Desig fosc: es destapa el pastís!

I ara, la voss...!






I aquí, si voleu saber qui era la meva partenaire. Un plaer a de gel tarongina, a la dutxa i on sigui. Gràcies per brindar-te al joc, literari... Ha estat un plaer o-cular.

Ara toca un trio?... Voluntaris/es?
_____________________


I ara, la meva part...


Desig fosc (Ell)

Fa una estona que hem assedegat els cossos d’una manera ferotge i burda. Tan de temps sense trobar-nos ha fet que, mig vestits, ens bolquéssim a encalçar-nos evocant una ànsia imborrable. Ens hem corregut alhora, perquè alhora hem anat a buscar la mort petita. Ara, trenco l’abraçada que ens uneix sobre el cobrellit. Em trec la roba que havia quedat a mig camí. Em llevo per servir-nos una beguda i posar música. En servir-me, m’apropo els dits als nadius i la flonjor del teu sexe humit se m’esvaeix als llavis. Ens hem masegat l’esperit d’una manera atroç i salvatge; com fan els amants inquiets i incauts. Feia dies que t’esperava i al final has vingut a trobar-me. He plorat en fondre’m en tu. M’agrada mirar-te als ulls mentre escolto aquesta cançó. Saps que la lletra és com un reflex de nosaltres; del nostre tarannà. Tots tenim una cançó i una història que ens perpetua.



Em demanes com va. I saps que aquest vespre he tocat el cel amb els dits. Comencem a besar-nos de bell nou. Ara ja són besos assedegats, tendres; tranquils. Diàfans. Una lleugera pressió als llavis, la llengua esquiva. Una pressió a les galtes. Un humitejar els ulls. El coll; les temples. Acariciar les espatlles. Acaronar els teus braços quilomètrics. És divertit jugar amb els mugrons erèctils, amb els dols polzes girant alhora al seu voltant mentre et sospeso els pits amb els palmells. És dolç i tendre estimar-se en silenci. Tan sols els acords de la música al disc, i aquest panteix que et surt del ventre. Escolta’m pels dits, tan sols. “Tanca els ulls, ara”. Sé que avui hauré de deixar anar tot el llast que m’arrossega. Segurament el meu cos es ressentirà de tant d’esforç. No sóc jove, ja ho saps; però la tendresa que poso al gest et fa posar en guàrdia novament. “Avui, faries de mi el que volguessis”, em dius a cau d’orella. És el nostre costat fosc el que ens acompanya. Qui em va dir això una vegada? Crec que mai més la vaig tornar a trobar. I vaig fer d’ella el que vaig voler, cert. I en el desig va venir l’oblit. “De debò ho dius?” Calles per afirmar-te. I em beses llargament. Les llengües entrellaçades en un vers propi. Noto el teu cos irisat, aferrat al meu; és com si em volguessis trasmudar en un de sol. T’arrapes golosament amb les cames i em fregues amb fruïció el sexe. Me’l beses i engoleixes dolçament. Reneixo altre cop. Ets una metzina lenta al moll dels ossos.

Et sé fràgil. Nina de porcellana als meus embats. Però avui seré dòcil, tranquil. Pacient. Avui reneix un desig brut i antic. “Políticament incorrecte”, diries. I sé que ara l’acompliré. Per això t’aturo el gest i et separo de mi. T’empenyo per l’espatlla sense força i et faig enrere, mentre alhora, et faig giravoltar sobre el teu eix. Et vull veure ajaguda tot al llarg del llit, sota la mirada voluptuosa i el desig encès. M’agenollo entre les teves cames. T’esguardo des d’una talaia imaginada on albiro una geografia que a mi se m’acut perfecta. La teva és una esquena proporcionada, musculosa, tibant; que acaba en unes natges dures que insinuen corbes on embriagar el plaer. Moriria i renaixeria mil cops damunt aquest reailme. Les cames son llargues, lleugerament estriades. Inicio un massatge lent; lentíssim, ball sinuós sense traç definit. Premo els ossos que et marquen un paisatge que exploraré sense presses. Faig esses lentíssimes als teus omòplats, a les costelles, als canyells, a la cintura. Dibuixo tres cops seguits el mateix camí. Podria, ulls clucs, reseguir-te el perfil en l’aire. Sense pinzells ni pintures. Fa temps que em vas conquistar per aquest cul magnífic i ara, aquest, serà el meu presagi.

M’alço altre cop per obrir un calaix a la tauleta i agafar-ne un pot. “Te’n vas?...” Com podria deixar-te ara, ja, mai més? M’assec al teu costat i començo a acaronar-te els cabells, el coll; tot el palmell estès al llarg de la teva columna. “Tens marcats els ossos”. Noto la teva respiració alatrencada. M’aturo en una piga solitària, senyal genètic que t’acompanya. I diposito la mà, dòcil, sobre la teva natja. Enfilo el dit petit entre la vall fosca que separen els dos turons. T’obres de cames per facilitar-me el camí. Hi entaforo un nou dit a l’encalç de la tempesta. Noto la teva humitat recent. “Ets ben molla encara”. Avui, sóc un mar de tenebres pres als teus oratges. Noto un lleugera tremolor si forço l’entrada; però no; encara no és l’hora. Poso ara el dit anular, les ungles menjades per tant de nervis. Acostumo l’orifici estret a rebre visites. Decideixo fregar-te l’entrada a la cova amb el gel lubricant. Fredor encesa al caliu del fosc. “Vinc?” Un somrís libidinós per resposta i un bes al meu braç. Comença l’encanteri, doncs.



Ara et tinc al meu redós. M’aboco sobre el teu rostre, els pèls esbullats. “Estigues tranquil.la”. Amb els dos braços flexionats, apunto el membre erecte al cau petit. Deixo caure un fil de saliva que apunto tot just al començament del gland. Encerto de ple. Les fines estries semblen rebutjar-me. Premo dolçament, i decidit, endins. Noto la teva ganyota de dolor. Però no dius res. Paro. Tot just estic enfilant l’agulla. Hi torno, acompanyant el sexe amb la mà dreta, sostenint-me amb un sol braç. Se’m marquen els nervis al muscles. Claves els genolls al matalàs. Em busques la cuixa amb la mà i per ella em parles. “Ho sento.” Gemegues quelcom però no t’escolto. Concentro tot els meu sentits en aquest ariet que, ara sí, vaig notant perfectament com va lliscant cova endins. Mandrosament, matussera, potser. Som verges tots dos en aquests camins. És com si s’obrís de cop una gran buit. Una capsa tancada que va esmicolant-se al meu pas. No hi tinc ulls; però el sento com un far en terreny ignot. Premo més endins. Amb força. I el membre llisca, sense impediments, ja; la vaselina fa el fet. És cert. Ploraria de gust i de felicitat pel desig acomplert. Un batec incessant del reg sanguini al punt extrem em diu que ja no puc parar. Empenyo i ja sóc tot teu. Tu en mi i jo per tu. Tinc tot el sexe endurit i el ventre ja et l’esquena. Ben endins.


Ara sé que posaré el món als teus peus. Que escriure el teu nom a tots els murs. Que buidaré els mars als teus ulls. Encalçaré els estels per vestir-te de nit perpètua. Veig que els budells se t’engrandeixen al meu pas. I tu ja no em demanes clemència. Esgaripes perquè amb el frec d’anar a munt i avall, endins enfora, noto que et trenques pel mig. “Perdona’m, perdona’m...” només albiro a pronunciar. Però sóc cavall desbocat a l’estampida. Vaig i vinc. Vaig i vinc. Et tinc presa, ben fort, per la cintura. Clavo les ungles a les teves cuixes i et faig anar davant i enrrera. Genet enfollit. M’encercles les cuixes amb els teus talons i deixes que et mig alci per la cintura. D’on et surt aquesta força? Ja no podré més. Ja no podré més. Et crido obscenitats que m’acompanyen en el frec. “Qui folla millor? “Qui et folla millor?”. Noto com tot el món sembla acudir a la punta del meu gland. Mil agulles que l’interior del teu cos m’encerclen i em tenen presoner. La tremolor a les cames em presagia la mort imminent. Sembla un globus captiu. “M’arriba..., em ve!”

Em retinc. Vull perllongar l’instant més enllà del que humanament és possible. Em trenco també dins teu. I semblo que toco la flonjor dels rebuigs que retens. I esclato dins el teu anus que sembla acollir tot el plaer del món possible. El meu. El que em dones. Noto la llet esclatant dins el cau. Em rendeixo a l’evidència. Panteixant, surto encara amb més timidesa que la inicial. I només em resta besar-te el forat adolorit; profanat, tal vegada altres cops; però mai amb aquesta complaença que acabem de tancar, tu i jo, amb foc i sang. Em deixo caure tot el llarg com sóc, al costat del teu cos; cobrint-te de petons i carícies. Gires el cap; i en el teu somrís veig implícita una conquesta i una derrota. Avui hem segellat, sense saber-ho, un pacte etern i impertèrrit.

Em mires, i en la meva felicitat veig també la teva complaença. Avui he mort dins teu i he renascut de nou... I tan sols sé dir-t’ho amb aquest escrit i una etèria melangia del gest

I aquí, la versió del mestre Vigó

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: