9 d’agost del 2009

De lectura ( 67 ): L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery

“Perquè l’Art és l’emoció sense el desig” (p. 178)

“Potser estar viu és això: copsar instants que moren” (p. 240)


Amatent.


Si en un bon rostbif, cal anar llevant les capes per trobar l’essència del rostit, en aquesta obra cal anar entrant a poc a poc per deixar-se enganxar per la tendresa de la història, pel bon gust de les reflexions dels personatges; per l’essència dels diàlegs. Estar amatent, doncs; com en tot en la vida.


Renée Michel és una dona de cinquanta-quatres anys, vídua des de fa dotze i que oficia de portera des de fa més de vint al número 7 de la rue de Grenelle, un edifici solemne d’un barri elegant de París. Els seus conveïns són famílies de l’alta burgesia francesa: ministres, diplomàtics, agents de finances, crítics d’arts, mestresses de casa riques i ocioses, jovent desarrelat de qualsevol inquietud cultural... Renée té un secret clandestí. És una erudita. Una filosofa de la vida. Viu reclosa en el plaer de la lectura, la música i els DVD; la neteja de l’escala i les converses de la seva única amiga, la Manuela, la dona de la neteja dels veïns del tercer; una dona simple, bondadosa i senzilla, la seva antítesi cultural, però per això, encantadora. “I em llenço dins de l’aigua negra, profunda, glaçada, exquisida de fora del temps” (p. 154)


Al bloc de pisos hi viu Paloma Josse, una noia de dotze anys, superdotada però invisible a ulls dels pares i de la germana gran, que ha decidit suïcidar-se quan faci setze, incapaç de suportar la buidor, l‘egoisme i la hipocresia de la seva família, dels amics i del seu entorn social. “Per molt que no sàpiga que el món és lleig, no tinc ganes de veure’l” (p. 183). Paloma, seguidora del manga i que s’aïlla sovint en amagatalls introbables té un diari íntim on va fent “Pensaments profunds”. Com a bona adolescent, creu encara en l’amor pur. I el tindrà a tocar; però no en la seva carn. Ella busca un sentit a la seva vida. “Estimar no ha de ser un mitjà, ha de ser una meta.” (p. 169)

La novel·la està escrita a aquestes dues veus; la de la Renée i la de la Paloma; cada una amb tipografia diferent. La veu de Renée va dirigida directament al lector; com si els seus pensaments els fes en veu alta, segura que algú els escoltarà. La veu de la Paloma és interior; com si escrivís directament en el seu diari íntim—de fet, és el que són els capítols on ella parla—; sabedora que no han d’anar enlloc. Són dues ànimes, doncs, destinades a trobar-se. El títol del llibre està ben trobat: l’eriçó és un animal tímid, crepuscular, que es protegeix a si mateix de l’exterior per una armadura insalvable. Com la mateixa Renné; elegant en la seva abstracció del món. Ferma en el seu aïllament. “Quin trànsit més deliciós que és el de la literatura” (p. 105)

Però aquest món instal·lat en un felicitat quotidiana es veurà trasbalsat. Un fet atzarós en serà el desencadenant. La vinguda d’un nou inquilí, un ex diplomàtic japonès, el Sr. Kakuro Ozu, farà que el jardí tancat de la Renée esclati en una polifonia de colors. Com una autèntica Dama de les camèlies.


El llibre se’m feia avorridot al principi, ho reconec. No li veia res d’especial tret de la singularitat dels personatges i una àcida crítica a la hipocresia latent de les classes benestants. Renée sembla la veu crítica de les classes dirigents que semblen anquilosades en un modus vivendi gris i anodí “... que jo , la René sigui el testimoni de la mateixa transformació que agita les elits intel·lectuals —compostes per petits Pallières preuniversitaris que llegeixes Marx i se’n van en grup a veure Terminator o per petites Badiose que estu dien Dret a Assas i sangloten davant Nothing Hill“ (p.64); “..no hi ha res més menyspreable que el menyspreu dels rics ple desig dels pobres” (p. 212). O d’aquella gent que viu tan sols per aparentar i el lluïment personal. Però un cop irromp en Kakuro Ozu, el ritme i la tensió de l’obra canvien radicalment i tendeixen cap a un final tràgic suposat però en el fons, que cap lector, desitja. Tan sols dir que a voltes, cal que algú s’ofegui perquè algú altre se salvi. “Cal que una cosa acabi, cal que alguna cosa comenci.” (p. 264). Per molt dolorós que sigui. Els que ja l’heu llegit entendreu el que vull dir. I els que no, també.


El llibre està ple de referències literàries d’alta volada. Es nota que l’autora és professora de filosofia. Posa en boca dels personatges reflexions sobre epistemologia que a mi, sincerament, se m’escapen. El gat de la Renné es diu Lleó en homenatge a Tolstoi. Anna Karerina ens ve a visitar sovint. Es fan referències al cinema japonès, de Ridle Scott o Win Wenders, a la pintura flamenca de Weemer o Pieter Claesz, enfrontada a la renaixentista italiana; la música de Mozart o Purcell o la filosofia de Guillem d’Occam, “Quan no tens cultura ja no ets un animal civilitzat: ets una fera salvatge” (p. 226). Suposo que els llibreters francesos li van donar el seu premi anual el 2007 precisament per ser una al·legoria indirecta a la lectura, al pensament i al bon gust. “Jo crec que la gramàtica és una via d’accés a la bellesa. Quan parles, quan llegeixes, quan escrius, t’adones de seguida si has fet una bella frase. O si estàs llegint-ne una” (p. 134). El llibre en té algunes de belles frases. Si no, digueu-me si no son belles aquestes: “La vertadera novetat és allò que no envelleix malgrat el temps”, “La contemplació de l’eternitat en el moviment mateix de la vida” (p. 85). Per elles soles, ja mereixerien un post.


Penso qui de vosaltres podia exercir de portera del nostre edifici, a Blogville. Imagino que qualsevol. Però hauria de dormir amb un gat, gras, golafre i llépol; com ell. Encara que no es digui Lleó. I regar-nos sovint les camèlies del replà, és clar.


Mentrestant, obro el celobert i deixo que escolteu una música que també sempre m’ha agradat des que me la van regalar i amb la qual Kakuro encandila Renée. Com jo voldria encandilar les veïnes del replà. Com Dido encandila Eneas.


Si vols saber quines són i llegir les anteriors ressenyes literàries del veidedalt. Clica aquí


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

14 comentaris:

Rita ha dit...

Un post excel·lent, veí!

Vaig gaudir molt de la lectura d'aquest llibre i ara me l'has fet recordar. Gràcies! :-)

mar ha dit...

un llibre preciós!
jo també vaig gaudir molt en llegir-lo...

petons!

Joana ha dit...

Un comentari digne d'un crític literari...com sempre....
Ens encandiles!
Bones vacances Veí!

el paseante ha dit...

Li vaig regalar aquest llibre a la meva germana el Nadal passat. No l'he llegit, ni ella se m'ha queixat.

Gatot_X ha dit...

que dolenta que és l'enveja, veí...!
:P

(aclareixo que aquesta frase no surt al llibre de referència: és de collita pròpia!)

però sí, tens raó: la majoria de veïnes són prou cultivades com per poder dormir amb un gat! :D

i... millor aquesta porteria que la del camp de futbol, eh?

El veí de dalt ha dit...

Rita,
de res, dona.

Mar,
rebuts.

Joana,
bones vacances igualment!

Paseante
és ta germana, home!

Gatot,
dolenta com la tinya!

khalina ha dit...

El tenia a les mans, però ja no el tinc :) Igualment ara llegeixo "la reina al palau dels corrents d'aire"

Avui era l'aniversari d'una amiga i feia un sopar. Un llibre sempre és un bon regal. M'he trobat unes llibreries tancades per vacances. On he anat, deien que no canviaven llibres pels drets d'autor. Que si estava defectuós et donaven un altre exemplar del mateix títol. Per tant, he decidit comprar un llibre que jo no tingués, per si el tenia ella, quedar-me'l jo i comprar-li un altre. M'he decidit per "El silenci" per ella. I m'he comprat "L'elegància de l'eriçó" per a mi, i com a recanvi per si ella tenia "El silenci"...He tornat a casa amb "El silenci"

BACCD ha dit...

Sí, ja ho diu la Joana, ens encandiles. No t'amoïnis.

Què és això del Blogville?

kweilan ha dit...

Una bona ressenya. A mi aquest llibre em va agradar molt també.

vullunfestuc ha dit...

Ja sé que l'apunt és antic - el món blogaire, un mes és una eternitat - però comentaré les meves impressions del llibre.
Com a tu, jo vaig trobar-lo lleugerament avorrit el principi. Masses referències literàries per demostrar com de cultivades i intel·ligents son les protagonistes. Tantes que en un moment pensava que llegia sobre els coneixements literaris de l'autora que una novel·la.
L'aparició del personatge masculí és el desencadenant de l'evolució dels personatges que, des del meu punt de vista, és massa ràpida. Tanta estona per parlar-nos de les pors i inquietuds de les protagonistes per trencar-les en un parell de capítols?
El final el vaig trobar massa deus ex machina. Un final necessari, però forçat.
Li vaig posar 2 estrelles a l'anobii.

business process management tools ha dit...

You share valuable information and excellent design you got here! I would like to thank you for sharing your thoughts and time into the stuff you post!! Thumbs up. Please come visit my site good business management
give me any valuable feedbacks.

journal of cross cultural management ha dit...

I was thinking of looking up some of them newspaper websites, but am glad I came here instead. Although glad is not quite the right word… let me just say I needed this after the incessant chatter in the media, and am grateful to you for articulating something many of us are feeling - even from distant shores. Please come visit my site cross cultural psychology
give me any valuable feedbacks.

kids toys ha dit...

Nice, I think it could be interesting to add some more entries following this one, and probably it's not only me having this opinion. Cheers! I would love some feedback on my site toy when you got time.

motor home ha dit...

Oh Pat, you’ve got friends! Don’t give me that. Your blog looks great and has good info. You can be friends with me. Please come visit my site trailer sales when you got time. Thanks.