De lectura ( 66 ) : La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordiani

“Les decisions es prenen en pocs segons i

es paguen tot el temps que queda.” (p. 300)

Melangiós.

Mattia és matemàtic. Alice, fotògrafa. Fa anys que es coneixen. I fa temps que es desitgen. Ella és de família rica. De petita era una nena un xic capriciosa. Ell no. Ell va ser un nen superdotat. Ella va ser anorèxica. Ell, un llop solitari. Un i altre es busquen. Però són nombres primers bessons: parells de números primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. “Nombres com ll’11 i el 13, com el 17 i el 19, el 41 i el 43” (p. 131). La seva relació sembla sentar-se sobre aquest axioma.

Un i altre són personalitats aïllades; complexes, turmentades. Però en contra del que diu el títol, ells sí s’han tocat. Es van besar de joves a l’institut i sempre han estat amics. Un i altre es desitgen. Però són incaaços d’expressar-ho decididament; de deixar-se anar. “...la ferida de l’adolescència havia cicatritzat. La pell de banda i banda s’havia acostat, amb moviments imperceptibles però continus” (p. 119). Hi ha una força centrípeta que els neix de dins i que els impedeix dur una relació estable. Alice acabarà per casar-se amb Mario, un metge oncòleg que tractar la seva mare abans de morir. Mattia, incapaç de prendre una decisió ferma, acabarà per fugir a una universitat americana.

Tots dos tenen secrets en el passat. El de Mattia és terrible: va abandonar, de petit, una germana bessona amb retard mental, Mikaela; en un parc. Mai més va aparèixer. Alice es va accidentar en una jornada d’esquí. Des d’aleshores coixeja. Mattia viu en el seu món. Alice pot ser la seva connexió amb la realitat. Li agrada el silenci i viu només per les matemàtiques. No sap expressar sentiments perquè busca un lloc on estar estalvi. La seva mirada té un crepuscle brillant que cap dona no havia sabut capturar encara. Algunes ho intenten.

La història d’aquestes ànimes bessones avança fent salts en els temps. Dels dotze anys fins els vint-i-quatre. I anem veient com es teixit un cabdell de fils enteranyinats. Hi ha alguna esperança? “Ella era a la sala i l’esperava. Només els separaven dues fileres de totxanes, pocs centímetres de guix i nou anys de silenci” (p. 299). Llegiu i ho sabreu.

La veritat és que la novel·la és llegeix fàcilment, de cop. Està ben construïda i ens transmet aquest to de trista melangia que els dos protagonistes traspuen. Fins incomodar-te i tot. Per ser la primera novel·la de l’autor, chapeau. Fàcil lectura d’estiu.

Si vols saber quines són i llegir les anteriors ressenyes literàries del veidedalt. Clica aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: