18 d’octubre de 2008

De lectura (50): Un hombre de pago, de Neus Arqués

“La moral del bien no es sincera.”
Baudelaire

Catàrtic.

Hi ha una literatura de dones? O hi ha una literatura per a dones? No ho sé. Jo no crec ni en una ni en l’altra. Crec en la literatura. I en les dones, això sí! I en els dones que escriuen, I a més, si les conec, fa més gràcia de llegir-les. I comentar-les. Va por ti, Arqués!

La Rosa Solís està separada des de fa sis anys. Abandonada fa poc pel seu darrer nòvio, en Pedro, ja no la mira ningú. Entrada en la quarantena, és una “dona invisible” als homes. És dermatòloga. Una romàntica de la vida. «Yo sí que apuesto por la persona, Yo sí que no busco un enfermero para la vejez» (p. 10). Merche, la seva esteticien (les noves confessores del segle XXI!) li recomana una canita a l’aire: anar a buscar-se un gigoló. Acabarà contractant els serveis d’Iván, un arquitecte cubà que, sense trobar feina del seu ram a Barcelona, es dedica al ram la caritat malentesa. A 900 euros la nit. Collons! Si jo fos cubà!

La Isabel, Bel pels amics, al seu torn, també està sola. Experta en cooperació internacional; està separada d’en Ricardo des de fa tres anys, un peterpan que fuig quan ella li diu que estava embarassada. Coincideix amb Ivan en un bar de salsa, el Hemingway, on és fàcil de contactar amb carn de lloguer. Iván, “un sexy congenito”, s’encandila amb la Bel. Passen aquestes coses en el món real? Es veu que sí.

I ja tenim muntada la trama; dos històries que avancen en paral.lel amb intensitat diversa i un nexe en comú. Un nexe que els deixarà ben satisfetes (al llit) i amb moltes preguntes al cap). Dues històries que acabaran confluint i creuant-se. I entremig, un elenc de secundaris de nivell. El Danny, l’ex de la Bel, un d’aquells rockers immortals; la seva amiga Marta, l’hostessa de vol, un matahari del sexe (“Cuando hay hombres de por medio, no hay amigas”, p. 32, tingueu amigues com ella!); el Pedro, l’ex de la Rosa, un ballarí cregut i desnorit, la Merche, l’esteticien i amiga confessora de la Rosa, Los hombres son como los mocos:, se van unos y vienen otros”, p. 11); la Lluïsa i en Jaime, la parella d’amics de la Bel, cerebrals i enamorats a nivell insultant («nos casamos porque el matrimonio es el ámbito que mejor define nuestra relación”, p.109); en Pablito, el Piesplanos, el barman cubà, amic d’Ivan, un filòsof anacoreta de la vida; “Se aprende más en los juegos que se pierden que en las partidas que se ganan”. No us diré com acaba tot l’embolic. Potser d’una manera previsible. Pot ser d’una manera inquietant: “...una busca lo que busca y tiene, lo que tiene” (p. 178). Potser d'una manera agredolça, com és tota la novel.la en si.

Però que als personatges els falta aquella complexitat psicològica que es guanya a força d’escriure planes. Però perquè escriure més si amb les que hi ha són suficients per fer-nos un perfil acurat? Potser l’enamorament sobtat d’Ivan per la Bel serà el punt feble de la història. Però aquestes coses passen..., sí; diuen.

Un llibre que conté un seguit de dilemes encoberts i que no podem deixar de plantejar-nos. ¿Hi ha sexe sense amor? (ja no parlem d’amor sense sexe!) ¿Les dones es perden pels homes joves? (qui ho nega?) ¿Els homes busquen sempre el mateix? (i mai troben...); ¿les amigues deixen de ser-ho per competir per un home? (mai!); ¿per què elles volen seduir sempre? (perquè ells les volen així, és clar). I d’altres d’aquesta guisa. I la més imporant: ¿el veí de dalt es farà hombre de pago? [...]porque los seres humanos no estamos preparados para los toboganes, ni para las explosiones cósmicas... (p. 159)

L’estructura del llibre és impagable. Consistent. Els diàlegs són fluids, amens, àgils. Enganxen. És d'aquelles novel.les que comences i no pots deixar. Els millors, les reflexions del Piesplanos i les seves al·lusions al món dels escacs, És innegable que Arqués, amb els recursos lingüístics de l'argot, ha visitat Cuba. Ja no dic si amb algun hombre de pago de guia o no!

Un llibre que agradarà per igual a “ells” com a “elles”. O a mi m’ho sembla.

Destacar algunes coses. Primer, la manera que l'autora ha tingut de promocionar el seu llibre. Ho veure-ho aquí. Segon, l’originalitat del recurs tipogràfic de canviar la lletra del capítol segons quin sigui el protagonista (la Rosa, la Bel, l’Iván o el Piesplanos). I tercer, i més original encara, afegir al final del llibre una banda sonora de l’obra de vint-i-cinc títols (una cançó per capítol), tots de salsa cubana dels anys noranta. Jo em quedo amb «La vida es corta», de la Gloria Stefan.. La Neus és especialista en Marketing i Comunicació. I li interessen les converses en veu baixa. Ho diu ella a la coberta, no jo. Doncs baixet li diré: el teu llibre m’ha encandilat!

I no cal que em paguis.

Ni em peguis. ;-)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

9 comentaris:

Neus ha dit...

Carai, veí!
M'has deixat bocabadada. Fa molta il.lusió llegir que un lector t'enten. Que lo pilla, vamos. Igual hauries de fer-te "veí de pagament". Jo pagaria :-)

Rita ha dit...

Aquest crec que caurà. Sembla força interessant. Gràcies per la recomanació!

Per cert que, això del recurs tipogràfic del canvi de lletra del capítol per cada protagonista, ho he vist per primer cop a L'elegància de l'eriçó.

Viatger ha dit...

Molt acurada la ressenya, fa ganes de llegir-lo, si puc i el trobo ho faré.

Joana ha dit...

Mmmm...Dones invisibles...no m'agrada l'expressió però...
Bon cap de setmana Veí!

Joana ha dit...

El vaig llegir ja fa un temps, encara que no ho creguis el vaig "conèixer" perque el venien en una botiga de llenceria "picarona" :)
Petonets guapo.

zel ha dit...

Mmmmhhh, veí, vols dir que tu et faries de pagament? No sé, no sé, sota aquest aspecte d'aneu-me-les fotent que aquí us espero, em sembla que hi ha un cor enamorat i fidel...Si és que ets un sucre dolç, home...

Per cert, perquè els tios paguen per una dona? Ja sé que fa riure, però voldria el comentari sincer d'un home sincer.

El veí de dalt ha dit...

Neus,
és que ho has posat fàcil i entendor, dona! Per cert, quina quota poso? Com està el mercat? ;-)

Rita,
t'agradarà-Per cert, aquest no l'he llegit...

Viatger,
no és fàcil de trobar. S'ha de demanar a la llibreria.

Joana,
no t'agradarà però és claríssima i evident!

Zel,
ja m'has "sonrojado", coi!
Responc a la pregunta? Fàcil: perquè no saben conquerir el cor d'una persona; ni el seu propi. Però és complex el tema, eh? Els tios, en relació al sexe, són ben diferents a les noies. Nosaltres necessitem un lloc, tan sols. Vosaltres, un motiu. I si en el lloc no hi ha ningú, hi ha tios que paguen perquè algú l'ocupi. Mentre hi hagi tios disposats a pagar, sempre hi haurà dones disposades a cobrar. Les condicions i els motius perquè ho fan ja no és un altre tema. (Avui mateix a TV3 parlaven d'això als 30 minuts). Potser motiu d'un altre llibre. O una altre post... Vinga: posa't-'hi!

Abogada en Bcn ha dit...

ummm m'interessa!!!

Deric ha dit...

no crec que hi hagi una literatura "de" o "per a".
M'apunto la recomanació