12 de febrer del 2009

De lectura (57): El Palau de la Lluna, de Paul Auster

«L’interior i l’exterior no es poden malmetre sense malmetre la realitat» (p. 42)


«Les nostres vides estan determinades per un munt de contingències (...)

i cada dia lluitem contra aquetes eventualitats per mantenir

el nostre equilibri» (p. 117 )


Trist.


Marco Stanley Fogg és orfe. La seva mare mor quan ell té 11 anys. Del seu pare no en sap res. De jove viurà amb el seu oncle Víctor, que també morirà quan ell faci 20 anys. Li deixa en herència un clarinet i més d’un miler de llibres guardats en caixes que anirà revenent per poder subsistir. La seva és una vida de llop solitari, d’anarquista urbà. «Buscava els avantatges ocults que comportava cada privació, i un cop aprenia a viure sense una determinada cosa, me la treia del cap per sempre». (p. 45) Viu en caiguda lliure en un pis des d’on veu el rètol d’un bar “El Palau de la Lluna”. Una lluna que l’acompanyarà al llarg dels anys. Quan està a punt de sucumbir, un fet casual el fa renéixer puntualment. Coneix la Kitty només calia que ens miréssim per excitar-nos», p. 137), que acabarà perdent per esdevenir un ermità, un ludita. «Jo era la prova palpable que el sistema era un fracàs, que la vanitosa i sobredimensionada terra de l’abundància finalment s’esquerdava pertot arreu.» (p. 92). A punt de morir, és rescatat per la Kitty i un amic. És la seva segona oportunitat.


Voldrà recomençar de bell nou i ho fa fent d’acompanyant d’un vell cec, el Tomas Effing, un minusvàlid de 86 anys, malcarat i egocèntric; antic pintor que es va voler exiliar del món ja de jove. És la força del destí el que els farà coincidir? És la casualitat el que portarà a confessar-se mútuament? I en els fils que s’obren amb la relació amb Effing, Marco trobarà les respostes que buscava, l’enigma que sempre l’ha corprès: qui és?; d’on ve? on va?: «Es pot viure sense una teulada al cap, però no es pot viure sense trobar un equilibri entre l’interior i l’exterior» (p.87)


Un noi sense passat, ni futur; s’enfronta a un present que, ai làs!, li acabarà donant tot allò que no tenia, a un preu molt alt. «Un cop entres en contacte amb el futur, no hi ha marxa enrera» (p. 208). Coneixerà en Barber, el fill oblidat d’Effing. Un revelació el posarà davant un gran descobriment. I davant una nova i darrera fatalitat. «Sempre van ser al lloc oportú quan no tocava, i al lloc on no tocava al moment oportú» (p. 338)


En totes les obres que he llegit d’Auster, res és casual. Totes les accions tenen un perquè que els protagonistes –ni el lector– no controlen i que els acaba duent a un camí imprevisible; però plenament plausible. Auster té un mèrit encomiable: treu partit d’una escriptura feta en cercles concèntrics; va sobreposant capes sobre una història que es van unint per fins vasos comunicants que després anirà desvestint per fer avançar la història. La sort o la dissort són camins paral·lels que es creuen sense solució de continuïtat. Tota novel·la d’Auster és un viatge en lluita permanent contra la soledat. La desesperació de la soledat urbana. «Si no estàs preparat per tot, no estàs preparat per res» (p. 286)


El Palau e la Lluna és una història plena de lirisme, on tres homes desarrrelats, de tres generacions distants –des de finals del XIX a mitjans del XX– confluiran en una mateix escenari i en una mateixa tragèdia compartida.


Llegiu-la i guadiu-ne.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

6 comentaris:

kweilan ha dit...

Un llibre fantàstic. M'ha agradat tornar-lo a recordar llegint el teu post.

Anònim ha dit...

De Auster, lo millor que he llegit. Em va hipnotitzar, però tantes coincidencies al final....les vaig trobar una mica forçades. Però bé, la literatura, literatura és i els escriptors poden fer els malabars que vulguin i poden dibuixar el destí dels seus personatges.

Montse ha dit...

pssst, passa't pel meu blog!

Lluís Bosch ha dit...

El Palau de la Lluna és una gran novel·la, i jo crec que he llegit gairebé tot l'Auster. Més inspirat o més fluix, segueix sempre aquest esquema que descrius, que domina amb una seguretat impressionant. El darrer que ha caigut a les meves mans ha estat "Les bogeries de Brooklyn", on de fet torna a fer el mateix, però sempre agrada veure aquest control de la narració. Com qui nol, a més a més, ens va deixant veure les coses de la societat ianqui: els integristes religiosos, la política, l'economia, la pobresa amagada...

De tota manera, jo em segueixo quedant amb la Trilogia de Nova York, La invenció de la solitud i El llibre de les il·lusions, que els veig essencials dins de la seva obra.

Felicitats pel blog!

Helena Bonals ha dit...

No és només la millor obra d'Auster, segurament, sinó l'obra més apassionant que he llegit mai, sobretot la primera part. Profunda, sí, però no es pot deixar. Això és estar inspirat, això és escriure!

Els tres protagonistes no es poden captenir com se suposa que ho haurien de fer, el misteri de tot plegat és el que en fa Art.

Em copio allò de "el sol és el passat, la terra és el present, la lluna és el futur": a sobre, poeta.

Jordi ha dit...

En aquests moments l'estic llegint (o potser seria millor el verb devorant) i no me n'he pogut estar de buscar informació. Pels adictes a Auster recomano també "El llibre de les ciències", en la línia del Palau.