Elogi de la Gran Poma: primeres impressions (1 de 3)

Cal anar (i tornar) per adonar-se que Nova York no és una sola Nova York. Cinc districtes confereixen una de les metròpolis més suggerents del planeta. M’he passejat per Manhattan i Brooklyn a bastament, tal com cal conèixer una ciutat: a peu i en transport públic. I xerrant amb la gent, si es pot. (Cal dir que el castellà ja és segona llengua: un 27% de la població és d’origen hispà). Ben cert que els 14 per 8 quilòmetres de la Gran poma no te’ls acabes ni en un mes. I no sé si en un any. Però una setmana és suficient per confegir que Manhattan tampoc és un sol Manhattan.

Passejar per NY és com dir: “jo ja he estat aquí”, sense haver-ho fet mai. Llocs que has vist mil vegades en pel·lícules de culte o que desconeixies. Al diari llegeixo que Robert de Niro estava aquests dies filmant a Tribeca. Els gratacels de l’East River són un muralla franquejable a tots els corrents. El pont de Brooklyn, una metàfora del temps. Les esales d'incendis, una invitació a la descoberta. Hi ha museus de visita obligada amb quadres que sempre has adorat i saps que t’emocionarà veure’ls. I menjars que no pots deixar de tastar perquè saps que hi ha un “american way” de fer-ho.

Aquí tot és a l’engrós. Talla XXL. Ho són els taxis; que proliferen arreu. Ho són els gots de cafè o les ampolles de refrescs que tothom arrossega sota una xafogor demencial. Ho és la llargària dels metros que es creuen en passadissos interminables. I a vegades, el temps d’espera, també.

Són grans els edificis, és clar; però també ho és la gent. I el papanatisme “ianqui”, amb banderetes de barres i estrelles presents arreu. Són grans els magatzems i les avingudes. I el trànsit. I el soroll. Tot en una ciutat on els carrers no tenen nom, com deia la cançó.

Si aplego al vol a tres novaiorquesos, un segur que és de color, un altra parla pel mòbil (n’he vsit alguns que tardaran temps en venir aquí) i un altre està jalant alguna cosa. Quan no tots tres alhora. Menjant com mengen i el que mengen, no m’estranya que l’obesitat mòrbida sigui un problema de salut real en aquest país.

Una ciutat bastant bruta per cert (aquí, no sabem que collons és el reciclatge; en un dels països del món que més plàstic produeix, per cert). Podeu menjar arreu i de tot. Aquí també hi arribarem. No cal dir que menjar assegut a taula és un dels millors plaer mediterranis; que aquí no practiquen: es menja de pressa i qualsevol cosa. Però es menja bo. Suposo que no em costaria sentir-me novaiorquès (a mi, les urbs sempre m’han agradat), però és ben cert que acabaria per fugir, encara que visqués en un dels tanquils carrers d’estil victorià de Chelsea o en un dels lofts amplíssims del Soho.

He vist poques parelles interacials, Al Central Park vaig veure algun negre amorosit amb una noia blanca o un xinès passejant de la mà d’una hispana. Però es compten amb els dits. Als barris, al carrer, hi ha de tot, és cert; però predominen una o altra ètnia. He estat al bell mig d’una comunitat jueva ultraortodoxa; aquells que van vestits tots de negre, amb barret i llargues barbes i trenes de cabells en tirabuixó. Amb 40 graus! Feien por i tot! Elles, pobres, arrossegant cotxets negres amb nens encara per ensinistrar, austeres, mòdiques, semblaven amargades de la vida, De debò que impressiona sortir al carrer i trobar-se tot aquest ambient de cop.

Torno amb el jet lag al damunt i escric apressat quatre ratlles. Els que coneixeu la ciutat sabeu que podria fer-se’n mil posts. Un dia vaig descobrir el blog d’un català que hi viu i que parla sovint de la ciutat. No el confoneu amb aquest. Jo ho faré alguns dies en breus píndoles. Tampoc cal abusar,

Els que no hi heu anat, estalvieu per algun dia fer el salt. I lluir ben xulos, un 501 autèntic a meitat de preu. Com els que jo duc ara posats.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: