15 de juliol del 2009

De lectura ( 66 ) : La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordiani

“Les decisions es prenen en pocs segons i

es paguen tot el temps que queda.” (p. 300)


Melangiós.


Mattia és matemàtic. Alice, fotògrafa. Fa anys que es coneixen. I fa temps que es desitgen. Ella és de família rica. De petita era una nena un xic capriciosa. Ell no. Ell va ser un nen superdotat. Ella va ser anorèxica. Ell, un llop solitari. Un i altre es busquen. Però són nombres primers bessons: parells de números primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. “Nombres com ll’11 i el 13, com el 17 i el 19, el 41 i el 43” (p. 131). La seva relació sembla sentar-se sobre aquest axioma.


Un i altre són personalitats aïllades; complexes, turmentades. Però en contra del que diu el títol, ells sí s’han tocat. Es van besar de joves a l’institut i sempre han estat amics. Un i altre es desitgen. Però són incaaços d’expressar-ho decididament; de deixar-se anar. “...la ferida de l’adolescència havia cicatritzat. La pell de banda i banda s’havia acostat, amb moviments imperceptibles però continus” (p. 119). Hi ha una força centrípeta que els neix de dins i que els impedeix dur una relació estable. Alice acabarà per casar-se amb Mario, un metge oncòleg que tractar la seva mare abans de morir. Mattia, incapaç de prendre una decisió ferma, acabarà per fugir a una universitat americana.


Tots dos tenen secrets en el passat. El de Mattia és terrible: va abandonar, de petit, una germana bessona amb retard mental, Mikaela; en un parc. Mai més va aparèixer. Alice es va accidentar en una jornada d’esquí. Des d’aleshores coixeja. Mattia viu en el seu món. Alice pot ser la seva connexió amb la realitat. Li agrada el silenci i viu només per les matemàtiques. No sap expressar sentiments perquè busca un lloc on estar estalvi. La seva mirada té un crepuscle brillant que cap dona no havia sabut capturar encara. Algunes ho intenten.


La història d’aquestes ànimes bessones avança fent salts en els temps. Dels dotze anys fins els vint-i-quatre. I anem veient com es teixit un cabdell de fils enteranyinats. Hi ha alguna esperança? “Ella era a la sala i l’esperava. Només els separaven dues fileres de totxanes, pocs centímetres de guix i nou anys de silenci” (p. 299). Llegiu i ho sabreu.


La veritat és que la novel·la és llegeix fàcilment, de cop. Està ben construïda i ens transmet aquest to de trista melangia que els dos protagonistes traspuen. Fins incomodar-te i tot. Per ser la primera novel·la de l’autor, chapeau. Fàcil lectura d’estiu.


Si vols saber quines són i llegir les anteriors ressenyes literàries del veidedalt. Clica aquí


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

18 comentaris:

alatrencada ha dit...

Bon dia Veí,

Hi ha algú per aquí que diu que avui és el teu aniversari: Felicitats!!

Mireia ha dit...

Hola, doncs si és el teu aniversari, FELICITATS!!

Pel que fa al llibre que ens ressenyes, no sóc gaire aficionada als best-sellers, però si qui en fa la ressenya és el VEÍ... potser m'hi animi!

José Ignacio García Martín ha dit...

Hace tiempo que tengo ganas de leerlo, así que te haré caso.

Por cierto... ¡Felicidades, noi!

RaT ha dit...

No diré nà de nà del llibre perquè no me l'he llegit. Però com sóc més aviat superficial i a mi el que em van són les festes:

MOOOLTES FELICITATS!!!!!

Pa cuando la celebrasión??

MARRRRRAMMMUUUAAAAAA

rhanya2 ha dit...

Moltes felicitats, cranquet!!!!
T'adoro!!!!

khalina ha dit...

Felicitats!
Fareu festa conjunta el Paseante i tu?? O tens por que vingui la poli com per Sant Joan? :D

Carme Rosanas ha dit...

El llibre el tinc en el piló de llibres de vacances... crec que m'agradarà doncs.

Felicitats, veí!

helena ha dit...

Mooltes felicitats!!! I no pateixis pels anys, que els homes com tu sou com el bon vi, o com diria la meva àvia, "gallina vella fa bon caldo" ;)

(I perque no hagin gelos penjo el mateix comentari a ca El Paseante)

fra miquel ha dit...

Doncs me n'havien parlat, d'aquest llibre, però la pila és tan alta que s'haurà d'esperar força.

Per molts anys! I això, això, a veure si fem celebració

Una fra-ternal abraçada

the silver blue sea ha dit...

Per molts anys...

El veí de dalt ha dit...

Ala,
quina ilu veure't per aquí! Merci, guapa!

Mireia,
però no eres tu que deies que l'havies llegit? Ai, no! Era l'Anna de Biblosfera... No em facis gaire cas, eh? Que jo sóc raro de mena.

Peatón,
gracias, campeón!

Rateta,
tu superficial? Juàs!

Violette,
moi égal, ma chérie!

Kha,
al PAseante, ni agua!

Carme,
gràcies, guapíssima!

Helena,
et recordo que el vi es pica si es pasa gaire...;-) Però agraeixo el cumpliment! Sou un encant!

Fra-miquel,
vós no esteu per festes que heu de fer laudes!

Silver,
i que en siguin molts més per aquests mars tan blaus!

Tacoma Washington Yellow Pages ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
MeTis ha dit...

aqui tot deu es cranc??

es un llibre que vull comprar-me i llegir.

El veí de dalt ha dit...

Metis,
alguns llunàtics hi ha al replà, sí. Ja has aprovat les opos?

Rita ha dit...

Felicitats! (amb retard, ja ho sé, però ho acabo de veure ara... :P)

El llibre l'he llegit aquestes vacances i és tristot, però em va agradar tot i que tampoc especialment.
Petons, veinet!

Anna ha dit...

Vaja, així que a tu sí que t'ha agradat! Ets el primer que en sento parlar bé :)

Anònim ha dit...

un llibre increïble!

si voleu saber més coses sobre l'autor de l'obra La Solitud dels Nombres Primers, visiteu la meva pàgina web: www.queesliteratura.com

Anònim ha dit...

Tot i ser un llibre que quan l'acabes et queda com un mal cos, a mi em va agradar molt i el recomano a tots aquells que fugen de les històries de color rosa i ensucrades.
En el meu blog també en vaig parlar un cop:
https://unmonliterari.wordpress.com/2015/07/08/la-recomanacio-de-la-setmana-la-solitud-dels-nombres-primers/