De cinema (nou): Elegy., un elogi caut, però sincer

Em feia mandra haver-hi d’anar. Per ella. Ho reconec. Però la Coixet em tira molt i, al final, em van arrossegar. I no em va decebre. Fins i tot diria que la Pe està notable i tot en la peli.

Us parlo d'Elegy. La trama ja la sabeu, però pels desvagats com jo, us faig una pinzellada. En David Kepesh (Ben Kingsley), és un cincuentón segur de si mateix, casat de jove però divorciat al poc temps. Té un fill metge que sempre li retreu que l’ abandonés a ell i a la mare, de petit. Home culte, professor universitari de literatura comparada. S’enorgulleix amb el seu íntim amic George O’Hearn (Dennis Hopper), un poeta cràpula com ell, de seduir a les seves alumnes que busquen experiències diferents. Cal dir que el paio, per tenir el tacos que diu tenir, es conserva de collons. Ja m’agradaria a mi tenir els seus abductors! Però sempre són noies tipus kleenex: “Aqui te pillo, a qui te mato”. Però un dia coneix la Consuela Castillo (la Penélope Cruz; collons no li podien posar un altre nom!), una cubana amb qui li demanries que et fes una ídem a tothora; la qual, és clar, fa pujar la líbido a qualsevol, si la tens a un pam del nas. Diguem que no la suporto, però que la carn és dèbil, senyor. Fins i tot ens faria renéixer el nostre cadàver exquisit, mira tu què et dic!

La noia l’incita i l’excita. Evident, digueu-li tonto al Kingsley. I ella, s’hi presta al joc de seducció. «Les noies maques no les acabes mai de veure», li diu l’amic. I pot ser és cert. Les maques i les no tan maques, eh veïnes? Però sembla que aquest cop en David va de debò. Consuela esdevé una obsessió per al madur professor. «Tens una bellesa que fa mal», li diu. I això que el paio una amant fixa amb qui té establerta una relació sentimental que podríem qualificar de, "civilitzada": polvo quinzenal i res de lligams afectius. (Això és possible?)

La cosa acaba com ha d’acabar, és clar. La por d’un no supera la devoció de l’altra. Collons! Si em passés a mi, ja veuríem! L’home queda desconsolat, pobret. Però al cap de dos anys la xicota torna de cop i volta amb una petició angoixant. I us ho deixo aquí; que si no l’explico tota i és en la segona part de la peli on la Pe es guanya el sou. El Kingsley, notable tothora. De tota manera, crec que no eren la parella per aquesta peli.

La Coixet em va trasbalsar amb «La vida sin mi» (potser de les poques pelis que m’ha fet plorar, de debò, al cinema). En va encantar amb «La vida secreta de las palabras» i aquí, m’ha deixat content; però no encantat. Em sembla que va de baixa, la noia. Això sí: a totes les seves pelis apareix un hospital i hi ha malalts de tota mena. Serà hipocondríaca la xicota? El que sí és, és melòmana. La banda sonora de les seves pelis sempre està molt ben trobada. Aquí, l'Erik Satie i les seves Gymnopedies (crec que era la 3a) són per tot. Escolteu-la aquí

I me’n vaig del cinema amb dues alegries. Una, retrobar-me el meu Dennis Hopper (que fa d’amic del David i el pobre, no acaba gaire bé) que idolatro des d’aquell mítica Easy Rider (tot tenim un passat). I anar-me’n amb la certesa que algun dia llegiré un llibre de Philip Roth.

Ho reconec: no li he llegit res. Alguna proposta?

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: