22 de març de 2009

De calents i contents (20): Si véns.., del Veí de dalt

El relat ja és antic. Va aparèixer al recull La catosfera literària. El vaig enviar perquè era un dels posts que més m'havia agradat dels que havia fet fins aleshores. I encara és un dels que més m'agraden. Per això em feia gràcia de sentir-lo recitar en la veu del Mestre Vigó, del programa Calents i contents. El vaig escriure pensant en la cançó que sona de fons, Si véns, dels Jat'ho diré. I el vaig dedicar en el seu moment a una veïna que sé que li plau el mar i que ha abandonat el replà per dedicar-se a tasques més productives que gargotejar posts. Sé que molts l'enyorem. I era una de les bones... Si el sent, li envio records des d'aquí.

Algú/na s'atraveix a escriure la continuació? És que ja em quedo sense col.laboracions al programa!

Aquí l'audio





I aquí, el text



La imatge és de Joan Fuxà, Us recomano una visita al seu blog Ses fotos d'en Joan

Té imatges precioses de l'illa de Menorca, com aquesta...


Si véns


Es trobaren, com cada capvespre, a la petita rada d'es Pilar. Ell va deslligar el llagut de l’amarratge i el va empènyer mar endins, amb l’aigua mullant-li els camals; els peus descalços. Ella va saltar a dins. Reien. A la platja alguns grups d’al·lots xalaven amb guitarres entorn una foguera. El clapoteig dels rems ensordia els seus crits. Era prou fosc com per encendre el petit llum de proa, però no ho feren. Ell va baixar al ventre del bot i va arrencar el motor. Va menar la petita embarcació, enfilant la punta del cap, que s’entrellucava, gegantí, a l’horitzó. Damunt seu, el far d'Artruxt es va encendre en aquell moment. “Un, dos. Pausa. Llum. Pausa. Un, dos. Pausa. Llum”. La brisa, a l’horabaixa, venia de mestral. “Al pic de l’estiu, les nits refresquen ací”. Ell li va llençar un jersei que duia sota el tauló. “Acosta’t”. El va besar. I en aquell bes hi havia un neguit, que maldava per no eixir. Inútilment.

Van arribar al punt on els fanals del passeig dibuixaven encenalls, sanefes bellugadisses, damunt la mar. “Aquí va bé”. Ell va llençar l’àncora. Com una cambra fosca de teatre, l’escenari era lluny. De teló de fons, lluernes guspirejant, ara i després. “Es ple de cases dins el bosc. Només de nit, d'aquí estant, t’adones que hi són”. La mar agombolava baldament el casc. Ara fumaven. Escoltàvem el silenci que la seva mar els oferia. No hi havia lluna. I uns finíssim núvols alts enteranyinaven els estels. “En vols?” Era la mateixa petaca que li va oferir el dia que es van conèixer, després del concert. Va fer un glop sec. L’alcohol la cremava per dins. Però ella ja era un cos mort. “Dem la mà”. De bell nou. Ella sabia que ho faria, malgrat s’havia promès de no cedire-hi altre cop

Eren els seus ulls. Què si no? I aquell esguard, de verd maragda, que la fonia tota, el que la captivà plena... No havia cap altra explicació. I els llavis molsuts, del cert, que ja la petonejaven arreu. Va deixar-se fer. Les mans es perseguien, entre la roba i el cos. Primer el jersei de cotó, després la brusa. La faldilla curta. La roba interior. Ell va llevar-se la camisa i els pantalons. La humitat del sexe va acompanyar la humitat defora. Ell hi entrava amb els dits. Amb la llengua. Per tot. Els pits, encesos, punyents pel plaer, eren masegats, sense clemença. Clivellats per ungles trèmules. Una ànsia els empenyia al combat. Ell li llepava els pèls del bescoll, irisats pel fred. “Tens gust a mar”. “I tu, a fusta molla”. Les dents topaven. Les llengües acotaven els límit del cos. I no hi havia, de límits. Ara, els dits ben endins. I la saliva ajudava a furgar pel forat fosc. Jugava a enfilar el botó, la petxina del plaer. Ell li bevia tots els sucs. I tot era d’un color roig, com un vel encès. Ardent. Ella va alçar els malucs, de sopols. Sabia que així, a ell li encantava. I entrava quietament, com un nin petit juganer, en el seu cau. Però no el va deixar acabar. Va sortir de cop. Es girà i li va prendre entre les mans. La va fer seva, gola endins. Presonera dels seus llavis. Acaramel·lant-la amb la llengua. Entre les dents. “Em fas mal!”. Ho sabia. Ho feia debades. Hi la feu lliscar entre els seus pits. Amunt i avall. Amunt i avall. “Jeu”. Ara ella era qui manava. I no cedí. S'hi acomodà al damunt, per cavalcar en la negra nit. Com genets desbocats després de la tempesta. Recordà la cançó que escoltaren el primer cop; aquella nit de fum, de desencontres, rialles i alcohol. “Si véns”. I balbucejà el seu nom; un nom de moix fugisser. “Deies qualque cosa?” “Re. Que t’estim”.

“I jo també t’estim”, respongué. I es deixaren morir, a poc a poc.

Molt a poc a poc.

Hi havia una ràbia continguda en els seus embats. Un lluita ferotge per retardar la mort. Van serrar plegats les mans i va aguantar forta, fins que va notar que a ell li arribava; al mateix moment que ella es trencava per dins, com un espill en caure a terra, en mil bocins. I el seu crit, de ca malferit, se sentí recórrer la badia. Li ho havia dit tot. Li havia donat tot. Li ho havia pres tot. Ella es va deixar caure, fins a recolzar-se damunt el seu pit. Ells cabells li cobriren l'angoixa. Aquella nit no hi havia res més al món que ells dos i un cel que els traspuava. Van endormiscar-se breument. Ella s’alçà. Li va tapar els ulls amb el vers de la mà (aquell esguard altre cop!), mentre sortia de dins seu. No el volia mirar. “Hem de tornar”. Ell no va respondre. Hi havia un silenci tàcit en els gestos d'ambdós. Tot el viatge de retorn era un núvol espès, de vells retrets, de bells records; un fil de llum trencat només pel brogit del motor. Abocada sobre la proa, el vent li gitava esquitxos d'escuma sobre les espatlles. Potser plorava? Potser reia?

I el fil es trencà.

En arribar a lloc, ell va saltar a l’aigua. Li va oferir la mà.

“Tornaràs demà?”.

Ella li digué la mateixa resposta d’ençà la primera nit; ja en feia quinze.

“Sí, espera’m. Damunt d'aquesta roca."

Ell sabia que mentia. Ella sabia que no hi seria. No es van besar. No es van mirar. El far tornava a passar per damunt dels seus caps. “Un, dos. Pausa. Llum. Un, dos...”.

Els ulls, aquells ulls...

Pausa.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

11 comentaris:

Joana ha dit...

Molt, molt maco... !

Emily ha dit...

Aquest matí escoltava aquesta cançó! És de les bones.
Jo conec unes platges, on a l'estiu la gent també s'hi deixa anar...I no esperen la nit.
Aquest relat m'ha recordat un d'Anaïs Nin que també passa a una platja.

Cèlia ha dit...

Potser si tinc una mica de temps a l'estiu, t'envio alguna cosa... molt xulo, és veritat!

Violette ha dit...

Uf... Ja saps que a mi em trasbalsa aquest escrit.
:)

Violeta ha dit...

Molt bo, Veí. Molt bo.

El veí de dalt ha dit...

Joana,
merci!

Emily,
és que les platges, la mar, l'estiu...

cèlia,
doncs a veure!

Violette,
i a mi...!

Violeta,
gràcies!

Robertinhos ha dit...

Veí, després dels posts d'autoensabonada que has possat i aquell de la foto en que vols que t'apreciem la nuca, ara demostres que ets un crack del reciclatge. Una història que ha estat post, ha aparegut en un llibre i ara en un programa de radio.

Això sí, nene quin tros d'història!!!!

Si no ho vaig fer en alguna de les dues ocasions anteriors, felicitar-te! ;p

Per cert, les HV6 per quan????

Violette ha dit...

Aixó! Jo també tinc ganes de les HV6!!
I d'una festa a l'àtic...

el nadador ha dit...

Ves a saber d'on has copiat aquest text. Per escriure carallotades encara serveixes, però aquest relat no és teu ni de conya.

El veí de dalt ha dit...

Robert i Violette,
Estigueu amatents a l'aparatu que aviat omençarà el rally.

Nedador amb patitos,
crec recordar que vaig passar sobre un voyeur amb la barca quan el far no il.luminava...no series tu? ;-)

el nadador ha dit...

Sort que el far no il.luminava, i no vaig poder veure que la pell de la teva estimada era de plàstic :-) I què passa si nedo amb patitos? Tots fem el que podem.