16 de març de 2009

De lectura (59): Una mujer como tu, de Neus Arqués

Polièdric.

La recibieron con los brazos abiertos, pero poco.” Sempre llegeixo la primera frase d’un llibre abans de comprar-lo. És una mania tonta, ho sé; perquè no vol dir res. Pot ser ser sublim i el llibre una piltrafa. Pot ser anodina, i el llibre una descoberta. Aquesta, la de la segona novel·la de Neus Arqués, Una mujer com tu, si més no, et posa en tensió. Com ho intenten sempre les ressenyes de les contracobertes. Deu ser un ofici dur, el de contracobertista. Com de complex i ardu és el tema en què ens submergeix la Neus Arqués en aquesta obra acabada de sortir del forn: quin preu han de pagar les dones per assolir allò que desitgen? Una pregunta a la qual l’autora es llança amb cos i ànima –i amb un finíssim sentit de l’humor, cal dir-ho–, per bastir una novel·la fresca, creïble, àgil i rotundament actual. Les relacions de parella. El preu de l’amor. Els límits de l’amistat. I tot sota un prisma femení. Polièdric. Perquè d’això va el llibre. De dones vistes per dones. I com aquestes veuen i són vistes pels homes. “Nunca he conocido a un hombre más valiente que la más cobarde de las mujeres” Uf! Això ho diu, bastant al començament, un dels protagonistes de la darrera novel.la. I és gay; és clar...

Jo diria que és un llibre fet “a l’anglesa”. Frases breus. Diàlegs directes. Poca ambientació i molt anar al moll de l’os. Sense embuts ni giragonses. Literatura per la bena. Alguna vegada he sostingut –més per provocar que per convicció–, que hi ha una literatura de dones i per a dones. Aquest llibre podria ser un exemple. Per temàtica i per voluntat. Però com per definició tot allò que els passa a les noies ens interessa als paios del sexe oposat (per molt que ho neguem); aquest és un llibre que cal que els veïns de l’escala llegiu també. I de què va? Doncs del que van tots els llibres. De sexe i amor. O amor i sexe, sino és el mateix. Amb la seva primera obra, Un hombre de pago, Arqués va iniciar un triologia de la dona actual; urbana, cosmopolita. “Las esposas de los amigos no sé tocan” (p. 86). Ni les veïnes dels veíns, tampoc, Tranquil.les, xiquetes.


L’estil d’Arqués és fresc. Els personatges entren i surten sense escarafalls. Cada capítol és triangular: s’esdevenen tres escenes que van relacionant els personatges entre ells o altres amics o familiars. Passarien perfectament per posts d'un blog sobre les relacions humanes. I quan cal, els aplega al voltant d’una taula. O del llit. El narrador no transmet, només observa; i són els personatges qui es mostren al lector. En els seus diàlegs o en el seus soliloquis. Aqui rau la peculiarietat de l'obra i l'estil de l'autora. Us estil Arqués.

Com amb la magdalena de Proust, en Una mujer com tu, de cop i volta, una música al disc o una crema hidratant al cos pot remetre, en un àgil flash-back, un personatge recorre als seus paradisos perduts o a encoratjosos horitzons llunyans. Que en el fons, són els nostres. Per això és tan àgil la lectura. Si sembla que estiguis tothora passejant amb ells, els tinguis sopant a casa o barallant-hi! “Algunas conversaciones no mueren, aunque las maten” (p. 237)


Arqués reprèn aquí les protagonistes de las seva anterior novel·la (que ja vam ressenyar en aquest blog) en un marc diferent. No es que madurin, és que evolucionen. La Marta , la Bel i la Luisa tornen a aparèixer amb els seus clars i obscurs. Ara, dos anys més tard, Marta –antiga nòvia de Danny, un rocker empedreït–, és l’hostessa de vol obsessionada per ser mare. El problema és que escull com a pare un peterpan indòmit, el Rafa, el seu marit; que a més li farà el salt. La Bel, la brillant analista financera que va saber que era ser estimada per un gigoló en l’anterior entrega, veu el seu fantasma aparèixer en la seva relació amb el seu marit, Ricardo, un home que li costa enfrontar-se al poder. I la Luisa, la gestora cultural, mare i esposa aplicada alhora, sucumbeix a la grisor d’una vida feliç i pautada amb Jaime, l’informàtic insuls, per llençar-se a una aventura amb visos inicials de tragèdia. I a tots ells se’ls afegeix la Ruth, el fil conductor de la trama. El muntatge que aquesta galerista d’art vol fer d’una antiga exposició de nines vestides per modistes d’alta costura acabada la Segona Guerra Mundial és el substrat de la història. Ruth és una dona divorciada, culta, lliure, single i per més inri, jueva (sembla que l’autora s’ha documentat abastament sobre el tema). I a sobre, la xiqueta està de bandera. Un perill públic en potència, vaja! I a partir d’aquí, embolica que fa fort.


L’Arqués és experta en màrqueting. I realment el tinglado que s’ha muntat per difondre el llibre és de traca i mocador: grup d’amics al facebook, web personalitzada del llibre i club de lectura presencial per comentar l’obra amb l’autora. A mi no m’hi veurà. Us imagineu dotze lectores àvides de rebotar les veritats que amaga el llibre al cap del primer pipiolo que s’hi assegui al seu davant? Per no sortir viu...! Què contestar a una frase com: “Que pronto olvidan los hombre el placer, una vez saciado” (p. 186) Però bromes a banda, l’obra paga la pena de ser comentada. Més per com es diu, pel que es diu. I pel que apunta. Són les dones amigues de les seves amigues? Buf! Incapaç de respondre amb certesa; ni després d’haver llegit el llibre.


Si de cas la pregunta que em queda al pap després de llegir la novel·la, i sé que és recurrent, seria: poden ser amics una dona i un home sense haver tingut sexe previ? Em sé la resposta, però deixo la pregunta pel club de lectura. I és que en el fons ja ho diu la Ruth. El que volen elles és: “Que nos respeten, y nos cuiden, y nos quieran bien.” (p. 362). Collons! Com tothom!


Alguna cosa que no m’hagi agradat? Sí: que l’autora s’autociti en un moment concret del llibre. No calia. Alguna cosa a retreure? També. Collons: que no hi ha sexe dur! I mira que m’he imaginat a bastament la Marta com una fera ferotges entre llençols de ras i setí!


I per acabar, us deixo amb la banda sonora del llibre. Cliqueu aquí Cada capítol té una cançó dedicada. Un encert que ja va exprimir en la seva primera obra. Algunes balades, la claven. (en algun cas, he fet una mica de trampa).

N. del R. Neus: ja que no he estat el primer ressenyador del llibre; almenys, sí ho he estat en català. Tindré premi? Un paperet d’extra en el proper llibre? Si se’n fa una sèrie per la tele, em demano el paper del Danny: los viejos rockeros, nunca mueren. Com el bon vi. Com la bona literatura. Com la de l’Arqués.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

9 comentaris:

viuillegeix ha dit...

Diga'm sosa, ensopida i passada de moda, pero aquests embolics que expliques del llibre en qüestió em cauen lluny. Deu ser que el món de tocar de peus a terra és molt més ensopit, potser per això m'agrada tant llegir?

No m'agraden gens els tópics, i sembla que el llibre en qüestió n'està ple, homes i dones ens encanta que ens cuidin i ens mimim i hi ha homes que llegeixen i disfruten de la literatura de dones, i fins i tot en trobariem algun més valent que alguna dona.....però ,són les dones amigues de les seves amigues? doncs no ho sé, però la meva filla, que te 12 anys l'altre dia em va etzivar, mentre rondava per la cuina tot parant la taula, que es volia convertir en nen, que totes les nenes no paraven de criticar-se les unes a les altres i no savia mai de quina a amiga es podia refiar.... potser que li regali el llibre i vagi veient el que li espera en aquest món de feres, que la seva mare no li ho sabrà pas explicar ......

apa vei, cultiva aquesta part femenina tan bonica que tens, que a les dones ens encanta.....

khalina ha dit...

Sembla interessant, la veritat.
L'apuntaré. No sé per quan, ais

Emily ha dit...

Jo tampoc aniria al club de lectura. No m'agraden els tòpics ni que siguen certs.
Sí, les dones som amigues de les seves amigues. Clar que hi han amigues i amigues.
La teva segona pregunta ja queda contestada a Cuando Harry encontró a Sally.
Te puc recomanar un llibre?
Una dona incòmoda de Montse Banegas.

Neus ha dit...

Veí: ets gran!! Gràcies per una lectura tan pormenoritzada: la pròpia ressenya ja genera debat. Gràcies per compartir-la i per crear una banda sonora "audible" en lloc de legible. No sé com acabarà l'aventura audiovisual, però si és a les meves mans, el cameo el tens segur!

Palimp ha dit...

¡Menuda reseña! No eres el primero pero eres el mejor :)

el nadador ha dit...

Carai, quina crítica literària més a fons. Tens cops amagats, carallot.

El veí de dalt ha dit...

Viu,
ja veus que, per sort, hi ha gustos per tot en literatura...
Vaig a maquillar-me...;-)

Kha,
apunta...

Emily,
prenc nota!

Neus,
a debatre!

Palimp,
no me jodas, coño!

Nedador,
jo...tot ho faig...a fons!, eh?
(ja duus els patitos quan surts a nedar?)

Joana ha dit...

Un hombre de pago em va encantar. Fresc, sense embuts...
Ara llegiré aquest...
Ho fas de bé com ningú! :)

caterina ha dit...

Sembla divertit el llibre. No el coneixia, ni tan sols a l'escriptora.
Aquesta mania que dius que tens de llegir la primera frase d'un llibre, la vaig tenir fa molts anys però ho vaig deixar perquè imagin que no és un criteri a seguir gaire fiable alhora de triar o no un llibre :)