De lectura (80): Persépolis, de Marjane Satrap

 

“Cuando se tiene
miedo, se pierde la capacidad de análisisis”

Curiós.

No havia llegit mai cap novel·la gràfica. Es evident que semblen fetes per enllaçar amb un públic jove, poc avesat a llegar llibres. M’ha sorprès gratament. Per la historia en si i pel tractament dels dibuixos. 

Persépolis es la història  d’una evolució, de la infantesaa la maduresa d’una noia, la Marji, que és la mateixa autora de l’obra. Marjane Satrapi (Rasht, Iran, 1969), ens explica el seu tarannà vital, inserit dins una crítica política i social al seu país. Des de l'èpoica de la revilució fallida, la que va derrocar el regnat del sha de Pèrsia el 1979 i va acabar, després de purgues internes i d’una guerra fratricida Iran-Irak, que va durar vuit anys i es va un dur un milió d’ànimes (“Morir como mártires es como inyectar sangre en las  venas de la sociedad”), fins al triomf i el domini de d’integrisme islàmic que encara persisteix. Ja sabeu com les gasta el president d’aquell país.

La història està explicada en quatre grans blocs. Comença quan Marji té deu anys i acaba quan en té  vint-i-dos. El punt de vista inicial de Marji és atípic: és una nena educada a l’”occidental”, dins una família de classe alta i uns pares més liberals que jo mateix! Marji, té una actitud entre naïf i ingènua, com correspon a una nena de 10 anys, que parla amb Déu (que sembla una reencarnació de Marx) i vol esdevenir una profeta que salvi el món. Aquesta indulgència aviat acabarà quan vagi percebent amb els seus propis ulls i en els detalls quotidians del dia a dia de què va  la nova república islàmica: el règim cau en un integrisme religiós asfixiant, dictatorial i repressiu, i va eliminat veus crítiques i opositores (amics i familiars de Marji van sen elimiants). L'ambient és tant asfic¡xiant que, veient el caràcter rebel i contestatari de la filla,  els pares de Marji prefereixen enviar-la a l’estranger per allunyar-la d’un país sotmès pel sense sentit  de les accions enfollides dels “guardians de la revolució” i pel perill de les bombes que cauen a la ciutat durant la guerra entre Iran-Irak.  

Marji s’enfrontarà, adolescent, a un món occidental (a Àustria) que li és hostil, amb només 14 anys i que acaben per desorientar-la del tot. Coneixerà l’amor i el desamor, les drogues, la xenofobia, la soledat i la misèria. El darrers bloc explica el seu retorn al país, feta ja una dona, on estudiarà Belles Arts, es casarà de manera equivocada, i com ha d’adaptar-se a la vida misèrrima del règim xita dels aiatol·làs (“Era una iraníen Occidente y una oriental en Irán”). Aviat s'adona que en aquest país no es pot jugar amb el vi, la música, l’adulteri, les relacions prenupcials, la religió,... Ja us dic jo que teniu sort de viure a Blogville!

Tot i la duresa de història, el relat és ple de moments de gran tendresa (la relació amb l’avia és del més notori), de tristesa (la mort dels amics), de rebel·lia (l’enfrontament amb els professors), de por (les detencions a la presó), de festa (“La única forma de soportar lo insoportable es reirse de ello”), d'incoherència (la hipocreisa de la mateixa Marji davant el perill), de tocar fons (quan fa de camell a Àustria),...; moments que precisament el blanc i negre del còmic potencia i ressalta. 

Sembla més aviat un llibre escrit amb dibuixos, que un còmic amb lletres. La simplicitat del traç recorda entre un aire infantil (molt adequat al principi) i un aire “persa” de les antigues escultures del país. Un país que crec era ric i culturalment molt viu, i ara  es troba en una certa indolència ofegada per la dictadura de la religió. Com molts altres. indrets en aquest món Collons d’integrismes religiosos, d’un i altre color!

El llibre va guanyar el Premi Autor Revelació 2001 i Millor Guió en el Festival Internacional d’Angouleme, el 2002. Se n’ha fet una pel·lícula que no he vist, però que sembla ser exactament com el llibre: vinyetes en blanc i negre en moviment. En fi, si voleu passar una estona curiosa, llegiu-lo. Us l’empassareu en dues tardes.

Al club de lectura hi havia dones (ja sabeu que tot són dones al club on vaig) realment indignades: “Això no és literatura ni és res. Una pèrdua de temps”. D’altres, estaven encantades amb la història. Mai plou a gust de tothom, oi? I jo no ho tindria tan clar. Per què,... “què” és literatura en el fons? Els blogs ho són, oi? Literatura bona o dolenta; però són mitjans d’expressió de sentiments i desitjos. Com la vida mateixa. 

Puntuació: 6,5 /10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí