta, ens vam adonar que les coses no eren om havíem imaginat». Són els de l’escala H i la seva “Merda!”, que res té a veure amb la qualitat del relat! No han estat les úniques. També han tirat per un vessant mafiós les de l’escala G (“El viatge”). Pobre Èric! Qui li mana enamorar-se d’una infermera traficant si hi ha un italià pel mig! «Ella necessitava luxe acció, drogues i orgies i amb Giovanni ho havia trobat» . Totes busqueu el mateix, eh?... ;-). Algunes no se’n van tan lluny a buscar-ho. Ho tenen més a prop, a tocar; encara que després, amb la ressaca, no recordin res: «...sopar a fora amb el meu cunyat, passar una nit als pis del meu cunyat, muntar-m’ho bé amb el meu cunyat...» (“El gran dia”). És que no se us pot deixar soles, noies de l’escala A!
Una història de família també és la que expliquen els veïns de l’escala F, aquella de dos títols (“Hystiria” —potser volien escriure “Història”?—o “El reflex i l’ombra”). Un secret familiar que les dones de casa (àvia i mare) amaguen zelosament. Però sempre els secrets surten, tard o d’hora, a la llum. Un relat intens com pocs. Que remou consciències i enterboleix l’esperit. «Preferia no recordar res més. Començà a caminar i plorar de nou.». I també és una història trista la que no té títol (“Sense títol”) de l’escala I. Que comença i acaba amb un epitafi. Evidentment, no és per riure.
Però no tot ha quedat en família. Ni entre homes i dones. Fins i tot hem tingut relacions homosexuals. «Els meus dubtes,... els meus maleïts dubtes de sempre...» Com podia ser, si no, en aquest replà de l’escala H ("Un món virtual"), on s’hi troba el Gatot!
Ja veieu. hem tingut de tot: amor, sexe, violència, por, desig, soledat, suïcidis, robatoris, enganys, seducció, somnis, assassinats, passió... I n’hem tingut en català i en castellà. I un de bilingüe (escala I)! Potser ens ha falta més d’humor, més comèdia? Ja... és que estem a la tardor. I és temps de collir castanyes.
I per acabar hem deixat que des del somni es retorni al somni. En un cicle sense final. Perquè és cert o imaginat el que li succeeix a la protagonista de “Destins” (escala L): «I deixo que els seus escrits em duguin a nous destins, en un viatge incert d’incendis inacabats...». Podeu tornar a recomençar la lectura de les Històries veïnals i opineu aeshores.
Mai hagués pensat que una màscara, unes espelmes, un pot de cacau en pols, i un ampolla de whisky donessin per tant. Me’n vaig a fotre un a la vostra salut! Amb gel.
Felicitats a tots i totes!
Apali!
PS
Ah!, seguiu atents/tes a la pantalla, que això no s'acaba aquí!
11 comentaris:
Ostres, amb ressenyes i tot! Ets tot un "profi"! (De "professional", es diu molt per terres germàniques).
Salut i molt bona setmana!
ah no?
que més hi haurà?
has currat de debó....
Quin luxe de ressenya, Veí. Prometo sumar-hi a la propera convocatòria
Felicitats per la part que et toca... que és molta! ;)
Ostres! quina currada, veí! moltes gràcies per la part que em toca!!!
Això esperem... Que no decaigui!
Fins a la pròxima, i que sigui aviat!
Abraçada des del meu replà.
Buaaaa nen, com t'ho curres, ets un crack!!!!!
Em falten dues històries per llegir, a veure si aquets vespre amb més calma m'hi poso, que no tinc temps per ressssssssss ara que soc una mestressa de casa de cap a peus :-P
Petonasos guapu!!!!!
Carai! Quin nivell!
M'ha agradat molt l'experiència, els relats tenen un molt bon nivell, donen gust de llegir i a més semblen fluir amb força naturalitat tenint en compte la diversitat d'autors que tenen. Espero que repetim aviat perquè l'iniciativa em sembla molt i molt bona! Un petonet^^
Dusch,
i tu la meva "profe"...;-)
Rosa,
marro del bo!
Crue,
no esperava menys de vós!
Joana,
i vostra!
Arare,
i meva!
Marinetix,
dijous ve la convocatòria...
Jo mateixa,
si acabes aviat, tinc un parell de mitjons per sargir...
Terra,
el nivell? Per terra...
Pingu-Tals,
doncs, apuntat a la propera que ja ve...
Felicitats a tu i gràcies, perquè has fet una feina de coordinació i de creació important, tot i que ja sé que no és una feina això, sinó un divertiment i una passió.
Ànims i a seguir.
Publica un comentari a l'entrada