25 de març de 2009

De lectura (60): August@Gustau, de Josep M. Fonalleras.



“Si la mort és la fi de tot home, i els que encara són vius hi han de pensar, ¿què poden arribar a pensar els qui encara són vius:que no és la mort la seva fi?” (p. 61)

Un cop, un autor, en una d’aquestes xerrades que de tant en tant em deixo caure, va deixar anar que per escriure una novel·la, el primer de tot que cal tenir és un mòbil. Em refereixo a un pretext; no a l’aparell! Allò que ens fa fer un “clic” mental i dir: Eureka, ja ho tinc! Aquest podria ser una carta al director d’un diari, la lletra d’una cançó; un record de l’àvia, una acudit escoltat en un bar, una anècdota caçada al vol; una imatge d’un anunci,…En fi; el moll de l’ós a partir del qual bastir la història sempre és un pretext. El Fonalleras em va dir que en el llibre que ens ocupa, va ser una notícia real apareguda a un diari de Girona: un home va aparèixer mort, en unes obres, “suïcidat” per encàrrec.


Aquest és el pòsit argumental d’August@Gustau. Un personatge, que no té nom, “sense pare ni mare , ni genealogia”, treballa en un museu com a vigilant de sala. Una feina rutinària que acompleix amb meticulositat, fa més de vint anys. A casa seva escolta musica de Tom Jones. Un dia decideix fer un puzzle d’un dels quadres que cada dia es dedica a vigilar. És El Taller d’Apel.les. Aquest quadre el va pintar Wilem van Haecht, artista d’Anvers, l’any 1630. Representa el taller del pintor grec Apel.les, protegit d’Aexandre el Gran, de qui no es conserva cap pintura. D’ell es diu que va pintar la ratlla més fina. I que un cavall va renillar, com si veiés un altre, en veure’s retratat.


El nostre protagonista té fixació per aquesta pintura («Jo sóc l’ull d’aquest quadre», p.74) i per una ballarina d’un cabaret de baixos fons, que ell anomena O’Pecado, la Irene Oyarze; una bellesa d’ulls blaus a qui visita sovint; sense gosar entrar-hi («…saber que existia, que era allà i que ballava i que havia nascut per salvar-me de la letargia, de la indiferència, de la solitud…” (p. 25). Ella, evidentment, no li fa ni cas; més avait se'n fum. Entre mig, el tema recurrent de la mort guia les seves passes. Tant l’obceca, que necessita que algú l’alliberi del jou de viure. Per això contacta amb August i Gustau, dos malfactors de poca volada a qui contracta perquè el matin. D'una manera planificada: quan acabi el puzzle, els avisarà, Estrany encàrrec aquest! Els darrers dies els viuran plegats. I la seva relació marcarà el destí de tots aquells que l’envolten.


El llibre ja ho veieu, és en si mateix un puzzle. No saps a què t’enfrontes fins que no has vist totes les peces i has entès el rol de cada una. No diré que és un llibre fàcil; però sí que la sobrietat narrativa el distingeix. És be curt i es pot llegir en un dia. Però requereix posar-hi tots els sentits. Enganxa per la seva singularitat. Pels guinys amagats que fa al lector. Per les paràboles bíbliques que amaga. “El pecat es fa carn i l’home tortuós no trobarà mai la felicitat, diu la Bíblia” (p.83) Per l’estructura calidoscòpica: petits vidres que s’uneixen en una figura imaginaria. Hi ha un fetus que ha de néixer d’una mare morta -que es manté artifcialment fins que el fetus tingui una mida mínima, que és l’anteposició al fatal destí del personatge («Són més feliços els morts, però el més feliç de tots, més que els vius i més que els morts, és el qui encara no ha nascut.» , p. 11). Hi ha uns companys de feina que no comprenen el persontage. Uns macarres de putticlub que l’estoven. Un cavall i una Venus pintada. Fragments de la Bíblia que algú recita. Un sentiment de pecat persistent. Uns ambients suburbials, a la frontera del delicte. Dos pinxos que ho són per força i que es fan simpàtics a l’ull del lector.“Demano al botxí,una certa amistat, una certa solidaritst, un avenir-se, en definitiva, als capricis de qui paga” (p. 42). Hi ha tres peces del puzzle, volgudament perdudes, que ja ningú es molestarà en acabar... Tot servit en breus flash-backs que confonen i inici i final.


I hi ha la mort, transversal, que ens ocupa. La mort planificada. Freda. Amiga. I és des de la mort, que es pot afrontar la vida.


I si no és cert això darrer,...mira; m’ha queda tan bonica la frase, que així us la deixo...


El Taller d’Apel.les. de Wilem van Haecht

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

1 comentari:

Mireia ha dit...

El post m'ha fet recordar que aquest llibre el vaig deixar i no me l'han tornat!!!!!!
Quina ràbia, i no recordo a qui, que és el pitjor.